TocDeQueda

A l’Amèrica llatina i, molt especialment, a l’Argentina, de “gran” Diego només n’hi ha un : Diego Armando Maradona. Potser d’altres Diegos han fet més mèrits i més lloables per merèixer aquest “títol” popular però és indiscutible que el “Pelusa” en té la patent. A l’Estat espanyol, si hom pronuncia aquestes paraules és molt probable que també s’estiga referint a l’astre argentí, per bé que, si ens allunyem de la descomunal òrbita que dibuixa el futbol en la societat i ens acostem a l’àmbit de l’art i la pintura, també podríem estar parlant d’un altre “gran” Diego : Velàzquez. Ara bé, a la nostra humil i minúscula realitat valenciana, també tenim un Diego immens; no és famòs ni conegut fora de les nostres fronteres però, portes endins del nostre petit territori, a l’àmbit cívic i educatiu, és un dels nostres “grans” : Diego Gómez.

Vaig conèixer Diego de la millor manera que es pot conèixer una persona desconeguda : escoltant-lo parlar a les seues classes. Era l’any 2002 i, d’entre tots els mestres que vaig tenir durant el Curs de Capacitació de Valencià de la Conselleria d’Educació, ell fou l’indiscutible protagonista. La seua manera de fer classe, la seua estima per la llengua i la passió que demostrava per la feina d’educar em seduïren de bell antuvi. De seguida vaig entendre que tenia al davant una persona especial per bé que, en aquell moment, desconeixia per complet que aquell mestre excel·lent que m’explicava històries per ensenyar valencià als més menuts, s’acabava d’estrenar com a president d’Escola Valenciana. D’ençà d’aquella casual coneixença, he seguit des de la distància l’incansable treball de Diego en favor de l’ensenyament de la nostra llengua a l’escola i el seu reconeixement i prestigi socials. Durant vuit anys, va lluitar de valent contra l’animadversió del PP i les institucions valencianes, autèntiques bèsties negres de la nostra llengua i cultura els darrers vint-i-cinc anys. I, talment com a les seues classes, la seva manera de treballar, la seua aposta per la inclusió i el seu optimisme desbordant van impregnar persones i llocs de respecte i estima, convertint Escola Valenciana en l’associació més important i influent de tot el País Valencià, guardonada amb tota mena de premis i mencions honorífiques per la seua impagable tasca de recuperació cultural i lingüística.

Després del seu pas per Escola Valenciana, l’any 2011 féu el bot a la política, tot convertint-se en regidor de la vila d’Alzira per Compromís. I, quatre anys després, eixa mateixa il·lusió, humilitat i estima que ha demostrat sempre envers aquesta terra i les persones que hi viuen, l’han fet assolir la batllia d’Alzira. I tot, sense perdre un gram de dignitat i valentia, com bé va demostrar en la seva investidura com a alcalde : enlloc de cloure l’acte amb l’himne regional, va preferir que un grup de dolçainers musicara la cloenda amb la Muixeranga. Un nou gest de la seua grandesa. Si he de triar però, allò que fa Diego realment gran és, sobretot, la seua capacitat per fer-te sentir amic seu. Mai no falten l’abraçada sentida i el gran somriure quan ens retrobem, malgrat que “només” som coneguts. I eixe sentiment el transmet a tothom, sense distincions. Per això fou president d’Escola Valenciana. Per això l’han triat alcalde d’Alzira. Per això és una persona important. Per això és el nostre “gran” Diego.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!