Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
La final de la UEFA no
m?interessava gaire. Segurament perquè era una final 100% espanyola i això a mi,
al contrari que al Matias i al Manú Sanchéz, em motiva poc. Però s?ha de dir
que ha estat una gran final, amb gols, alternatives, emoció i penals. I sobretot
amb un gran resultat final. Sí, amb el millor resultat possible. Perquè encara
que sembli un sàdic i encara que els mitjans no han parat de treure estranys
exemples de culers que volien que l?Espanyol guanyés, jo sempre els vull amb la
vitrina buida. I és que el Sevilla ?segurament l?equip de l?any- em cau fatal, però no canvio una rivalitat històrica per una antipatia conjuntural
amb el ?SuperDepor? del moment. Gràcies Sevilla.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sóc soci del Barça, i he de dir que a priori no m’interessava gaire aquest partit, però he vist la primera part a trossos i ja no m’he pogut desenganxar. La segona part i la pròrroga les he sentides per la ràdio després de posar la meva filla a dormir (és que no tinc tele, jo…), i m’han captivat l’èpica, la condició física i la mentalitat que trobo a faltar en el meu equip a dia d’avui. Algú s’imagina el Barça d’aquestes darreres setmanes disputant una pròrroga i empatant un partit que perdia? JO NO.
L’Espanyol s’acomiada de la UEFA sense haver perdut cap partit, i havent remuntat per dos cops la Final, i a sobre amb 10 homes. Deixa estar si és l’equip dels Ciutadans, dels corruptes de Vilassar, dels ressentits amb el catalanisme… i totes aquestes collonades. Avui hi ha hagut 14 paios sobre la gespa de Hampden Park que tenien un munt de coses que no té, avui, el meu equip: il·lusió, ambició, fe, punt d’honor, sentit del col·lectiu, sentit de responsabilitat cap a la seva afició…
Ho sento, diari culer. Aquesta se la mereixien, i jo trobaria bé que es fessin fer un trofeu a imatge i semblança del que s’ha endut el Sevilla, i que posi:
RCD ESPANYOL. Únic Equip Imbatut a la Copa de la UEFA 2006-2007.
I cap a la vitrina sense cap vergonya.
Estic amb el company, l’espanyol mereixia la UEFA. Si no hagués set per la expulsió, tindrien la copa. Coro hagués fet el gol de la victoria.
Vaig ser a Glasgow amb el meu equip, l’Espanyol, i una de les lliçons que m’emporto d’aquesta experiència –no del tot reeixida, però de la qual me’n sento orgullós– és que l’Espanyol té una cosa que no es pot posar a cap vitrina; que no es pot encabir en cap camp per moltes "centmils" persones que hi càpiguen; que mai tindrà l’altre equip de Barcelona: una afició que crida, anima, se sent orgullosa del seu equip a les dures i a les madures. Mai, repeteixo, mai un aficionat culé (per moltes copes i medalles, que al final només són troços de ferro) sabrà el seniment que pot tenir un "perico" pel seu equip.
Espero que, per molts anys, seguiu sent el tipus d’afició que sou. Teniu l’equip que us mereixeu.
Magnífica reflexió. El Sevilla ens cau malament, però l’Espanyol pitjor. No podem anar a favor d’una gent que té sospitoses simpaties amb el Madrid, i declarada fòbia al barcelonisme. No els desitjo res dolent. Només vull que perdin sempre.
A mi tampoc m’interessava massa la final però em vaig
mirar la prorroga i els penals i jo estava a a favor de l’espanyol, perquè es
un equip semi català no com el sevilla que es cent per cent espanyol, i a més
diguem un culè que no tingui un amic perica, qui diu amic diu un conegut. I jo
desitjo el millor per el meu amic sobretot perquè no i estava implicat.
es normal que pensis així culerot, no pateixis… jo també vaig disfrutar molt ahir veient com el nostre capita, el gran Tamudo, us en fotia dos, i a l’ultim minut encara va ser més gran l’orgasme. Malgrat que l’indignació del robatori encara em crema, l’alegria en veure que es fa justicia va ser més gran.