TocDeQueda

No
m’agrada escriure des de la fel; l’enuig i la rancúnia mai no són bones
conselleres. He de reconèixer però, que aquestes paraules brollen de mi enrabiades
i sense massa control per l’estat d’indignació que m’ha provocat observar la
increïble transformació d’aquell qui ha estat el president del govern espanyol
els darrers vuit anys. Vist amb la perspectiva que permeten les dues
legislatures en les quals ha estat en el poder, el cas de Rodríguez Zapatero és,
des del meu punt de vista, un cas claríssim de doble personalitat o
esquizofrènia política. L’abisme ideològic i d’actitud que separa els dos
períodes legislatius no té, des del meu punt de vista, cap altra explicació: la
comparació de les dues etapes dibuixa un contrast polític i moral tant gran que
és inassumible per a una persona íntegra i coherent. Només els individus que
pateixen alguna mena de transtorn –encara que siga transitori– poden actuar
d’una manera tant malaltissament polaritzada. Com diuen en castellà: Quien
te ha visto y quien te ve, José Luis!

EL LLIBRE
En la gran
novel·la de Robert Louis Stevenson, Mr. Hyde és la viva antítesi del Dr.
Jekyll. Hyde és un home fosc, groller, d’aspecte sinistre, que no es relaciona
amb ningú; Jekyll és un científic de reconegut prestigi, ben plantat, sociable
i d’una educació exquisida. I, malgrat tot, són la mateixa persona. El secret?
Un sèrum per millorar artificialment les qualitats físiques i mentals dels
humans amb el qual el Dr. Jekyll està experimentant i que li provoca la
monstruosa transformació quan l’ingereix. Stevenson però, no pretenia fer un
assaig sobre transtorns de personalitat; la dualitat del personatge era una
metàfora que volia reflectir les desigualtats socials que va provocar el vertiginòs
desenvolupament industrial de l’Anglaterra del s.XIX on, al costat d’un barri
obrer i deprimit, se’n podia trobar un altre replet de mansions victorianes i
jardins. Òbviament, tampoc no vull parlar jo de trastorns mentals: allò que
pretenen aquestes paraules és fer palesa la transformació –social, política i
ideològica– de Zapatero, que ha acabat el seu mandat convertit en el negatiu
d’aquell qui, l’any 2005, s’havia convertit en un referent per a l’esquerra
europea i mundial. El secret? Sens dubte, el seu “sèrum” ha estat la crisi. No
és cap excusa però: podria no haver-se’l empassat. I ho féu fins a l’última
gota, empassant-se també tots els seus principis.

CONSENS I DEMOCRÀCIA
Al
llarg de la primera legislatura, Zapatero va demostrar que, ben al contrari que
l’inefable i prepotent Aznar, tenia la voluntat de cercar el màxim consens amb
la resta de forces polítiques del Congrés dels Diputats, especialment en temes
delicats i en aquelles qüestions que, per la seua trascendència s’anomenen “d’Estat”. En aquest sentit –i per posar només dos
exemples– l’any 2005 el Parlament espanyol va aprovar una resolució a favor
del diàleg amb ETA. Tots els grups parlamentaris donaren suport a la resolució
llevat del PP. Fins i tot, Zapatero va promoure la proposta a la resta d’Europa i la va traslladar al Parlament Europeu on
també fou acceptada. Una altra mostra de la seua voluntat de consens i diàleg és l’aprovació, l’any 2006, de la LOE –Llei Orgànica
d’Educació–, a la qual només s’hi van oposar els diputats del PP. De sobte, la transformació:
l’any 2010 el Congrés va aprovar la polèmica reforma laboral sense el suport de
cap força política i amb l’oposició frontal dels sindicats, que convocaren una
vaga general el 29-S d’eixe any. I, fa ben poc, Zapatero va promoure la
modificació de la que, fins al moment, havia estat la cosa més sagrada i intocable
del món: la Constitució espanyola. No és negatiu modificar la Constitució espanyola: caldria canviar moltes coses d’una Carta Magna condicionada pels poders fàctics de la dictadura feixista. Allò realment greu és que dita modificació es féu sense
debat, amb traïdoria –en ple agost– i per la via ràpida, amb l’únic suport del
PP i amb l’oposició de la immensa majoria de la societat. I el consens? I la
democràcia?

