Del Sud

La primera conversa formal per posar en marxa el projecte de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas es produí l’onze de maig de 2006, al Bio Café de Benimaclet. Els dos autors havíem quedat amb Xavi Sarrià a la plaça de l’Església, just davant del mític Glop, per proposar-li la nostra idea i tractar d’arrancar el recolzament imprescindible del grup.

Xavi aparegué amb cara de cansat. Havien tocat la nit anterior i, aquella mateixa vesprada, tornaven a volar per fer uns quants bolos durant tot el cap de setmana. Malgrat tot, la conversa durà al voltant d’hora i mitja i Xavi es mostrà prou receptiu a la nostra idea i, fins i tot, ens arribà a fer uns primers matisos. De fet, el seu cap semblava anar molt més ràpid que el nostre i ens arribà a preguntar per detalls com el títol del llibre, si portaria algun subtítol, amb quina editorial anàvem a fer-lo, quins temes volíem tractar… Preguntes per a les quals, en molts casos, encara no teníem resposta, ja que Del Sud -aleshores encara amb el nom provisional de “el llibre”- estava donant les seues primeres passes.

Al maig de 2006, el llibre era una barreja d’idees inconnexes. Tanmateix, abans d’ordenar-ho tot calia absorbir tota la informació i el background necessari per dotar l’escrit de l’escenari on perfilar la història. Era l’hora de començar tota una sèrie d’entrevistes amb l’objectiu d’arreplegar diferents opinions i perspectives sobre el país, la política, la música, la llengua i el territori.

La primera entrevista, gravadora en mà, fou amb Rafa Xambó, músic, sociòleg i un reconegut agitador cultural i polític del País Valencià. Xambó ens semblà un personatge perfecte per començar a fer funcionar el projecte: com a cantautor ja veterà, ens podia donar una visió diacrònica del fet de cantar en valencià, ja que es partí la cara pels escenaris durant la transició, i ara ho torna a fer com un membre més d’aquesta nova fornada de músics en la nostra llengua que composa la banda sonora del nostre país; com a sociòleg, és un testimoni impagable dels darrers quinze anys de la nostra història com a poble, a nivell social, polític i cultural.

(L’article segueix amb un resum de l’entrevista i un article molt interessant de Xambó)

Xambó no ens va decebre. L’autor de La dona bruna i Somnis republicans ens va aclarir molts conceptes i ens ajudà a donar forma a algunes idees esparses que teníem per al llibre. Rememorant la seua experiència damunt dels escenaris a la tardor de la dictadura franquista, Xambó ens contà com després d’haver-se aprofitat dels músics en valencià durant festivals clandestins, l’establishment polític, un cop arribada la democràcia, els donà l’esquena i es dedicà a contractar “a les pantojes de torn”. Ens relatà el dur desert que hagueren de passar tots aquells que utilitzaven el valencià com a vehicle d’expressió musical oblidats per aquells que abans aprofitaven la gentada dels concerts per finançar les seues formacions polítiques.

Durant la llarga conversa, el sociòleg també ens explicà com la nova fornada de músics s’ha de moure en l’underground i en les catacumbes culturals perquè el govern autonòmic del Partit Popular veta la música en la llengua aborigen a la ràdio i la televisió públiques. Sobre el fet de cantar en valencià, la seua postura fou molt clara: “la llengua no és tria; et toca. En el cas de l’artista encara és més evident, sobretot si es pretén ser autèntic… Com es pot ser autèntic cantant en una llengua que no es la teua? O et dediques al pop intranscendent i a fer cançonentes faciletes i eres un fabricant de xurros o no tens més remei que utilitzar la teua llengua”.

Això explica com, malgrat tot la complicada situació del país (“governat per l’herència sociològica del franquisme”), hi ha gent que s’encabota en cantar en valencià. Així, Xambó va fer un cant a l’esperança. Recordà iniciatives com el Col·lectiu de Músics en Valencià Ovidi Montllor (COM) i la gran quantitat de grups que estan naixent i sobrevivint de manera heroica al País Valencià, sense un mercat articulat. I acabà llançant una pregunta a l’aire: què passaria si la música en valencià sonara de forma assídua a les radiofòrmules i als mitjans de comunicació?

Aquestes, però, no van ser les úniques idees que li manllevàrem a Rafa sense cap vergonya. Les conclusions finals del llibre, malauradament condicionades pel desastre de les eleccions autonòmiques i municipals del passat 27 de maig, es basaven en gran part en l’anàlisi feta per experts com Jordi Muñoz, professor de Ciències Polítiques i un altre gran amic, i el mateix Xambó, qui després de la desfeta publicà un interessant article d’opinió amb el nom de Tot a la dreta, que hem reproduït sencer pel seu interés.

Tot a la dreta

Començaré pel final. Al País Valencià s´ha consumat un procés de dretanització social i política que va començar als anys 90, es va reforçar amb l´accés del PP a la Generalitat Valenciana i s´ha consolidat, potser per a més d´una legislatura, en aquestes eleccions municipals i autonòmiques.

Quins són els factors principals de la seua aclaparadora victòria?

Encara és prompte per a disposar d´un model complex que permeta considerar el pes de cadascun dels factors a considerar, però, al meu parer, sense que l´ordre de l´enumeració signifique atribuir-li a cada factor més influència que als que el segueixen, serien els següents:

Primer. S´ha refermat un comportament electoral individualista i cobdiciós. La fragmentació social que porta a què cadascú s´ocupe d´allò que li convé i es desentenga dels problemes col·lectius, els quals són percebuts com aliens al propi interès; la dualització social que atribueix l´èxit professional -econòmic i social- a l´esforç personal i a característiques individuals, mentre considera la pobresa i l´exclusió social com una tara, un fracàs de l´individu inepte sense relació amb les condicions estructurals (darwinisme social); això acompanyat d´una profunda relativització de l´ètica social en què valors com l´honradesa, el compromís amb els altres, la lleialtat a les idees, són considerats un obstacle a la millora de les pròpies condicions d´existència, en serien els trets explicatius d´un estil individualista i cobdiciós.

