TocDeQueda

El passat 7 de juliol vaig veure el partit Alemanya-Espanya amb una colla d’amics. Fou, certament, una vetllada divertidíssima, malgrat el resultat final de l’enfrontament. Sí: he dit “malgrat el resultat final” perquè tots els qui érem al pis de l’Ivan -l’anfitrió, Jesús, Marcel, Jordi i jo mateix- anhelàvem la victòria dels alemanys -o, més ben dit- la derrota de la “Roja”. Durant el partit, no paràrem de fer broma i d’animar els alemanys amb la divertida sensació d’anar en contra de tothom i de provocar l’enuig visceral -tant típic d’aquestes ocasions- dels hipotètics veïns que ens pogueren escoltar. Allò més recargolat però, fou fer crits del tipus “Para, Iniesta!”, quan atacava el de Fuentealbilla, o “Deixa-la, Puyol!”, quan el de la Pobla de Segur intervenia defensivament. Ho déiem entre rialles i una mica forçats ja que es fa molt estrany “desanimar” els jugadors que has animat tota la vida vestint la samarreta del Barça. Com bé sap tothom però, els nostres esforços foren del tot infructuosos. Tot amb tot, després del gran joc desplegat per la selecció espanyola, el gol antològic de Puyol i la conseqüent derrota alemanya, la conversa, lluny d’apaivagar-se, s’animà d’allò més. Un dels comentaris més enginyosos de la nit el féu l’inigualable Jordi Soler que, amb un posat seriòs, va dir just després d’acabar el partit:

Açò és pitjor que Almansa!

No cal dir que tots esclatàrem a riure. Aquesta exagerada i tragicòmica sentència va encendre el nostre sentit de l’humor i tots començàrem a proferir un seguit interminable de ximpleries carregades de connotacions “políticoesportives”. Que si Josep Guia ja estava a la platja del Perelló esperant un ferri per marxar cap a Argel; que si tots ens anàvem a esborrar del Barça; que havíem de començar a cremar i triturar llibres i documents compromesos; que si Laporta ho hagués sabut, no haguès donat permís als jugadors per participar en el Mundial… La cosa encara s’engrescà més quan, just després de recordar amb certa mel·làngia la imatge de Guardiola i Ferrer esperonant el públic amb les estelades després que Espanya guanyara la medalla d’or de futbol a Barcelona’92, veiem, precisament el “Chapi” Ferrer comentant la victòria espanyola en Tele 5. Quasi afonem el pis del riure! “Quina traïció!”, deia Jordi malhumorat mentre tots réiem sense parar. I, per acabar-ho d’adobar, els altres dos comentaristes eren Alkorta i Sarabia, fet que encara ens donà més arguments per seguir fent broma: “Havien de ser bascos i catalans els qui comentaren la victòria, clar!”, vam exclamar tots. Vaig intentar calmar Jordi, tot dient-li que encara quedava la final però de poc va servir: “No, si guanyen la final, serà pitjor que el 39!”. Com he dit, malgrat el resultat final -o, potser, precisament pel resultat-, la jornada fou d’allò més entretinguda. I un cop decidírem marxar cadascú cap a casa, Jordi soltà la darrera “parida”, mentre ens acomiadàvem al carrer: “Nosaltres hem fet el que hem pogut!”. L’acidesa i el sarcasme de Jordi són inesgotables.

Finalment, l’11 de juliol de 2010, la selecció espanyola va guanyar el Mundial de Sudàfrica. Tinc sentiments encontrats. Des d’un punt de vista estríctament esportiu, ja m’està bé que haja guanyat. En primer lloc, Espanya ha fet, sense cap mena de dubtes, el millor futbol. Per tant, és un títol absolutament merescut. En segon lloc, estic content pels jugadors del Barça que són, d’altra banda, els responsables indiscutibles del bon joc de la “Roja”. Fins a set jugadors del Barça foren titulars en la final i un futurible -Cesc-, també de la Masia, jugà els minuts finals, tot donant la passada de gol a Iniesta -també barcelonista- que, amb un xut magistral, féu campiona la selecció espanyola. Per si fora poc, tots els gols -tots!- que ha fet la “Roja” durant el Mundial els han marcat jugadors del Barça. Dir que el Barça ha guanyat el 80% del Mundial no és cap exageració. Així doncs, des d’aquesta òptica, estic content.

Tanmateix, des d’un punt de vista sociològic, com ja he dit adés, anhelava, desitjava la derrota de la selecció espanyola. L’èxit de la “Roja” -com era previsible- ha reviscolat el ranci i cavernari nacionalisme espanyol; eixe nacionalisme prepotent i filofeixista que viu de negar i d’ofegar la resta de nacionalismes. No cal dir que, més enllà de la victòria i del bon joc, la marea espanyolista ha estat generada i magnificada pels grans grups de comunicació “nacionales” que, per un moment i per una causa, han aparcat les seues insalvables
divergències polítiques: Todos con la Roja! Casualment, la fita del futbol espanyol i la conseqüent revifada nacionalista, han coincidit amb un esdeveniment que hi té una certa similitud: la multitudinària manifestació per la independència que va envair Barcelona el 10 de juliol d’enguany. Aquestes similituds però, només tenen a veure amb la forma i no amb el fons de la qüestió. El missatge primari i bàsic que permet de transmetre futbol ha servit els “mèdia” espanyols per reconstruir i arengar una aparent unitat nacional que, sens dubte, continuarà igual de qüestionada que sempre quan passe la febra lògica de la victòria. D’ací un parell de dies -a molt estirar, setmanes- la cosa haurà passat a la història i la inestabilitat política de l’Estat tornarà a revifar. En canvi, com deia Vicent Partal, la demostració de força de la marxa per la independència de dissabte no és cap culminació -com guanyar una final- sinó un punt de partida; no era la meta que perseguia l’independentisme català: era el tret de sortida. El temps dirà. És indiscutible però, que l’afany de ser de tot un poble és un argument molt més poderòs que cap victòria esportiva. És la diferència entre la consistència i l’aparença; entre la superficialitat i el contingut. La febra espanyolista s’acabarà tant prompte s’acabe l’allau iconogràfic que els mitjans han atiat amb tanta virulència. Tanmateix, la febra independentista no s’apagarà després de la manifestació; tot al contrari: continuarà avançant, a pas lent però segur, perquè la marxa no era l’objectiu: era la conseqüència de les proporcions desconegudes que està agafant l’independentisme català. Els polítics espanyols són ben conscients de tot plegat, malgrat la indiferència que demostren. Ja s’ho trobaran, ja…

I, mentrestant, els valencians, més captius de la “Roja” que mai i que ningú. Des d’un punt de vista esportiu… I sociològic! No oblidem la primera estrofa de l’himne oficial de la Comunitat Valenciana: “Per ofrenar noves glòries a Espanya…”. És aquí, al País Valencià, on ha fet més mal tota aquesta història. M’ho deia Xavi Sarrià l’altre dia mentre dinàvem a la UIMP: “A Catalunya ho tenen clar; ací, en una societat tant desorientada des d’un punt de vista identitari, missatges banals com el futbol i la “Roja” quallen profundament”. Mitja vida lluitant per assolir una mínima consciència nacional i ZAS!, apareix la “Roja” i ens fa un descosit -si més no, simbòlic-. Encara com que Xavi i jo també réiem mentre parlàvem de la nostra lamentable realitat. I no vaig oblidar de dir-li que, en cas que Espanya acabés guanyant el mundial, ell també tindria un lloc al ferri que partiria cap a Argel des del Perelló.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!