TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
Educació valenciana: un intent de descripció
Tractar
de descriure una realitat és sempre una missió arriscada: una descripció no és
més que una opinió disfressada. Pretendre una objectivitat total és símptoma de
farsa: per molt asèptiques que tracten de ser les teues paraules mai no
aconseguiran d’esquivar el filtre egocèntric que s’engega sempre que expressem
alguna cosa. D’altra banda, descriure realitats socials d’una certa amplitud
encara complica més la missió descriptiva perquè ningú no pot abastar la seua
totalitat i les complicades interaccions que generen la gran multitud d’agents
implicats. Si, a més a més, la realitat que vols descriure és sensible a la
politització i el conflicte, la presumpció objectiva és pràcticament una
quimera.
M’ha semblat oportú de fer aquesta reflexió perquè aquest escrit
pretén analitzar –amb les evidents limitacions que tothom pot prevenir– la
realitat educativa valenciana amb la màxima objectivitat possible. Objectivitat
a l’educació? Fas broma, Didac!, vaig pensar endins meu. Com a part implicada
en l’assumpte –sóc mestre de l’escola pública–, no cal dir que la meua
imparcialitat està en entredit. Per això, m’he proposat de construir aquest
escrit envers una sèrie de fets i dades contrastables que em permetran d’elaborar
una mena de sil·logismes difícils de rebatre, del tipus: Si A=B i B=C,
clarament, A=C. Tot, per tal d’assolir una mínima credibilitat i fugir de
l‘argument fàcil.
DEFENSA DEL VALENCIÀ
Si fem cas de les declaracions del
nostre President, defensar i promoure la llengua pròpia dels valencians és una de les
prioritats del nostre govern i, per tant, un dels objectius prioritaris de l’escola. Tanmateix, la llengua habitual –per no dir
exclusiva– dels membres del Consell és el castellà. Ni declaracions
institucionals, ni rodes de premsa, ni intervencions a les Corts: el valència
té una presència testimonial a les nostres institucions, malgrat la seua
cooficialitat. Aquesta diglòssia ja és, ella mateix, un símptoma indiscutible
de menyspreu cap a la nostra llengua. Allò més preocupant però, és que molts
consellers no usen el valencià perquè ni tant sols el saben parlar. I els qui
en saben –com el President de la Diputació de València i alcalde de Xàtiva,
Alfonso Rus–, el fan servir per dir en un míting del PP, davant la plana major
del partit, que els professors som tots uns “gilipolles” i que a tots els qui
diuen “aleshores” i “gairebé”, caldria “rematar-los”[1]. Un altre gran valedor del valencià -Esteban González Pons– també demostrà fa ben poc l’estima que té envers la nostra llengua negant-se a usar-la en el Senat espanyol, en una sessió que, per primer cop a la història, permetia l’ús de les diferents llengües cooficials de l’Estat. El portaveu del PP espanyol va excusar la seua negativa a parlar en valencià perquè el seu partit considera que instal·lar un sistema de traducció simultània a la cambra alta és del tot innecessari -en castellà tothom s’entén, clar- i, per tant, és malgastar els diners. Deixant de banda aquests lamentables episodis,
si voleu comprovar l’ús residual del valencià a les institucions només heu de fer un cop d’ull a Canal 9, la
nostra televisió que, coherent amb aquesta peculiar manera de defensar la
nostra llengua, és també majoritàriament en castellà. Una última dada: de tot
el personal administratiu de la Generalitat Valenciana –més de 15.000 llocs de
treball– només s’exigeix el requisit lingüístic a un 1’2% de la plantilla –193
treballadors–, dels quals, un 40% pertanyen a la Conselleria d’Educació[2]. Ara, amb aquesta
informació, ja podeu “calcular” la intensitat amb la qual el govern valencià
defensa la nostra llengua i la seua presència a les institucions.
