Deu raons per dir no a les reformes dels Estatuts espanyols d’autonomia:
1. Neguen l’existència del poble dels Països Catalans com a subjecte de
drets nacionals. Una nació no és lliure si la seva sobirania està en
mans del que disposa la Constitució d’una altra nació. Les propostes de
reformes dels Estatuts de la Comunitat Autònoma Valenciana, de la
Comunitat Autònoma de les Illes Balears i de la Comunitat Autònoma de
Catalunya no deixen de ser lleis orgàniques espanyoles, emanades de la
Constitució espanyola de 1978.
Igual que fins ara, el ciutadà i la ciutadana, ho són en tant que
espanyols, i segons el seu veïnatge administratiu podran tenir la
condició política de balears, valencians o catalans. Per tant, els
Estatuts no sols renuncien a articular una ciutadania nacional catalana
(subjecte nacional) sinó que tampoc serveixen donar carta de ciutadania
a les persones nouvingudes, coartant així la capacitat integradora i la
possibilitat d’exercir una política migratòria pròpia, al marge de les
directrius d’estrangeria de l’Estat espanyol i la Unió Europea.
2. No reconeixen el Dret a l’Autodeterminació ni estableix mecanismes
democràtics per a garantir el respecte a la voluntat del poble dels
Països Catalans. Les reformes estatutàries perpetua la submissió del
poble català dins del marc antidemocràtic de l’Estat espanyol, imposat
històricament per la força de les armes, atès que no esmenten el Dret a
l’Autodeterminació, reconegut per diverses instàncies internacionals i
que és la millor garantia per resoldre els conflictes.
Els “Drets històrics” i el recurs al foralisme, com a fórmules de
satisfacció de traspassos puntuals, condueixen a l’encaix polític dels
Països Catalans dins del marc de l’Estat espanyol. Aquesta aspiració
acontentaria els interessos sectors benestants (burgesia), però en
realitat representa una renúncia explícita a l’exercici del Dret a
l’Autodeterminació, que és l’única base internacional que avala el
reconeixement dels drets col·lectius dels pobles i que hauria d’ésser
la deducció lògica de la voluntat popular de recuperar les llibertats
històricament arrabassades per la força de les armes.
D’altra banda, cal remarcar que l’aprovació o modificació dels Estatuts
està sotmesa a voluntats alienes al poble català, perquè segueixen
depenent de la ratificació de les Corts espanyoles.
3. Impedeixen la unitat territorial dels Països Catalans i perpetuen la
divisió regional en autonomies. Les reformes estatutàries continuen,
tal i com han fet en els darrers 25 anys, girant l’esquena a l’àmbit
nacional i negant la territorialitat dels Països Catalans. Primer,
perquè amaguen o bé neguen el fet que les Comunitats Autònomes de
València, Illes Balears i Catalunya són una part de la nació catalana.
Segon, perquè qualsevol vincle o acord de col·laboració (excloent la
possibilitat de federació) entre les autonomies espanyoles dels Països
Catalans, seguirà supeditant-se a l’interès general d’acord amb el
termes que estableix la Constitució espanyola i a la bona predisposició
dels governs autonòmics.
4. No estableixen cap política lingüística unificada per a tots els
catalanoparlants, ni tan sols l’oficialitat única del català en cap
dels territoris. Els Estatuts mantenen la polèmica sobre el nom de
l’idioma, la qual cosa empara les actituds secessionistes i la
fragmentació de la unitat del català. Tampoc estableixen quina ha
d’ésser l’autoritat normativa comuna de l’idioma català, amb la qual
cosa es facilita la intromissió política de l’Estat espanyol. Reiteren
la imposició del deure de conèixer la llengua castellana, segons
estipula la Constitució espanyola, i alhora que contribueixen a la
naturalització d’aquest idioma, també emparen la progressiva
substitució lingüística del català.
5. Mantenen intactes els principals mecanismes de poder de l’Estat
espanyol: Monarquia, Exèrcit i cossos policials de l’Estat,
Administració de Justícia, Delegacions del Govern espanyol, Diputacions
Provincials, Hisenda, Seguretat Social, empreses i serveis públics de
titularitat estatal, Banc d’Espanya, Comissió Mercat de Valors,
Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, Comissió del Sistema
Elèctric, Consell de Ràdio i Televisió, Agència de Protecció de Dades,,
Agència Tributària, etc. Les reformes estatutàries es conformen amb
quotes residuals de participació catalana (designació de representants)
o a una falsa bilateralitat en els organismes de l’Estat, que sempre
implicarà la renúncia explícita a emprar-los en benefici exclusiu de la
construcció nacional dels Països Catalans. Alhora, molts dels
traspassos sol·licitats són privatitzacions de fet, atès que la caixa
de cabals seguirà sent única (a mans de l’Estat).