Potser per això, des dels anys de la desregulació salvatge (anys 80 del segle XX) que ens han conduït a l´enorme poder dels senyors del capital i la guerra, la corrupció és percebuda cada vegada més com un fenomen natural i inevitable. Més encara, als pobles sense PAI s´ha desbocat l´enveja als pobles amb PAI i la suposada prosperitat que anuncien. Els propietaris de camps, amb fills que no volen saber res de treballar la terra, es veuen projectats al paper de patriarca benefactor que reparteix milions entre els hereus. Els propietaris de vivendes frueixen amb el miratge de l´espectacular creixement dels preus que acreixen la seua capacitat de crèdit i els fa sentir-se rics.

I més encara, la percepció dels immigrants com un destí a evitar, com un perill a la pròpia estabilitat laboral entre les classes populars, com un fenomen contradictori del qual aprofitar-se per l´explotació de la seua força de treball barata i alhora rebutjar-lo com a boc expiatori de tots els temors davant el futur. El PP ha sabut treure´n profit econòmic i, alhora, rendibilitat electoral. La xenofòbia, especialment al moro, ha collat entre nosaltres. El model francès, enviscat en el debat sobre la immigració i la seguretat, la desfeta dels socialistes des de la gran caiguda de Lionel Jospin i les profundes dificultats per a renovar el seu discurs, n´és un referent indefugible en aquest nou context.

Segon. La profusió d´espectacles de masses, grans esdeveniments i edificis espaterrants actuen com a atractors fascinants que sedueixen amplis sectors de població en les grans àrees urbanes i permeten activar vells mecanismes de compensació i identificació amb els ídols-herois. L´èxtasi contemplatiu i la pseudoparticipació com a figurant alleugen les angoixes de la vida quotidiana i oculten les raons en què es fonamenta la dominació social. La vella fórmula d´admirar i desitjar ser com els rics dels iots, com les senyores de butaca preferent en les celebracions de la cultura de talonari, aquesta rància forma de distinció social que mai no havia acabat de cancel·lar l´esquerra, ha tornat per a quedar-se, si més no, una llarga temporada. L´abandó dels trets culturals propis, particularment de la llengua i les pràctiques artístiques que hi vehicula, facilita aquesta substitució per la midcult espectacular.

Tercer. L´hegemonia mediàtica que ha assolit el PP i que exerceix amb mà de ferro perquè no s´escole res que produesca cap escletxa en el seu discurs monocorde -«som els millors, som al centre del món, Zapatero és el dimoni»-, és un factor unificador que permet relligar amb èxit -relligar de religió: es tracta de fe- el ramat fidel i impedir la circulació rellevant de qualsevol discurs crític. RTVV, la xarxa de televisions locals sota el seu domini, les concessions de TDT, les ràdios i diaris de suport a discreció, han generat un clima mediàtic que exalça el propi i ridiculitza, censura, nega o anul·la la resta.
Encara no comprenc com els adversaris polítics han acceptat participar en el Consell d´Administració de RTVV, més encara, com tornaran a acceptar formar-ne part per un jornal i uns quants viatges, i com han estat tan submisos quant a les condicions dels pseudodebats electorals. Sense una forta ventada que exigesca condicions de neutralitat, qualitat i professionalitat en els mitjans públics, no hi haurà cap possibilitat de canvi a mitjà termini.

Quart. La situació de possible empat, la virtualitat del canvi polític, ha mobilitzat de manera extraordinària tots els efectius de la dreta; han usat tots els recursos possibles des de la confortabilitat del poder -els legals i els fraudulents-, han carrejat ancians, repartit berenars i sopars als llars de jubilats, preparat paperetes, inflat censos, exigit fidelitat als immigrants a sou i amb dret a vot, mentre en allò més visible mantenien un perfil baix de campanya.

Ni ells mateixos s´esperaven un èxit tan clamorós, tot i que la seua campanya, des del punt de vista tècnic i de recursos, era indiscutiblement la millor. Ningú no havia percebut -els sociòlegs tampoc- la profunda transformació que s´estava produint a la societat valenciana i que, a hores d´ara, considere en gran part irreversible. Al locus social perdut ja no es pot tornar mai.

Finalment, les mancances organitzatives i de discurs de l´esquerra ja estan sent objecte de debat i no puc entrar-hi ara, tanmateix no crec que la clau de volta de les condicions que han emergit en la societat valenciana passen pel canibalisme militant. Ningú no s´esperava aquesta debacle. És evident que cal molta reflexió i anàlisi serena de com actuar a partir d´ara. No crec, però, que les noves vies de regeneració civil i democràtica passen per un debat de persones. Qualsevol que hagueren sigut els candidats, no hagueren aconseguit recaptar molt més vots. Convé no oblidar una alliçonadora novetat: si el 1982 els socialistes aconseguiren un resultat millor -per poques centèsimes- que el que ha aconseguit ara la dreta, el PP ha obtingut el seu millor resultat després de dotze anys de govern.

Potser ha arribat l´hora de considerar amb deteniment el canvi formidable (ideològic i estructural) que s´ha produït a la societat valenciana en la darrera dècada.
 
*Rafa Xambó és professor de Sociologia. Universitat de València i cantautor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!