Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
Dissabte al Gol Sud va aparèixer una pancarta que deia "Directiva+RACC=Lladres". Es veu que ja va sortir al partit contra el Betis. Personalment, em sembla normal que apareguin pancartes com aquestes després de patir el dubtós sistema de repartiment d’entrades i més encara quan vaig veure alguna gent que corria per l’Hotel del Barça a Londres recollint els tiquets per entrar a Stamford Bridge -Dimitri Peterman per exemple-. El que em va molestar va ser que la seguretat del Barça va intentar prendre la pancarta als joves i que després els van identificar. Al final tot va quedar com una anècdota però una anècdota perillosa.
Quan Nuñez manava a Can Barça érem molts els que patiem la pràctica repressiva de la directiva davant de qualsevol crítica a la seva gestió. Laporta i l’Elefant Blau eren els primers a denunciar la manca de llibertat d’expressió i les pràctiques totalitàries del nuñisme cap als socis que no eren afins al règim. Per això em va fer una especial ràbia quan, des de la meva localitat, vaig veure com un membre de la seguretat del FC Barcelona, vestit tot de negre i acompanyat per un ‘segurata’, es dedicava a estirar i intentar trencar la pancarta que ensenyaven al Gol Sud. Al final, en vistes que podia generar un problema va marxar intercanviant algunes paraules amb els joves.
Però encara més em va sobtar veure com, un cop acabat el partit i a la sortida de la porta 48, una dotació dels Mossos d’Esquadra estava identificant a dos dels nois que havien tret la pancarta. Em va indignar que fossin els Mossos tenint en compte que ells estan per garantir el compliment de la llei i, en conseqüència, per garantir el dret a la llibertat d’expressió. La pancarta no portava cap missatge que incités a la violència ni cap proclama racista o xenòfoba i, per tant, no puc entendre com la policia, en comptes de defensar la llibertat d’expressió, va entrar al joc de coaccionar-la.
Crec sincerament que tot plegat és una anècdota. Qua al final no passarà res i que els temps de les amenaces i coaccions cap als missatges crítics ja s’han acabat. Ho crec perquè penso que aquesta directiva, tot i les decepcions que m’ha donat -el franquista Echevarría, marxa de Rosell o la tupinada amb les entrades del Chelsea-, és una bona directiva que admet que els socis puguin discrepar públicament d’algunes de les seves decisions.
Pd. Demà el Chelsea. Quins nervis. Quines ganes d’agafar la bufanda i posar-me la samarreta del centenari -només me la poso en les grans ocasions i ens porta sort!-. Quina impaciència per arribar al bar, fer uns ‘quintos’, caminar cap a l’estadi tots junts. Quines ganes de cantar els gols, sentir aquella tremolor de l’adrenalina, saltar, cridar, cantar, celebrar… ja no puc més.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Segurament tens raó i només serà una anècdota, però té un tufillo força perillós i recorda els pitjors anys del nuñisme quan es criticava la directiva i et deien que atacaves al Barça. De moment deixem-ho aquí, però hem d’estar a l’aguait per a que no es torni a repetir.
Estic amb tu quant a que la directiva encara té crèdit malgrat les ensopegades que dius (força sonades, tanmateix) i encara no es pot posar el crit al cel. Potser només és un excés de zel d’algun empleat llepaculs, tot i que les identificacions dels mossos ja són més greus.
Marc
pd. Collons quins nervis, cada vegada que sento parlar del partit m’agafa un no sé què a l’estómac. Realment això només passa a la Champions, hem de tenir en compte que són vuitens de final i encara queda un món però el pessigolleix és de final i de grans nits a l’estadi.