Diari d'un Culer

Fa uns anys, quan els culers viviem atravessant el desert conduits per Gaspar i els 40 lladres, m’aixecava cada nit veient la cara de Florentino Pérez. Als barcelonistes acomplexats ens semblava un ser infalible, un abusananos amb posat de gentelman al que era impossible vencer. Veiem un futur molt blanc i per tant molt negre. I mira ara com ens hem de veure! Per sort en el futbol continua funcionant el Pont Aeri.

Tots els futboleros hem de felicitar-nos; el model Pérez d’evangelització ha fracassat. A Florentino se li han desinflat els muscles de primo de zumosol a mida que s’han anat acabant els milions i s’han han envellint les estrelles. I s’ha demostrat que, finalment, la gran estratègia del Madrid no era la de un gran gestor sinó la de un gran pelotazo.

Me n’alegro per poder pensar que aquest esport no depén de les samarretes que venguis o de construïr un onze titular tipus PlayStation, on et pots permetre fer jugar a Lampard de lateral i omplir de cracs el teu equipet a cop de talonari.

Me n’alegro per poder creure que això encara és futbol i que, en conseqüència, és més dificil que anar posant ciment. Que cal construir un equip. Que cal tenir gent implicada. Que fins i tot el millor equip pot encaixar un gol al minut 92.

I me n’alegro -molt especialment- perquè sóc del Barça.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!