Cucarella

CiU i Esquerra són reaccionaris a incorporar la referència als Països Catalans en la declaració de sobirania. He llegit alguns dels comentaris que critiquen la decisió de la CUP que considerar imprescindible aquest esment. I la votació que reflecteix l’enquesta del periòdic ARA és decebedora (58% en contra dels Països Catalans), mostra un blaverisme catalunyès esfereïdor, capaç de demolir qualsevol esperança. Les úniques batalles que es perden són les que s’abandonen, cal recordar-ho. I jo em pregunte, si de primeres ja abandonen els Països Catalans, per què hauríem de creure que els defensaran després? Tot sembla demostrar que la independència de Catalunya (la de les quatre províncies) és una aventura en solitari ara i per sempre més. Per a CiU i Esquerra la nació és la porció. De bon principi abandonen la motxilla dels Països Catalans perquè diuen que així arribaran més lluny. I quan seran lluny, estic convençut que no refaran el camí per recuperar-la. Llavors l’abandonaran definitivament. Són faves comptades. Hi ha l’experiència de la unitat del català, fragmentat a més no poder, o el catalunyisme extrem i poruc de TV3. Qui calla per no irritar els enemics no és més intel·ligent: és més covard. Això també són faves comptades. Així doncs, no esmenteu els Països Catalans no siga cosa que es cabregen (encara més) els espanyols. Vergonya, cavallers, vergonya!

PS. Aclarim més coses. Encara que alguns aclariments són exasperants, per ser tan obvis, que només cal una mica d’intel·ligència, i de voluntat, per a entendre’ls.

Incloure els Països Catalans en la declaració de sobirania, i més ara que el PSOE s’ha desenganxat del procés, no vol dir que la resta de territoris pretenguen votar en un improbable referèndum per la independència -sí o no- de Catalunya. Es tracta només de posar les coses en clar des del principi, de no amagar res, de deixar, per una vegada en la història, de jugar tant a la puta i la Ramoneta, de deixar les coses lligades i no embastades. Fet i fet, posem per cas, després de molts anys encara no hem aconseguit cohesionar entre la majoria dels nostres la consciència de tenir la mateixa llengua i la mateixa literatura, fins i tot de compratir un mateix espai de comunicació diferenciat de l’espanyol i el francès. Dic cohesionar la consciència, dic, doncs, pensar i actuar en conseqüència. És a dir, superar l’estadi retòric de la teoria i actuar efectivament i conseqüentment en la pràctica.

Catalunya ha de fer el seu camí, i tant! I fóra suïcida voler incloure ara tots els Països Catalans en la participació d’aqueix improbable referèndum. Naturalment! Però això no lleva que no hàgem de ser clars. Hi ha coses que cal deixar-les per escrit. Als altres països catalans ens interessa que la independència de Catalunya siga un èxit, que el projecte funcione perquè cree empaties, que moga el desig de prosperitat i democràcia de la resta dels territoris. Però cal deixar el projecte ben definit des del principi, per decència, per coherència, per valentia política. El procès independentista dels Països Catalans no és bufar i fer ampolles, té ritmes i estratègies totalment diferents, és clar. I possiblement no tots reeixiran. O potser cap no reeixirà: toquem de peus a terra. Però més val un llapis curt que una memòria llarga: direm qui som i qui no som, que cantava Carles Barranco. No entenc aquesta estrambòtica estratègia de no voler importunar els espanyols, de no irritar-los amb els Països Catalans, no entenc aquesta por de morir vestits. Per què sempre ha fet tanta por la reacció dels espanyols?

Mireu, porucs: tan anticatalanistes són la Sanchez-Camacho (i companyia) con Fabra (i companyia) com Bauzá i (companyia), tan anticatalanistes són UPyD,com Ciudadanos, com España 2000, allò de Coalición Valenciana i tots els voltants d’aquella extinta Unión Valenciana, i els de la Facao i els del Círculo Balear, fins i tot el PSOE de Guerra, Bono, Vázquez i totes les seues sucursals autonòmiques, en particular les dels Països Catalans. Tota aquesta patuleia hispanofílica i catalanofòbica és la que brama quan sent que algú esmenta els Països Catalans. Aquesta i no cap altra. Naixen irritats de fàbrica contra tot allò que siga català o catalanista. I qui creu que cal tenir-los en consideració? Per què? És més lògic tenir en consideració els qui són comuns a l’hora de construir un projecte de futur, encara que en diferents fases i estratègies, que els qui són contraris. Que Catalunya d’indepedentitze de seguida que puga. I els altres, ja farem. Però deixar les coses clares des del principi no hauria de costar tant. Per deixar clar qui som i qui no som, quins són els nostres. I sobretot, on volem arribar tots junts. O el problema serà, al capdavall, que això de tots junts ens ho creiem només uns pocs. Que tenim dos enemics a casa: els qui fan servir la mentida i els qui fan servir la retòrica.