TocDeQueda

La nit m’empaita i decideix tornar cap a l’hostal. El camí des del passeig marítim no té cap misteri: un cop acaba el port nàutic només cal tombar a mà esquerra i recórrer l’ample carrer que hi trobem. No hi ha possibilitat de perdre’s. És un carrer de nova planta, atapeït d’anuncis i llums: una farmàcia, un restaurant, una gelateria… Són les lamentables conseqüències de la modernitat urbana: un traçat cartesià mancat de vida i unes façanes estridents denigrades per la publicitat, a les quals, els seus propietaris han obligat a convertir-se en anunci. Tot molt ben ordenat, tot ben net i polit, tot molt nou i modern… però sense caliu, sense ànima; extremadament impersonal; d’una insuportable i mortífera banalitat.

Avui però, malgrat el gèlid febrer, l’horabaixa és inusualment amable i convida a passejar la nit. Per això, d’una manera pràcticament inconscient i seduït per un capvespre  tenyit de l’últim blau del dia, faig a miques l’itinerari convencional i, de cop i volta, quan sóc a tocar de l’hostal, m’endinse per un carrer desconegut. Camine molt pausadament, sense cap destinació ni rumb. Deambule abstret una bona estona; no mire res; no escolte res; no pense res. I només el ferum saborós de peix fregit que s’escapa d’una porta oberta em retorna a la vigília. És hora de sopar. L’olor m’ha despertat la fam. Faig un cop d’ull ràpid per orientar-me i tornar definitivament cap a l’hostal. Allò que veig però, em deixa absolutament desconcertat: la mutació urbana és prodigiosa. Ja no hi ha cotxes; ni sorolls; ni semàfors; ni rètols lluminosos. I, embadalit per aquest descobriment, decideix oblidar-me de la fam i continuar el meu passeig nocturn.

Sembla, certament, un altre poble; el negatiu del que hi ha una mica més avall. Totes les coses que m’envolten han recuperat l’ànima. Les façanes blanques i senzilles confonen la propietat: no es fàcil distingir on acaba una casa i on comença l’altra. El color i la forma de portes i finestres permeten una mínima i agradable diferència. Tot és molt bàsic però d’una coherència certament relaxant. És incomprensible l’efecte d’aquesta visió sobre el meu esperit. Camine pletòric, observant una bellesa tant aparentment fàcil i honesta. Em fa sentir bé, rematadament bé, la visió d’un paisatge urbà tant delicat i respectuós. No hi manca res; no hi ha cap cosa de més: tot s’ordena en la seua justa mesura i dimensió. Aquest equilibri de perfecció i aparença naturals em fa sentir una sensació ben estranya. És -potser- ingenu i fantasiós, però tinc la certesa que l’espai respira; que parla; que, d’alguna manera, la realitat que m’envolta és viva. Sembla que són les mateixes cases que mire, el mateix empedrat que trepitge, els mateixos geranis que veig a les balconades, els qui, voluntàriament, es disposen i s’organitzen d’una manera autònoma, independent, sense cap mediació humana. És un ordre perfecte, talment com la fesomia d’una persona. Caminar pels carrers és recórrer el seu cos; un cos que sempre guarda secrets i racons insondables, que mai no acabaràs de conèixer plenament: una piga, una plaça minúscula, una taca de naixement…; caminar per Altea és recórrer una pell blanca de façana; és admirar uns ulls de verd finestra; és contemplar un cabell de roig teulada…

No sé quant més durarà aquest deliciós passeig però, de moment, he decidit de passar tota la nit admirant els seus carrers. Fet i fet, ningú no m’espera a l’hostal…