TocDeQueda

El “fenomen” Ansu Fati no és cap novetat: de joves promeses de l’esport i, sobretot, del futbol n’estan plenes les hemeroteques. Sense anar més lluny, el jugador de Guinea no té el rècord de precocitat a can Barça: Martínez Alama va debutar amb el primer equip també amb 16 anys però 18 dies més jove. Val a dir, però, que 16 anys de 1941 no són la mateixa “edat” el 2019. De fet, a mitjan segle XX, 16 anys era sinònim de treballar i, en l’actualitat, has d’estar, obligadament, a l’institut.

Com deia, el fenomen no és nou però poques vegades havia generat un ressò mediàtic tan desmesurat. De cop i volta, un adolescent és l’esperança de tot un FC Barcelona en hores baixes. I sembla, efectivament, que l’Ansu Fati té estrella -ha fet dos gols i una assistència en tres partits-. No cal dir que per al nano és un èxit absolut: probablement, el seu pròxim contracte li resoldrà la vida -si més no, econòmicament-. Tanmateix, des d’un punt de vista col·lectiu, la notícia és demolidora: d’una perversió fora d’escala. Abans, el missatge era: si et dediques al futbol, entrenes de sol a sol i t’esforces, el dia de demà seràs famós i milionari. Amb Ansu Fati, el missatge s’ha modificat sensiblement: no cal que esperes al dia de demà per ser milionari i famós: pots ser-ho als 16 anys. Els valors del Barça i la Masia fets a miques: l’èxit individual d’un xiquet convertit en un fracàs col·lectiu de la societat.

Ara, ves i convenç els teus alumnes de 1r d’ESO de que s’esforcen a classe, de la importància de la formació, de la necessitat de llegir… I explica’ls que la llei és igual per a tots i que la concessió “exprés” de la nacionalitat espanyola a l’Ansu Fati via decret del Consell de Ministres ha estat un cop de sort.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!