Del Sud

Ja no estic en nòmina de cap mitjà de comunicació, però em sent més periodista que mai. La vida m’ha dut cap a altres indrets, per altres camins, i la meua professió és ara ensenyar la meua llengua a qui vulga aprendre-la. I ho gaudisc, de debò. M’agrada. Però, al mateix temps, el cuquet del periodisme continua rossegant-me el cor i ja se m’ha ficat tan a dins que no puc llevar-me’l i, per no enganyar ningú, cal dir que tampoc ho pretenc.

Ja fa molt de temps que els companys de L’Informatiu em van donar l’oportunitat de seguir tastant una professió que ha sigut la meua durant dotze anys, des que un estiu de 1997 vaig asseure’m davant l’ordinador d’un diari per primer colp. Ara, però, tot ha agafat un to més vocacional, més net: ja no és un mitjà per guanyar-me les garrofes, sinó una forma de participar en la vida pública del meu país fent allò que sé fer.

El passat dijous vaig anar a la xerrada que el professor de Dret Constitucional i vicepresident del Partit Quebequés, Daniel Turp, va oferir a València. Després de l’acte, a càrrec de la Intersindical Valenciana, vaig tindre l’oportunitat de prendre un café amb Turp i entrevistar-lo per al jove diari digital valencià. Amb un francés pausat, el dirigent quebequés va ser molt clar a l’hora de parlar i va fer ostentació d’una valentia per exposar els seus plantejaments que ja voldria veure en els polítics dels Països Catalans.

“Per autodeterminar-se, no cal demanar permís a Espanya”, va dir Turp, amb un somriure d’orella a orella: “al Quebec, ens hem donat el plaer de concedir-nos l’autodeterminació sense demanar-ho a ningú”. I, per això, la independència d’aquesta regió francòfona està més a prop que no la catalana. I, per això, el Canadà ja ha reconegut Quebec com a nació, encara que siga només de forma nominal. I, per això, el francés ja és l’única llengua oficial en aquelles contrades.

I més encara: Turp, un dels observadors internacionals dels referèndums per la independència de Catalunya, va donar una altra lliçó als polítics catalans. “Els referèndums són impressionants perquè han sigut impulsats per la societat civil”, assegura el polític quebequés, “una societat que ha arribat allà on els seus governants no s’han atrevit a anar-hi”.

Ràpidament, el meu cervell va recordar les paraules que el mestre Lluís Llach ens va dir durant l’entrevista per confegir Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas: “ja s’ha acabat el temps en què la culpa de tot allò que ens passa és dels altres: de Madrid, de Fraga, de Zapatero… Quan els Països Catalans aposten de veritat per la independència, ningú no podrà evitar-ho. Som nosaltres els qui ho triem”.

Que l’exemple de Turp, de Quebec, de totes les nacions del món que s’han atrevit a prendre els drets que els hi pertocaven sense demanar permís, ens il·lumine el camí. I que nosaltres, encara que només siga per una vegada, estiguem a l’altura.

(A la imatge, un cartell de la convocatòria de referèndums per la independència de Catalunya. El missatge no pot ser més clar: “tu decideixes”).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!