Cucarella

Diuen –dic que diuen– que hi ha molt de lector que busca identificar-se en els personatges de la literatura que llegeix. Fins i tot, considera la literatura només si és relat fidedigne del present, assaig ficcionat, retrat i reflexió del nostre temps. No és el meu cas. La meua alimentació literària és, afortunadament, omnívora.

No sóc de la generació de Xavier Aliaga. Per tant m’ha costat identificar-me amb el present –tan concret– que viuen els personatges de Vides desafinades, la seua darrera novel·la (Edicions, 62). Però sí entenc el seu trasbals. No debades el desconcert que sepulta definitivament l’adolescència –haja estat aquesta més llarga o més curta–, l’obligació de prendre decisions que determinaran el nostre futur, és similar en totes les generacions. Tot el que decidim en aquest moment tindrà conseqüències, i en som consciencts, d’ací el vertigen. Algunes d’aquestes conseqüències seran potser esmenables, d’altres no tant: un punt i final o punts suspensius: la mort i final o la culpa en permanent supensió. No sabem, només intuïm; ens arrisquem, errem; o no ens arrisquem, i també errem. D’aquesta inseguretat naix el desconcert, la desorientació, l’angoixa. Estranyament, mentre llegia la novel·la d’Aliaga, en venien al cap dues obres de teatre: En attendant Godot i Sei personaggi in cerca d’autore. Beckett i Pirandello. No sé quina connexió, quina intuïció, m’ha provocat aquesta aparentment estranya relació. ¿Que les vaig llegir per primera vegada en aquell temps de sepultar l’alegre adolescència i la novel·la d’Aliaga m’hi ha traslladat? El subconscient també llegeix, i amagatzema. O perquè la vida, al capdavall, és sovint barreja d’absurditat i d’angoixa, i una constant recerca de la pròpia identitat. Aviat aclariré aquests dubtes.

Crec que Xavier Aliaga ha fet una passa molt llarga com a escriptor amb aquesta novel·la. No sé si ell considerarà les seues obres anteriors una mena d’exercici d’estil, de tempteig, de desimbolta provatura per guanyar seguretat en l’ofici d’escriure. Tanmateix, Vides desafinades transita per camins literaris ben diferents d’aquelles dues primeres novel·les, Si no ho dic, rebente i Els neons de Sodoma. No és solament l’argument allò que les diferencia, és sobretot el risc literari que ha assumit Aliaga en aquesta novel·la: tantes veus i tan ben definides. Un retrat generacional? Sí, i, afortunadament, un excel·lent relat de personatges. La literatura catalana al País Valencià encara alena fort.