Cucarella

Toni Cucarella en roba de batalla

19 de desembre de 2012
5 comentaris

Qui tem un puny alçat no mereix ser considerat persona

El president del IEC, en Salvador Giner, ha criticat que els parlamentaris de la CUP alçaren el puny mentre es cantava Els Segadors durant un acte oficial. Ha dit: «El puny alçat, amenaçador, no li cal a un poble lliure».

El puny alçat simbolitza l’ànsia de llibertat dels treballadors i treballadores del món. Del poble català treballador, també. Perquè llibertat és poder menjar cada dia, tenir una casa on viure, treballar en condicions de persones i no com a bèsties de càrrega, guanyar un salari digne, tenir dret a una sanitat universal i eficient, que els nostres fills i filles puguen tenir una educació pública de qualitat i fer estudis universitaris, gaudir d’una jubilació digna i a una edat justa… Molts drets bàsics que en aquesta Europa d’avui, en aquestes anomenades democràcies occidentals o liberals, no estan a l’abast de milions de persones. Europa, i tot això que anomenen món occidental, és a dir, allà on governa el capitalisme salvatge, la política oficial representa la perversió de la democràcia, la complicitat amb el totalitarisme del diners, la legitimitat d’un sistema social basat en la cobdícia. Els defensors d’aquest capitalisme criminal vesteixen pulcrament, sovint roba feta a mida, no fan servir exabruptes i tenen sempre una frase asèptica perfectament estudiada per condemnar-nos a la misèria més inhumana, sense haver d’estrafer la veu, sense alçar mà, educament, com han fet al llarg de la història i com fan actualment els més grans fills de puta, tan finejats, tan cínics.

La gent honrada del món -els catalans, també!- alça el puny perquè anhela viure en una societat més lliure, més solidària, més humana. Qui tem un puny alçat no mereix ser considerat persona.

  1. «El puny alçat, amenaçador, no li cal a un poble lliure»

    “Amenaçador”: que amenaça. El puny alçat és l’amenaça de la classe treballadora contra la classe burgesa. En els punys de la CUP és una amenaça potser més estètica que real (malauradament), però amenaça, amb tot.

    “Poble lliure”: en una societat de classes, cada classe interpreta la pròpia classe com el poble. Ergo, l’amenaça del puny alçat és una amenaça contra el poble, és a dir contra el poble lliure, és a dir el propietari de mitjans de producció i/o dotat d’altres títols que li permeten participar en el repartiment de l’excedent produït per la classe treballadora.

    “Lliure”: lliure és el contrari d’esclau. Els esclaus assalariats no són lliures més que per triar a on envien el seu curriculum vitae. No són lliures i, per tant, no són part del “poble lliure”.

    Un poble lliure, sense amenaces i sense punys alçats, és una utopia. La llibertat capitalista és la principal amenaça contra el capitalisme. No cal entrar ara en caigudes de la taxa de benefici, en l’esgotament de mercats, en les dificultats de demanda efectiva i de sobreproducció/sobrecapacitat.

  2. Diu que al nord d’Àfrica hi havia un governant estrany. Vestia gel·laba i turbant. Tanmateix era rebut amb honors en alguns estats de l’Europa civilitzada on els que manen porten jaqueta i corbata. D’un dia per l’altre els amics amb corbata van fer tot el que van poder fins derrocar-lo. Això sí, per implantar una democràcia.
    Alguns malpensats diuen que també pel petroli. No us ho cregueu pas!

    Diu que hi havia una vegada un home molt honorable que es feia fer el vestits -jaqueta, armilla, pantaló i corbata i també camises- en una de les millors sastreries del regne. El pobre no pogué demostrar que era ell qui ho pagava. Va haver de conjugar el verb dimitir en primera persona del singular, cosa insòlita per aquelles contrades.

    I que bé vesteixen a Mallorca i a València, si més no quan visiten el jutjat, els presumptes delinqüents.  I quan la premsa publica que han desaparegut milions d’euros però acompanyen la notícia amb una fotografia, en veure que el corrupte porta corbata, que alleujats ens sentim tots.

    Voldran convéncer-nos que és més important una corbata que l’ètica?

    Una qüestió per acabar: encara hi ha fundacions defensores de la dictadura subvencionades per l’administració pública democràtica?

  3. La burgesia, catalana i d’arreu, viu i creu en les aparences: tota la seua filosofia rau en la sacralització de l’aparença. I en la conseqüent criminalització de la dissidència estètica, gestual i consuetudinària.

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!