EL VALENCIÀ A L’ESCOLA
El conseller d’Educació,
Alejandro Font de Mora, també s’autoproclama un dels abanderats de la defensa
del valencià. Malgrat tot, els fets tornen a contradir les paraules. Podem
començar per l’oferta de PEV i PIL –programes on el valencià és la llengua
vehicular de l’aprenentatge–. Actualment només un 31% de l’alumnat de primària
s’escolaritza en valencià. Allò més greu però és que aquesta xifra és veu
retallada pràcticament a la meitat en el trànsit a l’educació secundària on,
per manca de professorat i voluntat política, només un 19% de l’alumnat pot continuar
estudiant en valencià. A més a més, a les grans ciutats –on la llengua està més
amenaçada–, l’oferta d’ensenyament en valencià disminueix d’una manera
alarmant. Un exemple rotund: a València, d’un total de 1735 unitats escolars,
només 328 –18’9%– ofereixen el valencià com a llengua d’aprenentatge. També és
una dada significativa saber que de totes eixes línies escolars, més de la
meitat són concertades o privades –920–, de les quals només 33 oferten
ensenyaments en valencià –un 3’5%–, la qual cosa demostra el tracte de favor
que reben els centres privats –la majoria religiosos–, i la nul·la implicació
d’aquests en la promoció del valencià, fet que tampoc no sembla preocupar gaire
a la Conselleria d’Educació[3].
D’altra banda, el sr. Font de Mora vol fomentar programes plurilingües –això fa
molt “modern”–, tot potenciant l’anglès com a llengua vehicular a
l’ensenyament. Sabeu en detriment de quina llengua no?
FRACÀS ESCOLAR
El
País Valencià encapçala la llista de comunitats autònomes pel que fa a fracàs
escolar amb un 39%. És a dir, 39 de cada 100 xiquets i xiquetes abandonen el
sistema educatiu sense haver aconseguit
el graduat escolar. Sobren comentaris[4]. I, mentrestant, el Conseller d’Educació balafiant diners i recursos amb les seues grans idees -Ciutadania en anglès, introduir el xinès als instituts, uniformes per a l’alumnat de les escoles públiques…-.
INVERSIÓ EDUCATIVA
No cal fer grans estudis ni ser especialment
intel·ligent per entendre que entre el fracàs escolar d’un territori i el
pressupost educatiu d’aquest, s’estableix una relació inversament proporcional:
a menys inversió en el sistema educatiu, més fracàs escolar. El País Valencià
no anava a ser una excepció. D’altra banda, aquesta manca d’inversió és del tot
comprensible: la Generalitat Valenciana no fa més que invertir els nostres
diners en allò que ells anomenen Grandes Eventos: Copa Amèrica, Circuit Urbà de
F1, Visita del Papa… Alhora, el dèficit abismal de Canal9 i “grans idees” com
Terra Mítica, on la Generalitat és la màxima accionista –més de 1000 milions €
de deute acumulat–, el Palau de les Arts –amb un sobrecost de 300 milions €– i
d’altres operacions similars han empès la Generalitat cap a un estat de fallida
tècnica. En el fons tenen raó quan diuen que no hi ha diners per a l’escola
pública: se’ls han gastat tots en coses més importants. Això sí: diners per a
propaganda sí que n’hi ha. València és plena de cartells que anuncien
inversions educatives. “Ací, el teu nou col·legi”, “Ací la teua nova Escola
Oficial”… El cartell que apareix a la fotografia es va col·locar fa més de 4
anys a una escola del meu barri. Allí, continua tot igual. I després de cinc
anys d’haver anunciat –amb cartell inclòs– l’adquisició dels terrenys per
ubicar la nova seu de l’Escola d’Idiomes, el solar continua absolutament
abandonat.
ESPERANÇA
I malgrat aquest panorama desolador, els mestres de
l’escola pública tenim motius per a l’esperança. Però això ja és tota una altra
història: és pura opinió.
[1] Podeu
llegir la notícia en El País, Levante-EMV i Las Províncias
(edicions del 30/04/09 i següents).
[2] Font:
Allioli –Quaderns de l’ensenyament
del País Valencià–. (2008). “25 anys de la LUEV:
Informe sobre l’ensenyament en valencià”. Num. 216. STEPV. Les dades en les
quals es basa l’informe provenen de la Conselleria d’Educació.
[3] Font:
Allioli –Quaderns de l’ensenyament
del País Valencià–. (2008). “25 anys de la LUEV:
Informe sobre l’ensenyament en valencià”. Num. 216. STEPV. Les dades en les
quals es basa l’informe provenen de la Conselleria d’Educació.
[4] Font:
Ministeri d’Educació. Papeles de economía en España. La educación en
España (2009). Nº119. Data de publicació: abril de 2009.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“el valència té una presència testimonial a les nostres institucions”… Tant de bo el “València” tingués una presència només testimonial i deixés un poquet d’espai al Llevant… 🙂 A part de la broma, gran article, Dídac.