TocDeQueda

L’escola Gavina
(Picanya), on vaig fer de mestre per primer cop, allà pel curs 2000-2001; l’Eliseu
Vidal (València), el meu bateig a l’escola pública, on hi vaig estar la
tardor de 2002 fent de mestre tutor de la classe de 1r; el Comunitat
Valenciana (València), la meua primera prova de foc, on vaig fer de tutor d’una
classe de segon absolutament desbaratada durant els últims cinc mesos del curs
02-03; el CEIP Pràctiques (València), on vaig haver de patir un horari
infernal al llarg del curs 2003-2004; el Virgen de Loreto (Santa Pola),
el meu primer destí com a funcionari –en pràctiques–, on vaig batejar-me com a
mestre d’educació física; el Ramiro Jover (València), la meua escola
provisional, on vaig fer de mestre tutor de 5è i vaig escriure i representar l’obra
de teatre que tres anys després es convertiria en llibre; i l’escola Covalta
(Albaida) on treballe des de fa quatre anys. Sou les meues escoles, allà on he
aprés a ser mestre. Per això, volia compartir amb vosaltres la il·lusió d’haver
publicat el meu primer llibre. Ha estat una casualitat; un cop de sort. Per
això fa encara més il·lusió. I per això volia compartir aquest esdeveniment
tant poc usual amb les escoles que m’han vist créixer com a mestre i com a
persona. Això sí: sense cap afany de res; sense cap altra intenció que
fer-vos saber que, d’alguna manera, aquesta història és fruit dels vostres
consells, del vostre suport, de la vostra paciència… El llibre explica com
una classe de 6è i el seu mestre tracten de dur endavant una obra de teatre –L’Illa
del Tresor– per representar-la  a un
festival de teatre escolar. I, com podeu imaginar, l’actor que fa de mestre de
la classe sóc jo mateix. Per això, vosaltres també hi sou perquè,
indiscutiblement, porte una mica de tots vosaltres dins meu.

Albert Dasí, Ximo,
Fina Masgrau, José Vicente, Elvira, Anna, Juan, Vicent Teruel, MaÀngels, Tino
Pla, Carme Rabanaque, Toni Francés, Carme, MaCarmen, Isabel, Javi, Lourdes,
Xavier, Creu, Júlia, Hèctor, Paco Raga, Teresa, Amparo, Vicent Calabuig i molts
altres mestres dels quals no puc recordar-ne els noms però sí les cares i els
somriures.

Gràcies a tots!

NOTA: A principis de maig vaig enviar per correu aquest mateix escrit -incloent-hi la il·lustració- a les meues escoles. Òbviament, no esperava cap resposta, per molt que l’anhelés: conec massa bé la frenètica activitat dels centres escolars i com, un gest tant aparentment senzill com escriure un petit text i enviar-lo per correu, es pot fer certament difícil d’acomplir. Per això, després d’unes setmanes de revisar amb una mínima i ingènua esperança el munt de correu que arriba diàriament a l’escola, hi vaig desistir. Ahir però, un crit del meu director m’advertí que algú preguntava per mi al telèfon. I quan el vaig agafar, vaig reconèixer la veu de seguida, com si fos ahir que haguès marxat de l’escola Comunitat Valenciana: era Elvira, que em trucava per felicitar-me i per agrair-me el gest. Em va plenar de goig escoltar-la. Em va dir que havien anat de dret a comprar el llibre i que, tant ella com Jose Vicente, s’havien emocionat molt mentre llegien la carta… Tant com jo d’escoltar-la de nou després de tants anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!