Holotúria

Resulta evident que no és ni necessari ni forçós que mori ningú per a aconseguir, d’una vegada per totes, la tant anhelada República Catalana.

Ara, hom té la sensació que hem oblidat que és el poble qui ha de ser representat o recolzat per un polític determinat (digueu-li líder, si voleu) i no pas a l’inrevés.

Només així s’entén que tingui tant d’éxit el hashtag #totsambelpresident i no pas #elpresidentambelpoble , per exemple.

I que consti que no pretenc atacar ni criticar el pas endavant de CiU en allò relatiu a les nostres reivindicacions nacionals, i molt menys l’aposta agosarada del president Mas, ans al contrari!

El que em preocupa és aquesta inversió dels termes, inversió que es veu reforçada amb el recolzament de Reagrupament a la figura del president, suport del tot lícit però que amaga, des del meu punt de vista, una excessiva càrrega personalista.

I és que no crec, de fet estic segur que no ha de ser així, que el procés de construcció de l’Estat Català el pugui ni l’hagi de dur a terme un únic partit, i molt menys una única persona.

No amagaré, car no seria de rebut, que la meva opció política és Esquerra Republicana de Catalunya i que la vull allí on li pertoca, és a dir, de moment, com  la segona força al nostre Parlament.

Però ni tan sols voldria un Parlament bipartidista amb CiU i ERC, només, sinó que el vull plural, amb ICV i SI, com a mínim.

És per això que crec que val la pena recordar que és necessari i forçós que sigui el poble, i no pas un home sol, qui decideixi el seu camí, qui assumeixi l’ingent esforç que suposarà la creació d’una República Catalana pròspera i socialment justa.

Units, guanyarem!

Salut i República!