De moment, no tenim selecció catalana d’hoquei. Però la selecció d’hoquei
d’Espanya està formada íntegrament per jugadors catalans. Sembla ser que a
l’entrenador, també català, li han advertit que cal usar l’espanyol per
adreçar-se als jugadors, que per això és la selecció espanyola. El senador de
l’Entesa Catalana de Progrés, Jaume Bosch, indagarà quin organisme o persona és
responsable de l’advertiment lingüístic a l’entrenador nacional espanyol d’hoquei.
Tant me s’hi dóna com acabe aquest tuacte. [continua…]
Imaginem-nos que els nostres cracks literaris com ara Isabel-Clara-Simó, Jaume
Cabré, Jordi Coca, o en el seu moment autors ara difunts com Moncada i Martí i
Pol, decidiren que a partir d’ara solament escriuran obra literària en
castellà, perquè és una llengua més “internacional”, té més mercat, major
cobertura mediàtica i etcètera. El català l’usarien per a “cosetes” de cap de
setmana, de nivell inferior, com alguns partits amistosos, de costellada, que
fan algunes seleccions esportives nacionals catalanes. I qui diu cracks
literaris diu cantants i grups musicals: Lluís Llach, Maria del Mar Bonet,
Raimon, Els Pets… Quin desastre, no, si es passaven a l’espanyol? S’havia
acabat la cultura catalana. Però aquesta seria una decisió idèntica -de defecció-
que la que prenen habitualment els esportistes catalans, alguns de multimilionaris,
quan juguen en la selecció nacional espanyola.
¿Per què potser consideraríem una traïció o una debacle que escriptors i
cantants es passaren a l’espanyol i en canvi hom arriba a ser “comprensiu” amb
un jugador de futbol o d’hoquei? Crec que les seleccions esportives catalanes
seran un fet quan la majoria d’esportistes dels Països Catalans rebutgen de
jugar en la selecció espanyola. Passe el que passe i s’hi posen els espanyols
com s’hi posen. No és cap barbaritat. És el que fem habitualment escriptors i
cantants en llengua catalana: expressar-nos en la nostra llengua, construir una
literatura potent en català que puga competir en els millors estadis literaris
del món. Juguem només en la nostra selecció nacional catalana. Perquè és la
nostra i no som mercenaris.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La selecció de pilota valenciana, arran del hoquei, la van obligar a anar amb la bandera i el himne espanyol a les competicions internacionals, cosa que no havia passat mai. Que pensant-ho be, amb un plantejament d’Estat objectiu, qualsevol llengua del Regne d’Espanya tant espanyola com qualsevol altra.
Tenim com a exemple el Regne Unit, amb el torneig de rugbi de les 5 nacions. Escòcia, gal.les, anglaterra, irlanda del nord i França. O amb la participació del mundials de futbol amb Escòcia, Inglaterra e Irlanda del Nord, ningú en fa de un gra massa.
La selecció de pilota valenciana, arran del hoquei, la van obligar a anar amb la bandera i el himne espanyol a les competicions internacionals, cosa que no havia passat mai. Que pensant-ho be, amb un plantejament d’Estat objectiu, qualsevol llengua del Regne d’Espanya tant espanyola com qualsevol altra.
Tenim com a exemple el Regne Unit, amb el torneig de rugbi de les 5 nacions. Escòcia, gal.les, anglaterra, irlanda del nord i França. O amb la participació del mundials de futbol amb Escòcia, Inglaterra e Irlanda del Nord, ningú en fa de un gra massa.
La selecció de pilota valenciana, arran del hoquei, la van obligar a anar amb la bandera i el himne espanyol a les competicions internacionals, cosa que no havia passat mai. Que pensant-ho be, amb un plantejament d’Estat objectiu, qualsevol llengua del Regne d’Espanya tant espanyola com qualsevol altra.
Tenim com a exemple el Regne Unit, amb el torneig de rugbi de les 5 nacions. Escòcia, gal.les, anglaterra, irlanda del nord i França. O amb la participació del mundials de futbol amb Escòcia, Inglaterra e Irlanda del Nord, ningú en fa de un gra massa.
La selecció de pilota valenciana, arran del hoquei, la van obligar a anar amb la bandera i el himne espanyol a les competicions internacionals, cosa que no havia passat mai. Que pensant-ho be, amb un plantejament d’Estat objectiu, qualsevol llengua del Regne d’Espanya tant espanyola com qualsevol altra.
Tenim com a exemple el Regne Unit, amb el torneig de rugbi de les 5 nacions. Escòcia, gal.les, anglaterra, irlanda del nord i França. O amb la participació del mundials de futbol amb Escòcia, Inglaterra e Irlanda del Nord, ningú en fa de un gra massa.
La selecció de pilota valenciana, arran del hoquei, la van obligar a anar amb la bandera i el himne espanyol a les competicions internacionals, cosa que no havia passat mai. Que pensant-ho be, amb un plantejament d’Estat objectiu, qualsevol llengua del Regne d’Espanya tant espanyola com qualsevol altra.
Tenim com a exemple el Regne Unit, amb el torneig de rugbi de les 5 nacions. Escòcia, gal.les, anglaterra, irlanda del nord i França. O amb la participació del mundials de futbol amb Escòcia, Inglaterra e Irlanda del Nord, ningú en fa de un gra massa.
