TocDeQueda

L’illa d’Icària ha estat tot allò que ens esperàvem i més; la intuïció no ens ha traït. Dubtàrem una mica abans de triar la nostra destinació final. L’estrambòtica combinació marítima entre l’illa cíclada de la festa i Icària (hi ha un vaixell diari però arriba a Icària a les 4 de la matinada) ens féu plantejar-nos la possibilitat de fer cap a Syros, la “capital” de les Cíclades. Un altre factor que baremàrem fou la grandària d’Icària: comparada amb qualsevol de les illetes en les quals hem estat, és gegantina! Fa uns 70 km de llarg i 30 km d’amplada en el seu punt de més gruix. No són dimensions exagerades però sí considerables, sobretot quan s’han de fer a peu i carregats amb les motxilles. Finalment però, ens decidírem per l’illa d’Ícar i, com he dit, no erràrem la tria: ha estat un plaer indescriptible recòrrer aquest fragment de paradís situat al nord-est del mar Egeu. Camins costaners on el flaire i la verdor de l’olivera i el romer es confonien amb el blau del mar i el seu perfum salobre; frondoses valls que et feien creure al bell mig del continent; llogarets minúsculs a vora mar d’un encant encisador; cases de veïns reconvertides en tavernes marineres on el peix fresc sap a mar i a terra a la vegada…

Tanmateix, l’arribada fou -com era d’esperar-, bastant caòtica. El vaixell ens deixà, literalment, abandonats al port de Aghios Kirikos a les 4 de la matinada, exposant-nos a un vent infernal. Després de voltar a les palpentes pels foscos carrerons de la vila encertàrem el camí cap a l’eslgésia i, a recer del pòrtic hi férem nit. Mal dormírem poc més de dues hores a la porxada ortodoxa car el capellà hi aparegué ben d’hora. L’home no ens va demanar que marxàrem però, per deferència, doblegàrem les nostres màrfegues i, un cop tot embotit a les nostres motxilles, férem cap al port amb l’esperança de trobar un cafè obert que ens servís alguna cosa per recobrar una mica de vida després d’una nit tant destartalada. Tinguérem sort i, ben aviat, taníem entre les nostres mans un “frappé” ben fresc i una mena de pastís d’allò més curiòs i saboròs anomenat “kataïfi”. Ens hi estiguérem una bona estona fins que vam decidir la nostra primera “activitat” a l’illa: unes termes! Fou una gran idea de Xavi que, amb molt bon criteri, s’havia fet amb un mapa de l’illa que, val a dir-ho, ha estat l’artífex del nostre existòs passeig per aquest encant d’illa. El poble de les aigües termals (ben corregut arreu d’Icària) era relativament prop i decidírem d’anar-hi caminant. Menys de mitja hora de passeig costaner fou suficient per arribar-hi. I, de seguida, de dret cap al “hammam”, situat a una cavitat excavada a la roca que volia simular una cova -nom de les termes-, tot aconseguint un més que raonable paregut. M’impressionà l’elevada temperatura del forat, que vam compartir amb una dona major del Canadà, amb qui creuàrem un parell de paraules. Un quart d’hora fou el temps que hi puguérem romandre segons la prescripció mèdica de l’home que controla l’activitat termal de les instal·lacions. Després, vint-i-cinc minuts d’aigua termal ens acabaren de reparar d’una manera formidable i en un temps rècord. Malgrat el vent, que continuava bufant d’una manera exagerada i en totes direccions, Xavi i jo vam coincidir en un sentiment: Icària ens havia acollit amb certa benevolença (…)

Ahir per la vesprada, els dos caminants errants coincidírem en reconèixer que la nostra particular “operaicó tornada” acabava de començar. Érem a Ghialiskari, on havíem passat la nit a un turó boscòs i arran de mar que tenia, salvant les distàncies, una certa semblança amb la incomparable platja de Binigaus de la meua idolatrada Menorca. Hi arribàrem a migdia i, després d’una petita inspecció, vaig trobar un lloc per deixar-hi les motxilles, tot delimitant el nostre efímer campament. Quan fas aquesta aposta d’hospedatge llibertari, sempre existeix el risc de, un cop retornat, trobar-te amb la desagradable sorpresa que les motxilles ja no hi són. Tanmateix, el risc era relativament baix, segons el meu expert criteri en aquesta modalitat “al·legal” de càmping. Efectivament: res ningú no va tocar durant les moltes estones que les nostres pertinences van romandre abandonades al llarg d’un dia i mig. Ben entrada la vesprada, després de l’inevitable “frappé” i una nova partida a l’scrabble, férem cap a Evdilos seguint la carretera. I tot just començar la marxa, vaig preguntar Xavi si era conscient que el periple del nostre retorn acabava tot just de començar. Amb l’àcida ironia que el caracteritza, Xavi féu un gest de voler encetar una mínima discussió per rebatre la meua afirmació. Abans que poguès dir res però, li vaig espatllar la broma, tot avançant-me al seu comentari: “Sí, ja sé Xavi: vam començar a tornar cap a València, tant prompte com hi vam marxar!”. No cal dir que el meu estimat amic de vida i de camí començà a riure perquè l’havia enxampat. Discutírem llavors sobre els límits i acotacions conceptuals i temporals que inventem per ordenar el nostre viatge per la vida. I després d’una petita divagació filosòfica, delimitàrem les etapes del nostre retorn: 1a) Ghialiskari-Evdilos; 2a) Evdilos-Atenes; 3a) Atenes-Barcelona; 4a) Barcelona-València. Xavi en va afegir una més: el trajecte de l’estació de bussos fins a casa. Li vaig acceptar la matisació per bé que li vaig assenyalar que era ja un trajecte que no anàvem a fer plegats.

Tot amb tot, avui hem dormit a una església d’Evdilos i ens hem llevat d’hora. A diferència de la resta de dies que hem dormit al ras per diferents indrets d’Icària, les condicions de la passada nit han estat excepcionals: sense llum, a cobert, amagats de la gent del carrer… Tanmateix, m’he desvetllat quan encara era fosc i ja no he aconseguit de retrobar la senda de Morfeu. Quan he conclòs sense cap mena de dubtes que no aconseguiria adormir-me de nou, he tret el frontal i m’he decidit a llegir les darreres pàgines de “l’Odissea” -la traducció incomparable de Carles Riba- que, molt a consciència, m’ha acompanyat durant aquest viatge per les illes gregues i el mar Egeu, bressol també de les aventures d’Ulisses. I, des de bon matí, esperem el nostre vaixell asseguts a la terrassa d’un cafè del petit port d’Evdilos, preciòs indret des d’on ens acomiadarem d’Icària, una illa que ens ha corprès, de bella i d’amable com és.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!