Diari d'un Culer

És estrany però, tot i la derrota davant l’Osasuna, la setmana ha estat d’una placidesa absoluta. Només recordo una altra época on una derrota del Barça em deixés tant indiferent. Era quan Gaspar manava i, atrapat en la màxima profunditat del pou, vivia la trista sensació de tansemenfotisme davant d’un resultat advers. Ara és tot el contrari. Tinc tanta confiança en l’equip que les derrotes han passat a ser anècdotes curioses sense importàcia. I que duri.

Però el cert és que ha estat una setmana carregadeta de flaixos informatius relacionats amb el Barça i l’entorn:

Henry, Chivu, Lampard…

Ja surten noms per la temporada que ve. Sóc dels que creu que Henry vindrà aquest estiu i dels que li extendria una catifa vermella als seus peus. No hi ha debat amb jugadors d’aquesta classe: si pots els has de tenir al teu vestidor. Els altres noms també me’ls quedo sense pensar-m’ho però, sobretot, el de Frank Lampard em sembla força improbable. El que em fa feliç de tot plegat és veure que ja no omplim portades amb el Geovanni de torn i que els noms que sonen són d’aquells que et fan anar a dormir amb un somriure de felicitat.

Rijkaard amb la samarreta del Barça

I parlant de fitxatges, ja ens hauria agradat tenir a Rijkaard quan en comptes de ser l’entrenador zen era un migcampista fort i dur capaç d’organitzar un equip i tallar qualsevol pilota. El dimecres va jugar amb nosaltres en una operació rocambolesca perquè no hagués d’atacar la porteria blaugrana amb el seu ex-equip. Personalment vaig tenir la sensació d’haver-me pres un àcid: Rijkaard jugant al costat de Laudup i contra Van Basten i Gulit… Hauríem de ser més fidels a la grandesa de la història i afrontar sense por que el míster va ser peça clau d’un Milan épic i mereix ser al costat dels seus ex-companys. Del que ens hem de preocupar nosaltres és d’assegurar-nos que serà l’entrenador d’un Barça no menys épic durnat molts anys.

Catalonia is not Spain

Semba ser que aquest lema incita a la violència. No ho fan les pancartes Guillem Jodete, Ronaldinho vuelve a la selva, els lemes de suport a militars colpistes, les banderes espanyoles amb la gallina o la simbologia nazi que ocupa les grades de molts estadis. Mentre l’expressió de l’odi corre impunement pels camps espanyols la policia es dedica a identificar culers i a requisar pancartes i estelades. És l’Espanya democràtica (sic.).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!