Immigrants de segona generació?

Fa poc em preguntava com podia ser que hagués quallat una denominació incongruent com immigrant de segona generació. Aquesta denominació (i les derivades ‘tercera’ etc) s’apliquen a persones que són descendents d’immigrants que hom percep com a persones no integrades. O amb l’òptica racista d’un antic Guardia de Franco que cada any sol protestar del fet que el “primer català de l’any sigui un immigrant”, com si es pogués immigrar des de l’úter matern. Les respostes de la xarxa són el millor de la història.

 

No és un fenomen només nostre; un professor de la London School of Economics and Political Science (LSE) piulava fa poc:

 

piuladaPaioLSE

Tradicionalment, un immigrant era algú que, o bé tenia el somni de tornar, o bé acabava integrant-se fins a l’assimilació. Fins al segle passat, el paradigma d’integració d’un immigrant en el seu país d’acollida era “que no se li notés l’origen forà”, amb excepcions notables allà on això no era possible (Chinatown); el cas prototípic podria ser el del jueu Jakob Eberst, nascut a la Confederació Germànica, que va triomfar a França un cop convertit al catolicisme i transformat en Jacques Offenbach (el cognom el va canviar son pare, el prenom ell mateix). Les societats eren homogènies i combinaven la xenofòbia amb l’endofòbia (si ets del Madrid no et pots dir Bern sinó Bernardo; si ets català no pots ser musulmà…).

 

La persistència dels orígens en una comunitat immigrada es veu generalment com un dèficit (excepte en els casos de colonitzacions). Un cas molt particular, i que ens toca la fibra als catalans que creiem que, en el procés inacabat de desmantellament del franquisme, vàrem abandonar un poble que requeria la nostra solidaritat (la República Àrab Sahrauí Democràtica), és el bloqueig que la tirania marroquina fa dels acords per a la celebració d’un referèndum amb la pretensió que els immigrants marroquins siguin inclosos al cens, pretensió que la comunitat internacional rebutja. I això que la darrera oferta del Marroc és que només s’hi incloguin els immigrants de cinquena generació, segons digué la MINURSO el 1995 (“However, Morocco consistently argued for less restrictive criteria, such as the inclusion of great grandchildren of people born in the territory. Meanwhile, Polisario argued that overly-broad criteria would bring in people with insufficient ties to the territory.” vegeu https://www.hrw.org/reports/1995/Wsahara.htm).

Afortunadament però lenta, el respecte per la diversitat es va obrint camí, de manera que avui se’ns ofereix una altra manera d’entendre la immigració, en la qual l’ideal ja no és l’assimilació (que només funciona al 100% quan les diferències són mínimes) sinó la integració, entesa com el procés d’enriquiment recíproc pel qual un immigrant fa seva la identitat del poble d’acollida sense renunciar a la seva identitat d’origen ni renunciar a transmetre-la als seus descendents. Si la Catalunya que va acollir el meu besavi hagués estat integradora en aquest sentit, el meu avi i el meu pare haurien après el basc i a mi m’hauria arribat la suma de les arrels catalanes i les basques, i potser algú em diria immigrant de quarta generació…

 

La Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM) pretén millorar les expectatives d’aquestes llengües, tant si són territorials com si pertanyen a poblacions nòmades, i n’exclou deliberadament el que anomena llengües dels migrants. Sense entrar en el fet que molts dels europeus que parlen llengües dels migrants són nascuts al país d’acollida de llurs pares, aquesta denominació vol reflectir que no són llengües pròpies dels diversos països europeus sinó que han arribat amb els fluxos migratoris. Els que hem seguit aquest tractat des de les deliberacions inicials sabem que en el pensament dels redactors hi havia el convenciment que les llengües dels migrants tard o d’hora desapareixeran. El pensament majoritari a Europa és que les segones i successives generacions s’aniran integrant (que en realitat vol dir assimilant) i les polítiques denominades d’integració en realitat no pretenen crear les condicions per a una integració entesa com la suma de dues cultures i dues llengües sinó les condicions per tal que els descendents dels migrants substitueixin la llengua i la cultura dels ancestres per la del país d’acollida.

