David Minoves

Ahir diumenge l’#assembleabcn tancava un recambolesc procés on els indignats i les indignades de Plaça Catalunya acceptaven incloure el dret a l’autodeterminació entre les reivindicacions de l’acampada sorgida de la mobilització del passat #15M. La darrera votació ratificant aquesta resolució es saldava amb un resultat de 395 a favor i 274 en contra d’incorporar “el reconeixement del dret a l’autodeterminació de tots els pobles del món tal com recull la Carta de les Nacions Unides i, per tant, del poble català” al document de mínims del moviment. Més val tard que mai.

Val a dir que, si en un principi, aquest moviment va sintonitzar amb bona part de la ciutadania allunyada de la política, desencantada del funcionament de les institucions i atemorida davant l’anunci de les imminents retallades dels serveis públics, avui ha perdut bona part del seu encant inicial.

Cal reconèixer que el moviment dels #indignats i les #indignades de Barcelona en poc temps han assolit un bon grapat de victòries, que si bé estan lluny de formar part del seu programa de mínims, no són gens menyspreables: en primer lloc, van desviar l’atenció d’una lànguida campanya electoral cap unes reivindicacions amb les que sintonitza una bona part de la ciutadania; en segon lloc, van ser capaços de donar -majoritàriament- una lliçó de resistència civil no violenta front una actuació policial del tot desencertada en un bord intent de desallotjar l’acampada amb l’excusa de preservar la salubritat; en tercer lloc, van tenir la maduresa d’organitzar un cordó de seguretat per evitar que els aldarulls provocats pels exaltats que celebraven la victòria del Barça el passat dissabte, i el consegüent enfrontament amb els antidisturbis, penetrés dins de la Plaça on es situaven el gruix dels indignats; i, finalment, han aconseguit que les seves demandes influeixin en l’agenda política i mediàtica com fa temps que no ho feia el moviment alterglobalitzador, provocant l’eclosió de molts nuclis locals i assemblees de barris en bona part del territori català. Per aquestes i d’altres raons, hem estat molts els que ens hi vam sentir propers i els hem defensat davant d’atacs simplistes i caricatures reduccionistes.

Dit això, crec que l’ocupació de Plaça Catalunya, que ha donat força i dimensió global al moviment del 15M, ja fa dies que ha perdut bona part del seu sentit i que si no s’acaba aviat de manera definitiva, tot el moviment dels indignats en patirà les conseqüències. Darrerament, l’acampada ha estat presa per una minoria del moviment com a baluard de la seva particular puresa ideològica, i bona part de la gent que va ser-hi des del començament ha començat a marxar. I això s’ha vist acompanyat d’episodis certament lamentables per no dir indignants, com la pràctica desaparició de la llengua catalana en les expressions orals i escrites a la Plaça Catalunya i en les assemblees i comissions de treball de la mateixa. Uns factors que, acompanyats per la evident degradació de l’espai de la plaça no augura un bon final. Sortosament, ahir vespre l’assemblea aprovava el fet de deixar de pernoctar a la Plaça Catalunya i aixecar així l’acampada permanent, substituint-la per una ocupació diürna fins que no es decideixi una altra cosa. Tot i així, no entenc la resistència a superar l’estadi de Plaça Catalunya.

Però no tot el que llueix és presencial, en aquest moviment. En tots aquests dies s’ha produït un debat molt interessant a la xarxa, i els hagstags #acampadabcn, #catalanrevolution i #indignats han estat protagonistes al twitter, i a través del facebook, han arribat a la majoria de la població present a les xarxes socials més populars.

El darrer d’aquests debats, que ha sobtat negativament a bona part de l’opinió pública, ha estat el de l’oportunitat d’incloure o no la reivindicació del dret a l’autodeterminació, i és aquí on ha aparegut de nou l’antic esquema mental d’aquella esquerra que va d’internacionalista apàtrida i cosmopolita però que amaga un nacionalisme espanyol rampant que nega els drets lingüístics dels catalans i la dimensió nacional de Catalunya amb un menyspreu que feia temps que no es veia. I em torna a la memòria aquella màxima dels independentistes dels anys 80 “com ser d’esquerres i no morir d’espanyolisme” que em pensava del tot superada. Ni m’imagino la reacció que provocaria demanar ara que el programa de mínims inclogués una denúncia explícita de l’espoli fiscal que pateixen els Països Catalans.

