Pler de llengües

Hi ha certs opinadors que troben que cal protegir els parlants i els lectors de les dificultats. Que cal oferir-los un català lleuger (light) o de nyigui-nyoli (lite), sigui evitant-los el no … pas o la doble negació, sigui impedint que se’ls herniïn les neurones decodificant un llur o un hom. Evidentment, també se’ls ha de protegir dels mots que no diu ningú, tret que vinguin de l’anglès, com ara gentrificació.

Per sort, hi ha opinadors i autors que no cauen en l’espiral de la diglòssia (pròximament en aquest blog) i no tenen cap problema a emprar mots escaients, sobretot si això els permet ser més precisos i ensems més concisos. Opinadors i autors que no imaginen llurs lectors plorant pels racons perquè a l’article hi ha una paraula que no entenen. Potser n’hi ha que són capaços d’anticipar els bots d’alegria que alguns logòfils (res a veure amb la logorrea) fem quan un autor ens posa deures i ens envia al nostre paradís, el diccionari, a cercar-hi un mot. Podria ser el cas d’evitern. El vaig llegir fa un temps en un article de Sebastià Alzamora i me l’ha recordat no fa gaire l’exdiputat David Fernàndez (fragment superior).

evitern -a

adj. [LC] Que ha tingut principi, però no tindrà fi. Alguns corrents filosòfics postulen que el món és evitern.

Em direu que tot plegat és logomàquia, però no és casualitat que, tot sovint, els acomplexats que remuguen per la riquesa lèxica o la desuetud de mots, aforismes o construccions en certs escrits periodístics o guions audiovisuals en català, assumeixen embadocats l’estil gongorí i el vocabulari valleinclanesc de la premsa i la televisió de la capital de l’estat veí…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!