6. No garanteixen la sobirania del poble català sobre el conjunt dels
seus recursos i riqueses. Tot i la retòrica de la sostenibilitat, en
els aspectes essencials com l’aigua i el territori quedem desemparats
davant les lleis espanyoles i les directives neoliberals europees, que
són a l’origen de la destrucció del litoral com a resultat de
l’economia especulativa del turisme de masses, dels transvasaments dels
nostres rius, dels trens d’alta velocitat que destrossen el país, dels
plans d’energia que mantenen en funcionament les nuclears i basteixen
línies d’alta tensió.
7. Mantenen l’espoli fiscal que escanya econòmicament les
administracions públiques catalanes (ajuntaments i governs
autonòmics).Les promeses d’una descentralització de la gestió
tributària són un engany, perquè no poden anar més enllà del que
disposa l’article 150.3 de la Constitució espanyola, segons el qual
l’Estat s’arroga el dret de dictar lleis per harmonitzar les Comunitats
Autònomes. Atès que les inversions de l’Estat sempre van dirigides a
satisfer les exigències del Capital transnacional, en forma de grans
infrastructures i control social; i, que el pes de les polítiques de
cohesió social (Santitat i Ensenyament) recau en les Administracions
catalanes, cal preveure que la reducció d’un o dos punts del
percentatge de l’espoli fiscal no servirà per eixugar el deute públic i
impedirà el desplegament de polítiques socials als Països Catalans; amb
la qual cosa, com fins ara, molts ajuntaments seguiran finançant-se en
base a l’especulació urbanística i la destrucció del territori o bé
apostant per l’externalització de serveis públics.
8. No preveuen cap mesura de control democràtic de l’activitat
econòmica ni cap marc de relacions laborals que qüestioni les
directrius neoliberals estatals i europees. La consecució d’un marc de
relacions laborals propi està condicionat al fet que la caixa única de
la Seguretat Social resta en mans de l’Estat espanyol i que tota la
legislació laboral té com a base la llei espanyola de l’Estatut dels
Treballadors; però, sobretot, perquè ni tan sols obliguen a
circumscriure les negociacions col·lectives dins l’àmbit autonòmic
respectiu. No estableixen cap mecanisme de control democràtic de les
plus vàlues obtingues per les empreses transnacionals ni fixen cap
tipus de mesures per impedir les deslocalitzacions i el tancaments
d’empreses. Enlloc parlen de la necessitat de reduir la jornada laboral
(35 hores setmanals), d’avançar l’edat de jubilació als 60 anys,
d’eliminar totes les formes de contractació temporal (ETT) i de
garantir una renda bàsica per a tota la ciutadania.
9. Impedeixen l’assoliment de la igualtat de gènere i l’extensió
universal i progressiva dels drets socials. Els Estatuts adopten un
llenguatge políticament correcte, però merament retòric alhora de
referir-se a l’opressió sexoeconòmica i a les desigualtats socials
existents. No estableixen mecanismes que permetin la superació real de
les limitacions econòmiques i culturals que imposa el sistema
capitalista de dominació patriarcal. Per tant, releguen els drets de
les persones, de les famílies, de la infància, de les dones a
l’assistencialisme i/o a la victimització. D’altra banda, no
garanteixen de forma real la universalitat i el caràcter públic dels
serveis socials bàsics (sanitat, educació, atenció a les discapacitats
i a la vellesa) i mantenen els concerts econòmics als centres privats.
No fixen mesures per acabar amb l’especulació urbanística, amb la qual
cosa el dret a l’habitatge és redueix als ajuts de caràcter eventual i
assistencial que pugui concedir l’Administració autonòmica.
10. No permeten la presència en pla d’igualtat del poble català en
l’escena internacional. La presència, la representació i la defensa
dels interessos del Països Catalans està totalment supeditada a l’Estat
espanyol. Cap dels Estatuts desenvolupa polítiques d’afers exteriors
sobiranes i tots es conformen en actuar de forma annexa a les
delegacions diplomàtiques, esportives o culturals espanyoles. Aquesta
limitació invalida la possibilitat de reconeixement de les seleccions
esportives catalanes o el respecte a la paraula del poble català en els
organismes internacionals (ONU, UE, etc.). Els Estatuts no contemplen
cap apartat a la Defensa Nacional, amb la qual cosa accepten -per
omissió- qualsevol ingerència de l’Exèrcit Espanyol (Art. 8,
Constitució Espanyola), els acords militars subscrits per l’Estat
Espanyol (OTAN) i les guerres en què vulgui participar el govern
espanyol. L’exemple de la guerra i l’ocupació de l’Afganistan i de
l’Iraq, àmpliament rebutjat per la societat civil, no ha merescut cap
referència a com cal preservar el Poble Català de la violència d’altri.
Igualment, no es fa esment als acords i les relacions amb el Vaticà,
amb la qual cosa els Estatuts donen per bons els que ha subscrit
l’Estat espanyol i que permeten la intromissió de l’Església Catòlica
en els afers públics
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!