La selecció de pilota valenciana, arran del hoquei, la van obligar a anar amb la bandera i el himne espanyol a les competicions internacionals, cosa que no havia passat mai. Que pensant-ho be, amb un plantejament d’Estat objectiu, qualsevol llengua del Regne d’Espanya tant espanyola com qualsevol altra.
Tenim com a exemple el Regne Unit, amb el torneig de rugbi de les 5 nacions. Escòcia, gal.les, anglaterra, irlanda del nord i França. O amb la participació del mundials de futbol amb Escòcia, Inglaterra e Irlanda del Nord, ningú en fa de un gra massa.
El cas que contes de l’amenaça a haver de xarnegar sobre els membres no espanyols de l’equip d’hoquei de l’estat espanyol -que no n’hi hagi cap d’espanyol crec que és una qüestió secundària que tan sols serveix perquè en aquest cas l’amenaça, sempre present, hagi hagut d’ensenyar les orelyes. Doncs deia que m’ha fet recordar el d’un altre intent de canvi d’idioma que els va passar, però, als espanyols aquelya vegada, sota l’anglès i el francès -i per tant no és homologable al d’adés, de caire xarneguista; sinó que era un afer que restava dins el mateix clos ètnic i la cosa no tenia més transcendència que una petita picabaralya entre els europeus mateixos a l’hora de marcar massa rigorosament les prioritats idiomàtiques d’elys amb elys.
Vet aquí que a les olimpíades de Los Angeles, devia ésser l’any 84, l’entrenador de l’equip de bàsquet de l’estat espanyol va convocar una primera roda de premsa a la qual només hi assistiren periodistes de lyur país, és a dir, si fos avui: l’Avui, el Punt, TV3, diari Balears, Catalunya Ràdio, i tots altres compatricis que ja existien fa vint anys, sempre que hi tinguessin corresponsals, és clar. Quan comencen a tirar-se comandes i contestes, un responsable de l’organització els interromp i els avisa que s’han d’adreçar en anglès i tot seguit els serà traduït al francès què hagin dit, però que en cap cas no poden parlar en espanyol, car les normes d’ús de les sales de premsa dicten que no es pot parlar que no sigui en una d’aquelyes dues més distingides lyengües europees. Què van fer els espanyols? Doncs sense cap complex ni heroïcitat, sinó com la cosa més natural del món, sense fer-se problema i tan sols un xic sorpresos, més que picats, es varen lyevar com un sol home tots alhora i a l’instant d’haver sentit l’explicació, i varen continuar la roda al corredor, primer, i en acabat a baix al cafè, per poder seure i fer-la petar més a lyoure, i avaly que fa baixada..
Hi ha una correspondència directíssima entre la calma com varen entomar la relativa agressió -‘relativa’ perquè l’acomparo amb el que ho és de debò, en cas de xarneguisme-, i la unanimitat a solucionar-ho empic mateix, amb un gest comú i sumultani, de la manera més natural possible.
Elys parlaven espanyol per comunicar-se; no pas per deixar de parlar anglès o francès. Elys parlaven espanyol en aquely moment per la mateixa raó que el parlaven quan de petits devien jugaven a cavaly fort, de més grandets s’explicaven acudits verds i ja més grandassots es discutien amb el tutor de pràctiques de l’autoescola, etcètera: per comunicar-se; no pas per deixar-se de comunicar en.
La ingerència xarneguista dins un equip d’hoquei integrat pe una proporció indiferent de planers, l’avís que va rebre el presentador de la cova de drac(?) perquè no saludés tot d’una el públic en pla ans que ho es en xarnec, l’ordenança que la metròpoli va legislar tal any perquè a les obres de teatre hi aparegués sempre un xarnec; totes aquestes mesures racistes tenen un objectiu que passa desapercebut, gràcies a la intensitat amb què s’ha hagut d’expressar, per causa d’una feblesa eventual que els ha obligat de moment a fer aquest cop de taula. Cal separar el pla de la funció planera, immediata i concomitant d’informar-se i comunicar-se, mitjançant la interposició del xarnec, de manera que hom ja no planegi per comunicar-se, planegi per no xarnegar: parli tal lyengua del país per no parlar tal altra invasiva. Hom no ha de conversar, lyegir, escriure, qualsevulya funció informativa -que és la sola que argumenta l’existència de la lyengua-, en pla; hom ho ha de deixar de fer en xarnec i, lyavors, com a reacció complementària d’aquesta sola actitud que fóra identitària -xarnegar-, hom fa anar el pla.
Hi ha una correspondència inversament proporcional a l’abast de l’enteniment de qualsevol home del carrer, damunt el qual li cau el xafec de la inem (informació en massa), entre l’urc, però també la marginalitat, amb què els periodistes espanyols varen donar aquelya notícia de Los Angeles; i la fleumeria, però al mig de la plana, amb què hom trobarà descrita fil per randa la notícia de l’equip d’hoquei i tantes altres xarneguistes. Els greuges racistes -de lesa identitat, vol dir- no se solucionen posant-se fort alyà on, per superficial, cladria ignorar, ni fent l’orni de la feblesa congènita d’alyà altre on caldria aferrar-se perquè ens hi juguem la identitat -en el sentit identitari del mot, tal com el va descobrir el feminisme en sengle camp d’acció i tanmateix vàlid per a l’anàlisi destructiva i inapellable dels altres quatre racismes bàsics i la demofòbia. -jordi isant