 

Dit d’una altra manera, la CELRoM no preveu res per a les llengües dels migrants perquè pressuposa implícitament que els immigrants o bé retornaran al seu país d’origen o bé es naturalitzaran amb assimilació i exerciran llur ciutadania a través de la llengua del país d’acollida; això no exclou que puguin seguir arribant immigrants del mateix origen que mantinguin viva llur llengua. Si es produeix integració autèntica (identitat composta, sumant cultures i llengües), la situació tampoc no pressuposa cap perill per a les llengües que la CELRoM vol protegir, atès que, en aquest supòsit, els immigrants i encara més les generacions successives, participen de la ciutadania compartida amb la llengua d’acollida.

 

En canvi, ¿podem considerar integrada a Catalunya una persona que no entén el català? Si aspirem a un Estat molt més humà que el que hem patit, hem d’obrir la porta a tenir ciutadans integrats a l’estat, encara que no ho estiguin a la nació. Però si aquestes persones constituïssin una proporció alta de la ciutadania, potser seguiríem sent una nació sense estat.
Avui veiem com una riquesa la suma de cultures, sempre que les cultures nouvingudes no ofeguin la d’acollida (llavors tindríem un cas de simple colonialisme). Hi ajuden certs progressos, com la facilitat de volar arreu, la recepció amb parabòlica de canals del país d’origen o la recepció de tota mena de mercaderies (menjar, roba, llibres, devedés…) de la cultura de partida. Tot això ajuda a mantenir-la viva i a transmetre-la als fills (sense perdre de vista que molts emigrants volen tornar, especialment si desapareguessin factors adversos com la manca de democràcia, la inseguretat jurídica, l’absència de serveis bàsics…). En canvi, la majoria dels descendents no senten la nostàlgia dels pares pel país i es poden sentir empesos a renunciar a la llengua i a la cultura dels ancestres. Si aquests fills poden tenir (i les aprofiten) les oportunitats educatives del nostre sistema escolar i al mateix temps se’ls incentiva a mantenir la cultura de les arrels, arribaran a ser ciutadans amb plena igualtat que podran aportar-nos el plus de tenir la capacitat d’interactuar des de les empreses o l’administració amb els països dels seus ancestres. Per això és tan important que la nostra República potenciï al màxim el poliglotisme i el multilingüisme.

 

Davant dels qui parlen d’immigrants de segona generació per referir-se, amb rebuig censurable, a persones perfectament integrades que no han caigut en l’empobriment de l’assimilació, també n’hi ha que es refereixen a casos en què no hi ha cap mena ni d’assimilació ni d’integració. Hem de tenir en compte que la majoria dels immigrants a casa nostra procedeixen d’un país que considera que immigrar és “(Dicho del natural de un país) Llegar a otro para establecerse en él, especialmente con idea de formar nuevas colonias o domiciliarse en las ya formadas.” i que aquesta mentalitat té subjacent el supremacisme cultural i lingüístic que els duu a imposar que siguin els naturals del país d’acollida qui hagi de fer l’esforç d’adaptar-se, actitud que, per altra banda, no hem de perdre de vista que és a la base de la creació d’estats com els EUNA, Austràlia o el Canadà.

 

Per l’individu tan empobridora és l’assimilació (substituir la cultura d’origen per la d’acollida) com la colonització (imposar la cultura d’origen a la societat d’acollida), no així per a la diversitat lingüística, delmada permanentment per les colonitzacions. L’ideal equilibrat és la integració (sumar identitats, llengües, tradicions…), tan enriquidor per a l’individu com per a la societat. Però no s’ha de perdre de vista que aquest ideal té un taló d’Aquil·les: la fortalesa de la cultura d’acollida.

 

Després de 300 anys de polítiques genocides, l’autoodi dels catalans afecta la llengua, les tradicions i manifestacions culturals com la música o la dansa. Si els catalans no fem un canvi de xip i abandonem el servilisme amb què renunciem a la nostra llengua a la primera ocasió (sovint, a l’ocasió zero, o sigui abans de comprovar si realment cal) i no maldem per tenir un país normal, on la llengua neutra, la que predomini en els intercanvis interpersonals, sigui la nostra, l’equilibri de la integració no és possible. Servilisme que ha dut alguns temeraris a prometre (en nom de qui?) que la llengua que més a contribuït al declivi i embastardiment del català seguirà sent oficial. Caldrà que la societat catalana es mantingui ferma. I caldrà que demanem als catalans d’acollida que ignorin els discursos supremacistes que amb aires postmoderns i falsament no-identitaris els inciten a negar-se a fer seva la llengua del país d’acollida.

 

 

Lluís de Yzaguirre i Maura

UPF

Col·lectiu Koiné

Afegeix un comentari