Del Sud

L’estada al mas de Cinctorres va servir també per començar a donar-li forma al projecte de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas que, fins a aquell moment, era com un grapat d’argila acumulada damunt del torn, tot just abans de passar per les mans de l’oller. A banda de veure com es grava un disc i de tafanejar el dia a dia del grup, la tranquil·litat quasi monàstica d’aquell mas perdut a l’interior dels Ports ens proporcionà l’oportunitat perfecta per xerrar amb Xavi, Miquel i companyia sobre alguns detalls del llibre. Mentre apuràvem els excel·lents macarrons que ens preparà l’amic Pol Valero, hi plantejàrem una qüestió molt important: calia decidir qui anava a escriure el pròleg.

Malgrat la trascendència de la decisió (el pròleg és, per dir-ho d’alguna manera, com una tarja de presentació del llibre i la porta per on entren molts lectors), no hi hagué massa dubtes i la tria fou, fins i tot, senzilla. Tant els membres d’Obrint Pas com nosaltres teníem un nom al cap que reunia tots els requisits i l’acord fou immediat: Vicent Partal.

A banda d’un grandíssim periodista i un dels intel·lectuals de renom dels Països Catalans, Partal ha sigut una mena de padrí de Del Sud. Ell ens presentà a l’Agnès Rotger, de l’Editorial Mina, i fou qui llegí els primers esbossos del llibre i ens ajudà a orientar-nos. Quan li comunicàrem per telèfon que volíem que ell fóra l’autor del pròleg, la seua resposta, entre rialles, no ens deixà cap dubte de què ho anava a fer amb molt de gust: “Vaja, que ja m’ha tocat!”. Una bona conversa a Bétera al caliu del llibre segellà la comanda. I aquest fou el resultat, un text anomenat I de sobte vaig descobrir els Obrint Pas:

“Alguna volta he explicat com vaig descobrir Raimon. Va ser gràcies a una ràdio prehistòrica que teníem a casa i que jo amagava sota el coixí del llit per poder poder allargar una miqueta l’hora de tancar els ulls, sense l’aquiescència de ma mare. Feien un programa a Radio Peninsular i el locutor va dir que posaria un cantant de Xàtiva que cantava en “valencià”. De Xàtiva és mon pare i jo acostumava aleshores a passar-hi llargues setmanes a l’estiu, de manera que supose que em va cridar l’atenció. Però aleshores va començar la cançó. I em va deixar tant trasbalsat que vaig haver d’incorporar-me del llit i encendre el llum, com si em faltara l’alé, com si em costara respirar. Raimon, en aquella concreta nit franquista, cantava La nit, jo devia tenir deu o onze anys i mai més no he pogut ni he volgut separar la meua vida de les seues cançons.

Però, van passar els anys i vaig arribar a creure que mai ningú no podria el colp directe a l’estómac que representava Raimon, que va representar per a milers de valencians, de catalans, fins i tot, d’espanyols o de bascos. Perquè les condicions de l’època, per sort, eren úniques. Perquè el seu crit tan brutalment arrelat a la terra ja no podria repetir-se en la nostra societat postindustrial. Perquè l’anhel de llibertat que ell representava de manera èpica s’ha tornat avorrit en aquesta era de l’abstenció electoral i el desencís polític.

I de sobte vaig descobrir Obrint Pas. I vaig reconèixer que m’equivocava.

Allò que Raimon va fer, i encara fa, per a generacions senceres els Obrint Pas ho estan fent de nou. No hi ha Radio Peninsular. Potser ja no hi ha ni ràdio i totes les criatures tiren de l’MP3. Però l’eficàcia dels Obrint Pas és igual de demolidora que va ser l’eficàcia de Raimon, una perspectiva que resulta extraordinàriament atractiva, vista amb els ulls d’un xiquet que va arribar a jove i adolescent en mig de la nit franquista com sóc jo.

He de confessar -he fet la promesa que ho faria- que a mi d’entrada no m’acabaven d’agradar. Els havia escoltat feia molts anys en algun primitiu Tirant de Rock. Crec recordar haver-los vist en un d’aquells sopars dels Premis Octubre que l’Eliseu Climent va organitzar a la Fira de València, però els havia perdut la pista i no en tenia referències clares. Va ser, tal i com era d’esperar, la meua filla gran qui me’ls va redescobrir. Li done el crèdit que es mereix i les gràcies. I estic content d’haver-me sumat al seu grup de fans. Al meu iPod sonen entre els més favorits, amb insistència, al costat de noms que de segur que els cauen bé. Posem per cas Miquel Gil, els I Muvrini, The Band o Miles Dives.