POLÍTICA SOCIAL I ESTAT DEL BENESTAR
Al llarg de la
primera legislatura, el govern de Zapatero va impulsar un gran nombre d’iniciatives
socials, entre les quals hi destaca la Llei de la Dependència, que havia de ser
el quart pilar de l’Estat del Benestar. Alhora, s’apujaren les pensions i el
salari mínim interprofessional i s’afavoria el sector públic. Però quan es va
prendre el sèrum de la crisi, Zapatero va decidir de reduir dràsticament els
diners destinats a l’aplicació de la llei de Dependència i de castigar els funcionaris
i els pensionistes retallant-los la retribució, com si aquests foren els
responsables de la crisi. Als rics i als poderosos, “ni mu”, no fora cas que s’enfadaren.
Alhora, creava el FROB amb diners públics, un fons multimilionari que servia
per pagar els excessos especulatius del sistema financer i rescatar els bancs i
les caixes en perill de fallida. Mentrestant, els executius de les entitats bancàries intervingudes, repartint-se prebendes milionàries i jubilacions d’or. I
aquestes “receptes” neoliberals no han frenat ni la recessió ni un atur desorbitat. D’això se’n
diu, en poques paraules, vendre’s al capital. Des de llavors, el seu descrèdit és
irreparable. Això és el que ha fet la dreta tota la vida. Ell, assegura que ho
feia a contracor, pel bé de tots. Doncs no haver-ho fet, li retreuen els milions
d’indignats que van despertant.

PAU I ANTIMILITARISME
Durant
la desfilada militar del 12 d’octubre de 2003, Zapatero, en un gest carregat de
simbolisme i en protesta per la invasió d’Irak, no va complir el protocol d’alçar-se
de la cadira al pas de la bandera dels Estats Units. Aquest gest li va valer la
reprobació diplomàtica de l’Imperi i dels seus aliats però també l’admiració de
la ciutadania. El 2004, seguint per aquest camí i tot just d’entrar a la
Moncloa, Zapatero va complir la seua valenta promesa electoral de retirar les
tropes espanyoles de l’Irak, que Aznar havia enviat per donar suport a la dèspota
i macabra guerra il·legal del seu gran amic i mentor, George Bush júnior. I ho
va fer tot assumint les possibles represàlies comercials i diplomàtiques que
podia decidir el país més poderòs del Món. Això és tenir les coses clares i els
principis ferms. I el 21 de setembre d’aquell mateix any Zapatero proposava, en
la 59a Assemblea General de l’ONU, la creació de l’Aliança de Civilitzacions
amb l’objectiu de “combatre el terrorisme internacional per altres camins que
no foren les accions militars”. Encara recorde la impressió que em va causar un
fragment del seu discurs on deia que la “guerra era el camí més fàcil”; que allò
difícil era la diplomàcia. Vuit anys després d’aquella declaració marcadament
pacifista, Zapatero, en una de les seues últimes decisions com a cap de govern,
oferia –sense reserves i tot orgullòs– la base naval de Rota com a Centre Militar
Central del futur escuts antimíssils que l’OTAN –amb el patrocini dels EUA– vol
instal·lar per protegir Europa d’hipotètics atacs de països “dolents”. L’anunci
de l’oferiment i el nomenament de Rota com a centre logístic de l’OTAN fou pràcticament
simultani perquè, de nou, tot es va organitzar d’amagat i amb traïdoria, sense
consultar la resta de grups parlamentaris ni, per descomptat, exposar-ho a una votació
dels diputats del Congrés. Eixe és el seu comiat pacifista: un escut antimíssils
per afavorir el diàleg i l’enteniment entre els pobles i les civilitzacions. I es
queda més ample que llarg. Com és possible caure tant baix?

El Dr. Jekyll té excusa: cercant
una fòrmula química per millorar l’espècie humana es va topar amb l’esperpent de
Hyde, que és una al·legoria dels perills que pot comportar un progrès tecnològic
desmesurat i fora de control. Zapatero però, no té excusa que el justifique:
ningú no l’ha obligat a res. Cap sèrum no ha alterat el seu comportament: ha
pres les decisions en plenes facultats mentals. I si el gir antidemocràtic, neoliberal
i bel·licòs del seu segon mandat era inevitable més li valdria haver abandonat
amb la cara ben alta i haver convocat eleccions enlloc de convertir-se en el seu
“alter ego” funest, en un miserable Hyde.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!