Diari d'un Culer

Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol

15 de setembre de 2006
3 comentaris

Riure’ns del Madrid és saludable

Sé que és lleig. Sé que algun dia ens tocarà patir a nosaltres i em farà ràbia que ens ho facin. Sé que el discurs políticament correcte ho desaconsella. Però, cony, jo sempre he animat a dos equips: al Barça i a l?equip que jugui contra el Madrid, i ara que visc en plena orgia no vull reprimir-me. Anem a fer llenya ?escuradents i tot- de l?arbre caigut.

Gràcies al complicat sistema de sorteig que imposa la UEFA ?i sobretot les teles-, els culers fa un parell d?anys que gaudim de la Champions en doble sessió setmanal: un dia guanya el Barça i l?endemà perd el Madrid. Festa grossa, excitació màxima i nit prometedora.

Amb el Barça, que és l?equip del meu cor, gaudeixo de l?enamorament permanent i dels regalets que em dóna per fer-me feliç: una elàstica de Ronaldinho, una assistència de Deco, un gol d?Etoo, una aturada de Valdés… el món es ple de roses, bombons i ossets de peluix que em transporten a un paradís emocional similar al d’un anunci de compreses.

El Madrid, per contra, desperta les meves passions més baixes. M?assec al sofà amb el fuet de cuir i frueixo del dialing entre la COPE i la SER com la dómina que s’emociona fent anar les seves joguines.  I em poso brut quan escolto el ploriqueig dels ?Poli? Rincon, Camacho i companyia. I gaudeixo veient a Raul perdut pel camp, se?m posa la pell de gallina quan noto que a Capello se li està formant una ulcera i bavejo en abundància cada cop Casillas esbronca la defensa mentre recull la pilota del fons de la xarxa.

Ho hem de reconèixer, les desfetes blanques ens posen a tots calents. Per això pronostico que aquesta temporada Catalunya viurà un dels majors baby-booms de la seva història. Serà gràcies a Rijakaard i els seus nois, però també haurem d?agrair les noves fornades de catalans a Capello -el tècnic guanyador que s’emportava les lligues fent trampa-, a la tropa de iaios que passejen la samarreta blanca pels camps de futbol i, sobretot, a Ramón Calderón, el milhomes que volia ser Rei Blanc i es quedarà en Rei Gaspar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!