Per a poder resoldre un problema cal, en primera instància, ser conscient de la seva existència. De la mateixa manera, per a poder canviar la realitat política cal, en primera instància, conèixer quina realitat es vol canviar.
Sembla evident i, de ben segur, no sóc pas el primer en desvetllar aquest gran misteri. Però trobo que a casa nostra hi ha una certa tendència a proposar grans canvis tot ignorant (no sempre conscientment) quina és la realitat que es vol modificar.
Així, el federalisme fictici que planteja el naïf PSC no és més que un intent patètic d?alterar la tossuda realitat espanyola, a l?estil dels estruços. De fet, hom té la sensació que es tracta, més aviat, d?una aposta desesperada per a assegurar-se la continuïtat partidista en una institució (la Generalitat de Catalunya) cada cop més testimonial i mancada de competències.
El pitjor de tot, no obstant, no és pas que el PSC plantegi un model polític més o menys discutible sinó que els seus plantejaments obvien la realitat i mantenen, tossudament, que ?aquí no passa res?.
És indiscutible que podem fer les coses molt millor, a Catalunya, avui mateix, que podem gestionar els minvants recursos amb més eficàcia, que (encara) podem definir algunes polítiques en alguns aspectes sobre els que (encara) tenim competències, que els moments que ens ha tocat viure requereixen més fets i menys paraules i que Madrid no té tota la culpa del què ens passa.
Ara bé, només l?independentisme incorpora, des del meu punt de vista, aquesta evidència a la necessitat peremptòria de recuperar les nostres institucions, de disposar de més recursos, de defensar la nostra llengua i la nostra cultura i de decidir el nostre futur.
I, arribats a aquest punt, potser també ens caldria fer alguns números senzills per tal d?evitar discursos temptadorament fàcils i volgudament parcials:
1. CiU ha guanyat les eleccions, té 50 diputats i compta amb 1.112.341 vots, 616.050 més que la segona força (ERC), que compta amb 496.292 vots.
2. ERC, ICV i CUP sumen 37 diputats
3. PP i PSC sumen 39 diputats
D?entrada, resulta evident per a qualsevol persona que disposi dels mínims coneixements matemàtics (o bé que tingui una calculadora a mà) que no hi ha cap majoria alternativa que no passi per CiU o que no suposi un canvi radical i sorprenent en els plantejaments actuals del PSC.
Aquesta evidència, però, s?obvia volgudament quan es parla d?alternatives al model de CiU (model que, dit sigui de passada, ha estat el més recolzat pel poble de Catalunya).
Així les coses, sovintegen les declaracions maximalistes que reclamen explicacions a ERC i que se centren en destacar les meravelles dels seus plantejaments minoritaris (si ens atenem als resultats de les darreres eleccions).
El que em preocupa, però, no és pas que l?objectiu prioritari de les ?esquerres pures? sigui afeblir ERC sinó l?elevat grau de cinisme (car si no fos cinisme caldria parlar d?incompetència) que demostren aquells qui s?escuden en els pactes entre la primera i la segona força del nostre país per a justificar o amagar els seus mals resultats, tot obviant la crua realitat aritmètica que defineix el Parlament actual.
Perquè 3, 13 o 20 diputats no són majoria absoluta, ni tan sols majoria simple, i desenvolupar una estratègia partidista per a guanyar pes al Parlament equival, a hores d?ara, a prioritzar els interessos de partit en detriment dels interessos del conjunt de la societat (que s?ha expressat contundentment i clara mitjançant el seu vot).
La realitat, doncs, és que els tres partits que defensen, sense ambigüitats, el dret a decidir del poble de Catalunya tenen a les seves mans actuar amb responsabilitat i fer efectiu el mandat democràtic que va sorgir de les urnes.
I, a poder ser, rapidet…