TocDeQueda

Em lleve
d’hora per anar cap a l’escola: el curs començarà ben aviat i hem de tenir-ho
tot a punt. Bec un got d’aigua ben fresc encara amb la son enganxada al cos i
connecte el termòstat per fer una dutxa tèbia. Un cop m’estic despullant però,
me n’adone que el barnús no és darrere la porta del bany. Malgrat l’estat
endormiscat en el qual em trobe puc recuperar de la meua memòria –encara en guaret
nocturn– un sil·logisme bàsic de posicions elementals: “Si el barnús no és
darrere la porta del bany és, indiscutiblement, estès al balcó”, ha conclòs
l’automatisme mnemòtic. El pis d’Albaida on visc llogat és de dimensions ben
humils i set o vuit passes són suficients per creuar tota la casa i arribar al
finestró corredís de la balconada. Faig la cortina a un costat i l’obric.
Efectivament: el barnús hi és estès. Fora, el sol acaba d’eixir però no llueix
perquè hi ha una espècie de boirina matinal, agreujada per un tel de fum que,
inicialment, atribueix a una crema de rostolls i brossa d’algun camp proper.
Quan lleve les pinces per agafar el barnús però, se’m gela la sang: el barnús
és ple de cendra. Després, com si d’una carambola es tractés, comence a
escoltar avions i un missatge de Marian –mestra de l’escola– em confirma la
tragèdia: tres focs simultanis, provocats amb nocturnitat, envolten la Vall
d’Albaida.

Deia el meu avi Xicu que res no hi havia més trist que un
bosc cremat. Pense que és una afirmació fatalment certa. No hi ha cosa més
devastadora que un incendi: devasta la natura i les ànimes d’aquells qui ens
l’estimem. És ja fosca nit i des del mateix balcó on aquest matí m’he topat amb
la desgràcia, puc veure la carena de la serra del Buixcarró macabrament
il·luminada per les flames. Quina desgràcia. Quina desolació. És l’incendi de
Simat que, a hores d’ara, encara crema incontroladament. A l’altre costat de la
Vall, la serra d’Agullent agonitza en flames i molta gent d’Alfafara i
Bocairent ha estat evacuada, tot fugint del foc. D’un foc
provocat intencionadament i amb traïdoria. Com és possible? Com és possible! Què serà de nosaltres? Ho estan
incendiant tot. Tot crema: la llengua, la cultura, els noms, la natura… I, ben aviat, només en quedaran les cendres d’un País que, mai més ben dit, s’esfuma vertiginosament en el seu devenir per la Història. Què serà de nosaltres?

No puc més. Cada paraula
que escric m’encongeix una mica més: també el meu ànim ha quedat dessolat. No
puc ni vull continuar escrivint. Per a què? Quin sentit tenen ara les paraules?
És tard i també m’afecta un cansament purament físic. Fa ja una hora que som
a dimecres. Dimecres de cendra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!