El proppassat 15 de març, la plataforma Salvem el Masnou i la CUP, van encapçalar la convocatòria d’una taula rodona sobre l’habitatge: benefici per uns , problemes pels altres.
Amb la presència destacada dels regidors d’urbanisme i de projectes i obres, com també la presència del partit popular, de joves independentistes de Maulets i gent a títol personal.
Així doncs es reconeix per tots els presents la problemàtica cada cop més creixent de la situació de la vivenda a la nostre vil·la, com també està succeint a tota la conurbació de Barcelona. Els representants de l’ajuntament, preocupats per la situació, només poden actuar dintre dels límits heretats de les legislatures anteriors, i esperançats que poc a poc, i amb el suport del govern, puguin anar millorant l’accés a la vivenda. Per ara només divuit convilatans podran accedir a un pis de lloguer per menys de tres-cents euros amb contractes límit de cinc anys; a l’espera de la construcció de més habitatges en els nous plans d’urbanització.
També hi ha en marxa el projecte de l’ajuntament d’intermediar entre propietari i llogater no ha trobat molt bona disposició en els primers, on només un d’ells ha accedit a la iniciativa; per tant, molts habitatges continuaran buits mentre molts, jovent en la seva majoria, han d’anar a cercar habitatge fora del poble, lluny de la família.
Sobre aquest últim punt, s’esmena que moltes persones amb una situació econòmica còmode han fet ús dels temptadors beneficis de l’especulació per millorar la seves rendes personals .
Per altra banda, també es va fer palesa la preocupació per l’enderrocament massiu de cases que haurien d’haver estat catalogades per la seva importància urbanística i històrica.
En resum, El Masnou s’està convertint en una població on els preus dels habitatges es fan cada vegada menys accessibles.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Últimament estem aprovant plans urbanístics que alhora que ofeguen l’escàs espai lliure o verd que ens queda (això al Baix Maresme ho podem veure sovint, i al Masnou en particular durant els últims anys del mandat del convergent Josep Azuara), tampoc s’atreveixen a racionalitzar els espais urbans ja consolidats, tot alliberant en uns llocs i densificant en altres.
Cal una llei que permeti expropiacions més barates quan es tracti de projectes amb finalitat social (aquí hi podria haver la mà de l’administració o fins i tot de cooperatives d’habitatge), i cal que els promotors d’obra privada hagin de cedir força més pisos com a habitatge protegit.
Tampoc hi ha una diferenciació clara i ben percebuda del que és "habitatge protegit" o "de preu taxat" o "social" o directament "públic", i les condicions que cal satisfer per accedir a les escasses promocions no les pot aconseguir tothom.
De moment, les constructores saben que estan perdent un mercat important amb la gent que podria ja emancipar-se i no ho fa per la pressió econòmica que significa comprar una vivenda (no parlem ja dels lloguers, que ténen uns preus abusius).
Com a exemple de les limitacions que tenim, diré que un company de feina, per emancipar-se als 35 anys, ha hagut d’anar-se’n a viure a Igualada a un pis petit (50m2 per 16 milions de pessetes), ho ha hagut de fer a mitges amb la seva parella, i cada dia ha de baixar a Barcelona a treballar. És això el que ens espera?