Obrint Pas és un gran grup de música, però tots sabem que és més que un grup. Fan molt bona música, però fan alguna cosa més que música. I canten en català, però són molt més que un grup que canta en català. I encara: són valencians. Quan al Principat van començar amb aquella historieta del rock català (Els Pets, els Sau i tutti quanti) a València ningú no preveia que ens sumaríem amb alegria a l’invent. I de fet hem tardat molt a fer-ho. I això, perquè la situació no només no era fàcil, sinó que era tremendament contrària. La música en valencià, la música valenciana amb totes les conseqüències, semblava morta en mig de l’avorridíssim regnat de Joan Lerma. Els bons del passat que persistien, l’Ovidi, Al Tall, el mateix Raimon, eren perseguits amb una ferocitat digna del franquisme pels qui ens volien fer creure que ells havien canviat el franquisme. Avui, en canvi, en mig de l’avorridíssim i perillós regnat de Francesc Camps, la música valenciana viu una de les millors èpoques que recorda amb una efusió de gent nova i brillant, dels Orxata a Soul Atac o els Sva-ters, de Pep el Botifarra a Miquel Gil o Feliu Ventura per dir-ne només uns quants. I en aquest canvi substancial és clar que tots els noms són importants, però els Obrint Pas són fonamentals. Perquè realment han obert pas, i de quina manera.

Cal recordar-ho: parlar de la “música en valencià” era parlar d’un gran buit quan Xavi, Carles i Piti rumiaven al Benlliure quin seria el nom del nou grup que volien fer. No perquè no hi haguera grans cantants i músics, sinó perquè el govern socialista valencià va decidir que no existien. I els municipis socialistes valencians, amb les dignes excepcions que calga, van sumar-se obedients al boicot. I la televisió socialista valenciana els va amagar tant com va saber. Quan els Obrint Pas van començar a cantar calia tenir una gran moral per a cantar en català en aquest país. I era del tot punt improbable que mai arribaren, ells, a lloc on són ara. Triomfant a les llistes d’èxit i als festivals multitudinaris, fins i tot on la llengua bàsica de l’escenari no és la nostra. Travessant Europa de ciutat en ciutat. Gravant DVD i discos que es venen de manera multitudinària i massiva en els grans centres comercials. Arrossegant desenes de milers d’això que en diuen fans -supose que encara es diu fans-, des de Perpinyà a Alacant i més enllà.

Ho fan perquè el seu contingut musical és brillant. A mi fa temps que m’han convençut del tot i m’admiren cada dia més. Per l’obertura de mires i la capacitat d’innovació de què fan gala. Pel rigor professional. Per l’actitud vital. Pel preciosisme als estudis i la força dels seus directes. Però també pel compromís, per la coherència, per la valentia que mostren, per ser capaços de representar una o dues generacions de valencians soterrats en aquest miratge on vivim de la València de la Fórmula 1, la Copa de L’Amèrica, les grans obres públiques i la propaganda abusiva. Ep! soterrats només. No morts. Aneu a un concert dels Obrint Pas i ho copsareu sense cap mena de dubte.

Aquest llibre explica com i de quina manera ho han fet tot això els Obrint Pas. Com han portat a terme aquesta obra titànica, quina gent els ha acompanyat, quins camins han trepitjat. Hèctor Sanjuan i Antoni Rubio són dos brillants periodistes valencians, d’aquesta generació aparentment soterrada, que han fet un treball impecable que explica els Obrint Pas i l’entorn dels Obrint Pas en el marc social, polític i cultural que hem viscut. Ho han fet amb intensitat i amb minuciositat, exercint el periodisme de precisió. Amb rigor però també amb amenitat. I ho han fet a la manera d’Obrint Pas. Amb qualitat i valentia barrejades en la dosi òptima. Molts lectors, sobretot alguns lectors no valencians, hi veuran un retrat d’una realitat que és molt més complexa i interessant del que els resultats electorals, desastrosos, ensenyen. Sense això, sense aquest entorn, no s’explicaria la tossuderia i la tenacitat dels Obrint Pas. Ni la de l’Hèctor i l’Antoni. En definitiva, sense tot això, no s’explicaria la tossuderia i la tenacitat del sud.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!