Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
El Barça ja és al Japó per guanyar el Mundial de clubs. Això
del mundialet -en diminutiu- ho deixem per si perdem. A l’altra banda del món
espero que es repetiran les imatges impagables dels nipons amb estelades
cantant l?himne del Barça amb un català de Berga i cridant uh, uh, Oleguer!
Però de totes les fotografies la més important és d’en Puyol aixecant la
única copa que ens falta i que vam perdre l’any 92. (continua)
Jo tenia 13 anys. Feia un temps que m?havia enamorat del
Barça i vaig fer aquelles coses que fan els enamorats. Em vaig llevar a la
matinada i vaig estendre al menjador de casa l?altar culer que muntava cada dia
de partit. Sobre una gran bandera meitat blaugrana i meitat quatri-barrada,
anava posant totes els objectes amb l?escut del Barça que trobava per casa. El
resultat final era el mix entre un reliquiari propi d?un freak made in Cardenas i un
top manta de regals cutres dels diaris esportius catalans.
La intenció de la freakada era generar una estranya energia
positiva que qui sap si va contribuir a aportar un granet de sorra als èxits
del Dream Team. Però la realitat és que a mi m?ajudava a relaxar-me durant el
pre-partit i, alhora, feia augmentar la malaltia culer que encara pateixo i que
ara intento reconduir en aquest bloc.
Aquella nit vaig engegar la radio i de seguida vaig notar que la veu
d?en Sergi Mas al Força Barça m?arribava uns quants segons abans que les
imatges. Per això en Sergi va cantar el golàs del Hristo quan la pilota encara
no havia sortit del peu del búlgar. I, malauradament, també van ser les paraules d?en Mas les que em
van enfonsar uns segons abans que els meus ulls veiessin com Raí i Müller ens
van treure la única copa que encara no tenim al museu de l?Estadi.
14 anys. Mitja vida amb l?espineta clavada, esperant veure a
l?equip aixecar una segona Copa d?Europa i mitja vida esperant que l?equip
volés cap al Japó per guanyar el mundial de clubs. Aquest any sí. Veure?m en
Puyol aixecar la copa ?mentre ens fotem l’esmorzar amb la resaca-, la podrem exposar al costat de la Champions perquè els
japonesos que vinguin a Barcelona facin fotos i jo em trauré l?espineta que uns
brasilers em van fotre l?any 92 al shushi.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…….. tots hem fet coses que ens pensavem que ajudaven a guanyar partits. Jo, que sóc bastant més gran que tu, vaig tenir la sort de que l´infantesa em va coincidir amb en Cruyff jugador. Tenia un "Cruyff de goma" que el cuidava com un fill, no fos cas que es lesionés. A la paret de l´habitació hi tenia un poster de la plantilla, que el dia que perdien o empataven a casa girava i posava de cara a la paret.
Per sort, tot això passa i et vas "normalitzant" però la passió, el sentiment, l´alegria o la tristor segons els resultats, segueixen i seguiran sempre més. Això es porta a la sang, t´ho han fet mamar de petit i no hi ha manera de canviar-ho.