Cal que facis això, estimat país meu, cal que ensenyis la llengua sense complexos, sense donar explicacions, sense límit, cal que ensenyis la llengua a Espanya en el moment d’acomiadar-te d’ella…
Saps que et volen emmordassat, mut, saps que la teva llengua corre perill, un perill veritable que, malgrat que et pensaves que s’havia esvaït amb la transició entre la foscor i la penombra, sempre hi és.
De tot cor, innocent malgrat la teva edat, vares lliurar a Espanya tots els teus recursos.
De tot cor, confiat malgrat la teva experiència, vares creure en la seva paraula.
De tot cor, alegre malgrat els mals auguris, vares imaginar un futur en igualtat de condicions.
Però ara, estimada pàtria, el monstre se t’ha mostrat amb el seu veritable rostre.
El monstre, afamat, reclama el què considera seu, allò que fa gairebé tres centúries que espera… la teva bonica, àgil, desenfadada i plaent llengua.
Mes no passis ànsia, Catalunya, car el moment ha arribat i et farem costat.
Sense amargor, sense fer-nos mala sang, agafats de la mà dels nostres infants, marxarem, per sempre, i deixarem enrere la grisor i la malenconia.
Plegats iniciarem el vol que ens menarà cap a la llibertat.
I, plegats, direm adéu amb una rialla i li ensenyarem a Espanya la nostra preciosa, precisa i preuada llengua… car tenim pressa!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!