Quin és el fonament polític dels Estatuts d’Autonomia? Què representen en un procés de presa de consciència nacional?
Les formes de subordinació parcial (o Estatuts) que s’han promogut fins
avui dins l’Estat espanyol han pres diferents formulacions al llarg
dels darrers decennis: En primer lloc, hem tingut l’Espanya de les
Autonomies dels anys 70; en segon lloc, s’ha proposat la reivindicació
que podríem anomenar historicista, que voldria retornar a la situació
anterior al 1714; i, en tercer lloc, s’ha exposat també el model
federalista, un model que ha estat formulat de manera diversa.
extret de www.cup-europees.org
Pel que fa al primer model, podem dir que és una expressió més clara
d’una subordinació i per aquesta mateixa raó es tracta d’una proposta
que a hores d’ara ja està esgotada pel fet que tot i els petits avanços
que ha tingut la consciència nacional ja n’hi ha hagut prou per a posar
en evidència les mancances profundes d’aquest model d’estructuració de
l’Estat. L’Estat de les Autonomies nascut als anys 70 del segle passat
es basa en una desigualtat fonamental, parteix de la consideració de
diferències i desigualtats entre els ciutadans per raó de la seva
llengua, per exemple: l’ús de la llengua espanyola és l’únic obligatori
i com a conseqüència els hispanòfons monolingües hi gaudeixen d’una
situació de privilegi. Les autonomies de les diferents nacions
al·lòfones resten, a més, fragmentades en territoris que es troben
diluïts dins les regions de llengua espanyola. El règim autonòmic
vigent és, també -ho sabem prou- la carcassa política de l’espoliació
econòmica del poble català.
Contra aquest model, que tendeix a diluir les especificitats nacionals
en la política de banalització del “cafè per a tothom” alguns sectors
han proposat diferents reformes que podem resumir en les dues apuntades
més amunt.
La proposta historicista (de situar-se abans del 1714) pretén de trobar
el suport polític al reconeixement diferenciat de Catalunya com a nació
en el restabliment de les condicions prèvies al Decret de Nova Planta,
és a dir, retornar a la Corona d’Aragó. Malgrat la possible bona fe
d’aquesta proposta, cal considerar-la més aviat un malabarisme verbal
que no pas una proposta seriosa, capaç d’incidir en el marc
constitucional vigent.
Pel que fa a la proposta federalista, el seu punt flac principal és la
gran ambigüitat, pel fet que les posicions van des de la federació de
nacions, fins a la federació de les regions actuals, un esquema que,
malgrat el canvi de noms, no canviaria gaire el model de l’Estat de les
Autonomies a què hem fet referència més amunt.
El model que semblaria més seriós fóra el model anomenat “asimètric”
que establís una diferenciació en els casos d’existència d’una realitat
nacional. Però, en les condicions i formulacions actuals, fins i tot
aquest model és essencialment fals i enganyós per dues raons principals
que sintetitzem tot seguit. En primer lloc, cal dir ben clar que cap
reformulació que es vulgui fer d’un règim estatutari (cosa que vol dir
una reformulació d’unes formes de subordinació) no tindrà mai una base
igualitària, és a dir, basada en els drets democràtics col·lectius, si
no es parteix del reconeixment del dret a l’autodeterminació.
En segon lloc, en el context polític actual, totes les hipòtesis
presentades (és a dir, que no parteixen d’aquest dret essencial) no són
realistes ja que les possibilitats que existeixen d’una voluntat de
reforma de l’Estat espanyol són més aviat il·lusòries pel fet que el
poder de l’Estat (tant el que es fonamenta en el PP com en el PSOE) es
basa en el nacionalisme hispanocastellà i en la consideració del
conjunt dels súbdits de l’Estat espanyol com a font única de sobirania.
En aquestes condicions fonamentalment immobilistes, pel fet que no
surten del cercle viciós -espanyolisme-centralisme-espanyolitat- que es
retroalimenta contínuament, l’única solució realista del “trencacolls
hispànic” només és possible a partir del reconeixement de cadascuna de
les nacions com a fonts de sobirania, és a dir, a partir del
reconeixement del dret a l’autodeterminació esmentat més amunt.
Qualsevol proposta de sobirania compartida que no compti amb aquesta
clàusula bàsica no pot ser altra cosa que una enganyifa.
Cal considerar que analitzats dins l’evolució de la consciència
nacional catalana, els Estatuts no són doncs, altra cosa que formes de
subordinació que porten a un carreró sense sortida. El camí cap a la
conquesta del dret a l’autodeterminació i a la possibilitat
d’independència, va per una altra banda.
En lloc d’esforçar-nos un cop més per fer noves propostes d’encaix amb
Espanya, en lloc de triar el tipus de cadenes que semblin més
tolerables, ha arribat l’hora d’iniciar el nostre camí com a poble amb
voluntat de ser lliure.
En una situació de coordinació creixent a nivell europeu i universal,
hem d’allunyar els ulls de qualsevol projecte que es proposi de renovar
la nostra submissió a Espanya sota fórmules més amables i avançar la
nostra proposta clara d’incidència al si d’Europa i al si del món de
manera directa, com a poble català.
Per què necessitem demanar permís a l’aparell de l’Estat espanyol per
als nostres projectes si només ens volen per a espoliar-nos
econòmicament i destruir la nostra llengua i la nostra cultura?
S’ha acabat l’època de l’encaix amb Espanya; ha arribat l’hora de
preparar directament la nostra llibertat. La tasca que es proposa
l’Esquerra Independentista és el treball conscient i regular de
construcció de la nostra nació, per mitjà de la creació
d’organitzacions i d’infrastructures, i partint de l’exigència, com a
punt de partida de qualsevol negociació o proposta, del reconeixement
del dret a l’autodeterminació del poble català.
Xavi Oca i Màrius Fullana
+info:::: www.cupelmasnou.org
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!