I, entre nosaltres: anar a votar si s’accepta o no el dret a l’autodeterminació en un programa de mínims sobre regeneració democràtica i salvaguarda de l’estat del benestar em fa molta mandra. La manca de cintura política que ha tingut el moviment dels indignats em preocupa. Sé que en quinze dies és difícil construir res de massa sòlid. Però espero que tinguin la lucidesa de superar l’estadi de la mobilització per la mobilització i l’assemblea permanent, que deixin d’ocupar l’espai públic i es posin a pensar com recuperar la simpatia d’una ciutadania que els comença a veure lluny. I una bona manera de començar és acceptar els drets nacionals dels catalans i de tots els pobles que malden pel seu alliberament sense tants complexes. Una acceptació que ha arribat tard i malament, després d’un veritable viacrucis inacavable de votacions i contravotacions similar a d’altres processos polítics burocràtics que tant ens indignen.

Personalment, un dels símptomes que més m’ha preocupat és el de la denúncia global, absoluta, sense matisos a la classe política. Entre legítimes proclames apareixen discursos populistes que ataquen totes les formes de participació política o social anteriors a les de l’acampada, i reapareixen els vells esquemes antisistema que tot ho barregen i que redueixen el món en simples proclames de bons i dolents, on que et titllin de polític és el pitjor dels insults que et poden llençar. Un discurs que ha derivat de les crides a la no participació electoral a les arengues sobre la bondat intrínseca del vot en blanc per aturar les retallades. No dic que aquest sigui l’únic discurs, sinó que aquest també hi és, i em preocupa que no sembli molestar a la resta. Perquè la negació de la política és la dictadura.

El darrer episodi d’aquesta deriva és la proposta de bloquejar l’accés dels diputats i diputades al recinte del Parlament de Catalunya el proper 15 de juny, mitjançant una acció combinada d’aturades de trànsit en diferents punts d’accés a la ciutat de Barcelona i una acampada davant del Parlament des del 14 de juny que preveu allargar-se per impedir que s’aprovin els pressupostos de la Generalitat de Catalunya i les consegüents retallades que comportaran els mateixos.

No cal dir que no m’agraden gens aquests pressupostos i que estic en contra de les retallades en les inversions socials, i que crec fermament que uns altres pressupostos són possibles, però aquesta no és la millor forma d’actuar per aturar les retallades. I que consti que no estic en contra de l’acció directa no violenta o de la desobediència civil en situacions d’il•legitimitat manifesta, però crec que aquest no és el cas que ens ocupa. No podem suplantar el poder per la força del bloqueig i alhora exigir que s’aprofundeixi en la qualitat democràtica de les nostres institucions quan disposem d’un Parlament que, ens agradi o no, ha estat escollit fa poc més de sis mesos pel poble català.

Si del que es tracta és de dur la indignació popular al davant mateix del Parlament, estic d’acord. Només faltaria que els ciutadans no es poguessin manifestar lliurement davant les institucions. Però si del que es tracta és d’aturar el normal funcionament de la democràcia –millorable, sense cap mena de dubte- no hi estic d’acord.

Espero que el moviment sigui capaç de superar aquest i d’altres esculls i que ho faci amb intel•ligència política. És molta l’esperança que van aixecar entre molta gent desencantada de les formes tradicionals de participació. I d’ells depèn no defraudar les expectatives generades.

En qualsevol cas, serem molts els que continuarem indignats, i seguirem treballant per construir una societat més democràtica, justa, inclusiva, participativa i solidària un cop s’acabin les acampades, com fa temps que ja estem fent des de molt abans del 15 de maig.

Als indignats del 15M, voldria tenir-los al costat, però no a qualsevol preu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!