TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
Els mestres i les mestres de la República
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593833729 1073750107 16 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
El 14
d’abril de 1931 -avui fa setanta-nou anys- es va proclamar solemnement la II
República Espanyola. L’adveniment republicà fou fruit d’una situació social,
política i cultural insostenible que va empènyer les classes populars i
treballadores de l’Estat espanyol a revoltar-se pacíficament contra
l’oligarquia militar instaurada per Primo de Ribera amb el vist-i-plau del rei
Alfons XIII. El descrèdit d’ambdós dirigents, la repressió policial i la greu
crisi social i econòmica que patia el país provocaren la celebració d’unes
eleccions municipals que, inesperadament, es convertiren en un plebiscit sobre
la continuïtat del règim monàrquic. Les forces polítiques d’esquerres i
d’esperit republicà guanyaren a totes les grans ciutats i l’aclaparadora
victòria precipità l’ensorrament de la Monarquia i la proclamació de la II
República arreu de tot territori espanyol.
Modernitzar l’Estat
La missió
del nou govern republicà fou, en primer lloc, consolidar el sistema democràtic
i parlamentari, motiu pel qual, dos mesos després –el 28 de juny de 1931– es
convocaren eleccions a les Corts Generals on els partits d’esquerra tornaren a
guanyar d’una manera incontestable. Un cop constituït el primer govern
republicà, s’inicià la redacció de la nova Constitució que pretenia convertir
l’Estat espanyol en un país europeu i del s. XX. Una bona mostra del seu
tarannà democràtic i popular és l’Article 1 on diu: Espanya és una
república democràtica de treballadors de tota classe que s’organitza en règim
de llibertat i de justícia. L’Article 2 configura l’estat de dret i
la igualtat jurídica: Tots els espanyols són iguals davant la llei. I l’Article
6 demostra l’esperit pacifista de la República: Espanya renuncia a la
guerra com a instrument de política nacional. Tot amb tot, un dels molts
reptes que la República havia d’afrontar era acabar amb l’analfabetisme
pandèmic que patia la societat espanyola, especialment a les zones rurals. Els
ideòlegs republicans eren molt conscients que la transformació de la societat
començava per la transformació de l’escola: sabien molt bé que l’única manera
d’avançar socialment i garantir el futur de la República era educant el poble.
En aquest sentit, l’Article 47 és ben contundent. Entre d’altres coses
diu: (…) L’ensenyament primari serà gratuït i obligatori. (…) La
llibertat de càtedra queda reconeguda i garantida (…) L’ensenyament serà laic
(…) i s’inspirarà en els ideals de la solidaritat humana (…). És per
això que es féu un esforç ingent i trepidant de renovació pedagògica envers la
formació dels mestres i els professors amb l’objectiu de preparar-los per
educar les noves generacions en el respecte a la vida, la igualtat i la
llibertat. Malauradament, els qui havien perdut el monopoli del poder
-l’aristocràcia, l’exèrcit, l’Església i els terratinents- també eren molt conscients
d’això i sabien que un poble educat és molt més difícil de sotmetre. Per això
no podien permetre que les reformes de la República anaren endavant: si la
cultura i l’educació arribava a tothom, era la seua perdició. I no van aturar
els seus atacs fins que van aconseguir allò que havien cercat des de la
proclamació de la República: que un colp d’estat els tornés els privilegis
perduts. Així fou: després de tres anys de cruenta guerra civil, i malgrat el
coratge de la gent, Franco aixafà la jove i llibertària República amb la
inestimable ajuda de Mussolini i el mateix Hitler. Dime con quién vas y te
diré quién eres. Un cop acabada la guerra, una de les primeres accions de
Franco fou ordenar l’eliminació de qualsevol rastre dels mestres republicans i
la seua pedagogia humanista. El seu destí fou l’exili, la mort, la presó o
l’anul•lació personal. I qui els anava a substituir? Militars de baix rang i
retors desaprensius. La fosca nit a les escoles durà més de quaranta anys.
Els
mestres de la República
Les armes dels feixistes esclafaren el somni d’un
país i de moltes generacions. Queden però, testimonis eloqüents d’aquell
idealisme, d’aquell intent prematur i agosarat de construir una societat
moderna, justa i solidària. El llibre “Els mestres de la
República” i la pel•lícula “La lengua de las mariposas”
de Jose Luis Cuerda són un retrat dur, fidel i honest d’aquell episodi tant
convuls de la nostra Història. Sobretot però, són un merescut reconeixement a
la gran llavor educativa que els mestres i les mestres d’aquell temps hi
dugueren a terme. Tenim l’obligació de recordar-los. I d’admirar-los. Ara com
adés, malgrat les grans diferències històriques que ens separen, l’educació i
l’escola continuen essent les claus del nostre futur.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
He vist la pel·lícula i em va agradar. Pel que diu al seu artícle, serà qüestió llegir el llibre. Felicitats per l’artícle. Una cosa, però: malgrat els ministres anarquistes en temps de guerra, dir que la II República Española fou llibertària, no ho trobo encertat (Casas Viejas, política governamental dels germans Badia per tal de “liquidar” als treballadors anarquistes, etc.).
Atentament.