Del Sud
Crònica d'un llibre
Passen les hores i l’angoixa no escampa. Veiem els resultats una i altra volta i no ens quadren. Aquest no és el nostre país. Aquest no és el país que hem estat recorrent els darrers mesos, aquell sud combatent que es rebel·la contra qui tracta d’aixafar la nostra llengua i la nostra cultura. El país que vam veure a Picanya, però també a Alcoi i Catarroja i que segur tornarem a trobar allà on anem.
Els resultats, però, de les darreres eleccions espanyoles són traumàtics per al País Valencià què cada cop és menys país i menys valencià. El PP manté una hegemonia que li torna a col·locar per damunt del 50% en nombre de vots. Mentre, el PSPV -ara, més que mai, PSOE- manté el número de vots rebuts en 2004, tot i que baixa una miqueta el seu percentatge.
I a l’esquerra què? Un desert. Units, Esquerra Unida i Bloc-Iniciativa-Verds ni tant sols arribarien als 100.000 vots, un escàs 3,80%. Tanmateix, les seues guerres internes han provocat que vagen per separat deixant al País Valencià sense una veu diferent al Congrés dels Diputats, per pimera vegada en la democràcia post franquista. Totes dues formacions pateixen una important sagnia de vots (vora 60.000) i és que els electors estan molt cremats després del lamentable espectacle del Compromís. No ens mereixem aquesta classe dirigent. I si mirem més avall? La cosa tampoc millora i Esquerra perd la meitat dels pocs 13.000 vots que tenia.
El pitjor és que no hi ha temps per autoflagel·lar-nos: cal mirar al futur i ficar-se a treballar quant abans, a no ser que vulguem que les pròximes Corts Valencianes siguen també una cambra bipartidista. Comici rere comici, ens adonem que hi ha poc espai per a propostes diferents a les dels dos grans partits. Tanmateix, creiem que existeix un tercer raconet, un tant inhòspit, que encara es pot forçar. Però, ara per ara, no hi ha més. El poder de PP i PSOE és pràcticament absolut, tenen els diaris i televisions però sobre tot els mitjans econòmics per fer agressives campanyes de publicitat, espectaculars mitins, regalar tot tipus de merchandising i empaperar carrers i ciutats senceres.
Així, ens té igual si Glòria Marcos i Enric Morera no es poden vore, si Mònica Oltra i Marina Albiol no es creuen paraula… ens té absolutament igual. Si és una qüestió de persones, fora les persones; si es una qüestió de sigles, trenquem-les i comencem a construir el futur sense personalismes ni egoismes. El país no pot permetre el luxe de desaparèixer de l’escena política. Cal repensar-ho tot des de la base i començar a treballar de valent. L’any 2011 està ací mateix, al costat, i no val a badar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bona vesprada
Ja ho he dit abans i quan he parlat amb tota la colla, companys de classe etc. Jo crec que ha guanya el vot útil per un costat i el vot “anti-ZP” per l’altre. Triomf del bipartidisme espanyolista. La detra, com sempre, vota als seus amb disciplina. A l’esquerra, el vot útil ha fet tremolar al Bloc, ERPV i Esquerra Unida. Ma mare, per exemple, volia votar al Bloc però la por amb la por de que la dreta tornara al poder… vot útil, vot útil… Això i la divisió que hi ha l’esquerra valenciana.
Jo crec la gent demana un partit fort com ara el PNB i CiU. Des de l’esquerra sembla dificil que la gent trie al Bloc o a ERPV. I ja no parlem als pobles castellanoparlants. Encara que hi ha gent que no vol més PP i PSOE, acaben votant-los perquè no coneixen cap alternativa amb posibilitats.
Saluts!
i ha País. Però País també és aquell que no acudeix als concerts dObrint Pas. A partir d’aquesta dada comenceu a repensar. Una pista: per a acaminar cal tindre cama esquerra i dreta, sinó, vas a trontollons. En fer independent aquest PAÍS DE països porte ja 35 anys. No és que m’ho he pensat aquest matí amb una al·lucinació. La societat valenciana i la resta també va al cine, veu la TV, compra diaris, els agrada les fogueres, guanyar diners, anar de vacances, etc. ës a dir té tendència a ser normal, com qualsevol altra. Si reduïu el subjecte dins del laboratori dels concerts i extrapoleu els resultats, obteniu el que hi ha avui: DESSOLACIÓ.
