Cucarella

Quan vaig començar a treballar a
jornal (l’any 1973), ben aviat em feren conèixer dues lleis fonamentals, no
escrites, que calia que no oblidara mai com a assalariat. Les altres lleis
diguem-ne més “legals” no hi tenien gaire jurisdicció. La primera és ben
coneguda: “Qui paga, mana”; la segona: “Qui obri la boca li tallen el nas”.
L’experiència -mare de qualsevol ciència- s’ha encarregat de demostrar-me a
bastament que aquestes lleis són d’ús i abús freqüent més enllà de l’àmbit estrictament
laboral. Molt sovint he trobat tancades les portes d’alguns mitjans de
comunicació, als quals havia acudit amb la ingènua pretensió de fomentar el
debat públic. Durant molt de temps he cregut que aquest estallador me’l posaven
“per falta de nom”. Fins i tot, en veure que les meues opinions no trobaven
coincidències amb l’opinió general, prou més publicada i reconeguda, vaig
arribar a pensar que potser pixava fora de test. Encara que ja m’agradava pixar
fora de test si en el test hi pixaven tants que el test vessava i esguitava.
Potser, valga la metàfora, els qui opinem diferent del parer general pixem en
un orinal propi, independent, i això és una gosadia que alguns ja s’encarreguen
prou de no tolerar. L’expresident Jordi Pujol s’irritava sovint quan algú
s’atrevia a voler pixar fora del test general: “Això no toca!”, reprovava i
marmolava. I la qüestió no es tocava. I tothom que no volia que li tallaren el
pas, a pixar en el test.
El temps passa i les jugades que
un dia començaren a traçar-se van configurant unes realitats sobre el tauler
del joc: la greu realitat del català i dels Països Catalans. Com se sol dir, el
temps et dóna la raó, sencera o en part; però sobretot et demostra que quan et
tiraven les portes als nassos no ho feien perquè no tenies arguments de pes. Simplement
era que “no tocava”. Els pactes, la covardia, l’estatus intel·lectual
consolidat, la “perpètua somnolència digestiva”, els diners fins i tot, són
algunes motivacions que afavoreixen aquesta llei del silenci, tan usual en la
nostra societat catalana (de Països Catalans, ep!) aporegada i pactista.
Així i tot, hem anat fent via
mantenint les posicions discrepants ben bé en trinxera (fet i fet, aquest bloc havia
de denominar-se així: La trinxera).
Pel camí, també hem pogut comprovar que no pixàvem sols fora de test: n’hi
havien més -n’hi ha, afortunadament, molts més!-, i la constatació de saber-te
acompanyat en la discrepància anima i recomforta.
Per quin motiu, tot aquest sermó?
He aprofitat aquests dies de
processons i mones per organitzar papers. He pogut rellegir coses que
havia escrit sobre aquell aplaudit per gairebé tothom “pacte lingüístic
valencià” i la consegüent Acadèmia Valenciana de la Llengua. No van fer gens de
forat, aquells papers. Ni els meus ni altres que també foren crítics -quan
calia ser-ho i no a pilota jugada- amb tot aquell carnaval. “No tocava” mostrar
els pèls que hi havia en aquella sopa en què tanta gent hi volia clavar
cullerada, i ens feren passar per uns tocacollons en permanent i ofuscada oposició.
De més a més, els noms que participaven en la llençolada o hi donaven suport
tenien prou més pàtina intel·lectual i política. Encara la tenen. Vist el
panorama, m’ha vingut el rot de ressuscitat alguns fragments d’aquells papers
de batalla. Per tocar els collons. De més a més, no hi tenim a res perdre.
Ressuscite el primer paper de
batalla. El pacte per la llengua;
Levante, 7 de maig de 1998.
Va deixar dit Joan Fuster (Aprensions
a propòsit del “pactisme”) que per a nosaltres cada “pacte” ha estat una claudicació, i que tot això del “pactisme”
com a mecanisme polític és i serà una burla. “Pactar” és “perdre”: sempre.
Malgrat els aparents avantatges provisionals. En un altre article, Fuster
encara ens ho aclareix una mica més: Un “pacte”
suposa unes premisses -mínimes- comunes. Sense unes “premisses comunes” ben
sospesades i segures, qualsevol operació mancomunada és una bestiesa.
En aquest pacte lingüístic que pretén encolomar-nos el president
Eduardo Zaplana a través del Consell Valencià de Cultura, no hi ha premisses comunes, ni tan sols mínimes. Tot i amb això, hi ha hagut un
posicionament general d’esperar esdeveniments, de deixar fer i “a vore vindre”.
Tothom té ganes que el conflicte lingüístic -per més fals que siga- s’acabe.
Alguns, fins i tot, estarien disposats a renunciar una miqueta més, per més que
reculant reculant acaben precipitant-nos a l’abisme.
[…] més valdria que el
Govern de la Generalitat deixara de promoure pactes estranys i estrambòtics i,
com reclama l’informe de la Fundació Ausiàs March, es comprometera en l´ús de la llengua pròpia del País
Valencià. Més encara: tal i com remarca l’informe, l’acord lingüístic referit a la normativa ja se segellà de manera
formal i solemne davant el poble valencià en les normes de Castelló de 1932.
D’aleshores ençà s’ha escrit molt, en tots els camps de la ciència i la
literatura, i ja són ganes de fer la mà i voler tirar a pacte tantíssima faena
feta. O potser siga aquesta la pretensió veritable de la proposta del pacte:
dividir i rematar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!