Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
Ha petat. En Sandruscu i els seus companys han deixat la junta del Barça i s’ha demostrat per enèsima vegada que comportar-se de forma racional i ser president d’un club de futbol són coses incompatibles. Segurament, el que ha estat fins ara impossible és mantenir valors democràtics en la gestió d’un club de futbol. I per això ens toca patir la vergonya de tenir un feixista movent els fils des de l’ombra i des de les clavegueres de la directiva.
Sincerament no disposo de la informació ni del criteri per decantar-me per cap dels dos protagonistes implicats en el trencament. I la veritat és que m’importa ben poc. Sempre he sigut del Barça no pels seus presidents sinó malgrat els seus presidents. Vaig créixer patint el nuñisme, em va tocar avergonyir-me dia rere dia amb Gaspart i cap d’aquestes desgràcies em va fer deixar de sentir el FC Barcelona. No és res extrany, també m’estimo Catalunya blasfemant de la classe dirigent que ens ha tocat i, en realitat, ja m’he fet la idea que els meus sentiments i el poder aniràn sempre separats.
És cert que amb Laporta vaig tenir la sensació que, per primera vegada en la meva vida, els meus guanyaven. Vaig signar per l’Elefant Blau i vaig perdre. Vaig votar a Bassat contra Gaspart i vaig perdre. Vaig votar a Laporta i, sorpresa, vam guanyar. Però dos anys de Laporta han fet crèixer la meva incertesa.
Per mi tot es va trencar el dia en que el feixista Echevarría va entrar a la junta del club tacant l’essència del barcelonisme que sempre ha estat lligat a la lluita per les llibertats i tacant una història que compta amb un president assassinat pel franquisme. El dia que va entrar aquest personatge a la directiva del club es va començar a torçar un projecte que semblava diferent i la democràcia interna va deixar de ser un valor per convertir-se en un simple procediment de rodillo de la majoria contra la minoria.
I avui ens trobem amb el mateix de sempre. Una junta presidencialista, lluites de galls per veure qui s’emporta les medalles, mentides, manipulacions, mal rollo… l’enèssima demostració que el poder canvia a les persones i que ser dirigent d’un club de futbol i comportar-se amb criteris de normalitat és impossible.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xaval , has parlat amb tant de seny que sembla que hagen escrit per tu. Lo dit,desprès de les barrabasades a les que ens tens acostumats hui m’has sorprés.Que dure!
Cartells del Barça
(les coses són com són, encara que a vegades no ho semblin)
Estic totalment d’acord amb vostè. Per part meva afegiré que, malauradament els nous mals del Barça no han fet més que començar. No saben com desitjaria equivocar-me.
VOLDRIA VEURE LLUNY, MOLT LLUNY DEL BARÇA A:
ECHEVARRIA I GASPART (aquest darrer no te vergonya, el que hauria de fer es estar-se a casa seva i a més a més no sortir de sota el llit.)
Estic desesperat. Com és que al barcelonisme li passin aquestes coses? Un feixista a la directiva! Ara que anàvem tan bé. Avui el Gamper ha estat increïble, m’ho he passat genial, però ja em pesa la consciència del barcelonista autèntic, que viu malgrat els presidents. O són fills de puta o s’hi tornen. L’únic president políticament ferm ens el van afusellar… És desolador