HO
Divideix i guanyaràs.
És el que han anat fent el PSOE i el PP en mesura del que han pogut.
Si a la seva acció de bipolarització, se li suma un afebliment de les esquerres, que com sempre, cadascuna va per la seva banda, i cada cop estan més acovardides, el resultat és un immens bipartidisme, que acaba repercutint en els nostres interessos, ja que ni a PSOE ni a PP els interessa un bledo la nostra realitat com a nació, ans al contrari, faran tot el que puguin per tal d’eliminar-ho i fer que així sembli un “país normal”, on només hi hagi una nació, la espanyola, i ningú hi estigui en contra.
Això és el que volen, i això és el que no aconseguiran mentre els PPCC siguem part d’Espanya.
Els partits d’esquerra i nacionalistes han de retrobar la confiança que han perdut, sobretot a Catalunya, com a desgast de l’ànsia de poder que els ha fet rebaixar-se de mala manera.
Cal reforçar-se, creure en la nostra força, la força de la nostra nació, i seguir tirant endavant fins a aconseguir el nostre objectiu.
Res més, borreu el d’abans perquè m’he expressat malament i no volia dir res del que he dit.
Salut i república
bones,
és la primera vegada q em passo x ací, i per la majoria de blocs, amb els q estic buscant respostes el dia d l’endemà. Vaig votar, al nord, esquerra, amb el nas tapat, i pensant q era l’opció menys dolenta, malgrat les renúncies i despropòsits.. I res, q estem molt espanyolitzats, al sud i al nord.. i com déieu, o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruits com a poble
i això val en tots els sentits!! instruments d’abast nacional, i àmplies candidatures, amb gent nova, i il·lusió!
endavant sepre!!
Cal reeditar el Compromís des de bases sòlides i intentar guanyar eixe espai a l’esquerra dels dos grans partits. De lo contrari, quedarem en l’anonimat de les institucions.
Aquest sí és el nostre país. València no vol que els nacionalistes ens diguen el que som, com hem de veuren’s el melic, quina és la nostra cultura i les nostres costums.
Com a totes bandes, els nazionalisme dicta el que és ser un bon valencià, i per supot sols ho és el que pensa com ells, el que es antiespanyolista, el que tira pestes quan veu un valencià parlar castellà…
No, ni molt menys. Ser valencià és molt més que tot això. València és Espanya i éste és el nostre país. Espanya. I a qui no li agrade, que vaja al metge si no ho pot soportar. El nazionalisme del segle XIX, ja feu el seu paper, però ara hi ha que veure que la independència no sols no ens duria cap a cap lloc, sino que a més, NO ÉS EL QUE VOLEM ELS VALENCIANS. Sí, sí, els valencians, els que vivim ací, els que tenim una cultura heredada dels nostres avanpassats, els que treballem l’horta, els que prenim orxata, els que llegim el Tirant lo Blanch, els que ens agrada la pólvora, els que parlem i vivim en valencià, els que quan anem a Catalunya no deixem de parlar el “català”, però alhora no el canviem amb paraules que no són nostres, els que ens sentim orgullosos de formar part d’una cultura propera a Catalunya i a les Illes Balears, però que mai donarem l’esquena a l’altra cultura comú que tenim amb la resta d’Espanya, els que escribim normalitzat (per supost) però que parlem amb la naturalitat del valencià i no normalitzant expresions forànees, els que no soportem que un nazionalista s’erexeisca amb l’estandart del bon valencianisme (dels inexistents països catalans) i ens diga el que és ser bon valencià.
Ah, i jo no soc cap blavero: pense que són gent de poc trellat. Ho dic per a que ningú es pense que parle des d’eixa posició política, que tampoc compartisc.
A veure si vos queda clar. València és València, una part d’Espanya, que comparteix llengua amb els catalans (a banda del castellà). Eixa és València. I no el valencianisme (o catalanisme) aldeà que alguns fanàtics ens volen colar pel cul.
I així serà sempre. Recordeu-ho el dia que aneu a morir-se. València i Catalunya mai deixarà de ser Espanya. Ho sent. Podeu viure amb l’odi del nazionalista o començar a construir “València” de veritat. No crieu als vostres fills amb el mateix odi.