TocDeQueda

Acròpolis (Atenes)
10 d’agost de 2010

Xavi, Empar, Jaume i Dani acaben d’entrar a un dels conjunts històrics i arquitectònics més coneguts del planeta: l’Acròpolis. Jo, no hi he pogut entrar a causa del granissant de llimona que tot just m’acabe de comprar a un kiosc a tocar del recinte arqueològic. Degut a la considerable dimensió del recipient -tant considerable com el seu preu: 4€!- no era qüestió que m’estigueren esperant fins que me l’acabés ni tampoc que me’n desfés d’ell -la possibilitat d’empassar-me’l d’un glop era del tot inviable-. Així doncs, ells hi han entrat i jo sóc a unes escales de marbre consumint el preuat líquid. És el nostre primer dia a Grècia, camí de les illes “cíclades”. El viatge ha estat una mica llarg malgrat que no s’ha fet especialment fatigòs. El fet d’haver dormit durant tot el trajecte aeri i haver fet una “cabotadeta” a l’aeroport -hi hem arribat a les 04:30hrs- m’ha ajudat a portar millor aquesta llarga travessia per la mediterrània, que començà la vesprada d’ahir amb un viatge poc agraït de bus cap a Barcelona des d’on hem agafat el vol cap a Atenes passades les dues de la matinada.

Un cop hem agafat el metro cap al centre d’Atenes ens hem separat: Dani i Empar han baixat a Monasteraki -el centre neuràlgic d’Atenes- per fer cap al seu hostal; Xavi, Jaume i jo però, hem continuat fins al final de la línia roja ja que Despina -una amiga grega de ma mare- ens hi esperava per replegar-nos. Dani i Empar s’apuntaren al viatge a última hora i “hospedar” a cinc persones era una mica massa -avui, nosaltres tres passarem la nit a casa dels seus pares-. Tanmateix, la separació ha estat només d’unes hores perquè ens hem retrobat per dinar a una taverna grega. Després hem fet un volt pel casc antic d’Atenes, que envolta el turó ruïnòs de l’Acròpolis on, inexplicablement, encara “aguanta” el majestuòs Partenó, després de més de 2500 anys d’història marcats per l’espoli, el saqueig i la destrucció i reconversió religiosa -cristiana i otomana-. De fet, jo puc dir, abans d’entrar-hi per primer cop, que ja he vist gran part del temple, car vaig estar al British Museum quan era petit i recorde perfectament els frescos i les escultures usurpades del temple dedicat a Atenea. Els grecs fa temps que reclamen la devolució però els anglesos, amb la seua habitual prepotència, diuen que encara no estan “preparats” per garantir la seguretat i la correcta conservació del Partenó. Tot amb tot, és comprensible que no estiguen per devolucions: si s’aveniren a tornar tot allò que no els pertany, el British Museum es podria traslladar a un local de 200m².

El tast que hem fet d’Atenes m’ha servit per comprovar que és, certament, una ciutat desangelada de proporcions autènticament desorbitades. Em sap greu de dir però no en salve res, a banda de l’Acròpolis i del mínim casc antic que l’envolta. Odïe les ciutats i els pobles que no han sabut fer-se grans i que han crescut sense mesura i d’una manera esperpèntica. Atenes n’és un exemple paradigmàtic, per bé que la massiva arribada de població grega procedent d’Àsia menor després de la I Guerra Mundial i, especialment, a partir de l’any 1922, quan Turquia expulsa forçosament tots els grecs del seu territori, feia bastant difícil planificar amb un mínim criteri el creixement urbà de la ciutat. Més enllà de la seua lamentable realitat urbana i arquitectònica però, Atenes té un interés marcadament “històric”, en tant bressol indiscutible de la cultura occidental. Tanmateix, no és moment de divagacions profundes: no tinc ni ganes ni coneixements suficients. I, a més a més, ja fa estona que m’he acabat el granissat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!