Cucarella

Fa uns anys, quan la Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic) va convidar la literatura espanyola a mostrar-se en el seu aparador, la nòmina d’escriptors que hi participaren pertanyien tots, absolutament tots, a la literatura espanyola; és a dir, la que s’ha escrit i s’escriu en espanyol o castellà. En conseqüència – per coherència– , no hi va haver cap escriptor en català, ni en basc ni en portuguès de Galícia. Uns anys més tard, aquesta mateixa Fira de Mèxic va convidar la literatura catalana i quan van saber que només hi anirien autors catalans strictu sensu, els espanyols posaren el bram al cel i els catalans el cap entre les cames. Bramaren els mateixos que havien trobat beníssima i coherentíssima l’absència de la literatura catalana a la fira dedicada a la literatura espanyola uns anys abans. Tampoc no badaren els queixos quan la història es va repetir a Londres l’any 2007. Però la mateixa escama armaren quan la literatura catalana fou convidada a la Fira de Frankfurt. La polèmica hauria d’haver servit – si més no semblava que havia estat útil– per explicar, per a qui encara no ho tenia clar, que els espanyols practiquen la coherència de considerar clarament, sense dubtes, que la literatura espanyola s’escriu en espanyol i punt i final. Així i tot, els escriptors espanyols, sobretot els més «boadellistes», clamaren quan es quedaren fora de la llista catalana, per més que els responsables oficials donaren explicacions pels dos camals. També va quedar en evidència llavors una concepció més aviat administrativa que no «nacional» de la literatura catalana, és a dir, «principatinocèntrica». [continua…]

La qüestió no està tancada, ni de bon tros, malgrat la claredat amb què hi va ser exposada públicament – i patida– arran d’aquestes fires internacionals. Per això, de tant en tant, es crea una bufa d’aire en el nostre estómac, en permanent somnolència digestiva, que diria el mestre Fuster, i ens puja sobtadament un reglot a la gola, agre i cremorós. I ja tenim el burro en l’herba, o l’ou i la gallina sota el focus de la discussió, sempre bizantina. Torna-li, Catalí!

Dies arreres l’escriptora Laura Freixas (nascuda a Barcelona, Comunidad Autónoma o Principado de Cataluña) demanava a través del seu blog no ser qualificada com a escriptora catalana, puix que ella es considera escriptora espanyola. Beníssim! Una dona coherentíssima. Escriu en espanyol, per tant és una escriptora espanyola i la seua obra literària pertany a la literatura espanyola. Chapeau! No obstant això, en un article a La Vanguardia (Española) doña Laura Freixas criticava el suport d’Artur Mas al projecte del macroputiclub Eurovegas, crítica en què, per altra banda, coincidim. Tanmateix feia burlesca, a la manera «boadelliana», és a dir, regalimant autoodi visceral i profund, de la cultura tradicional catalana, tot blasmant que en aquell antre «no hi faltaran uns patriòtics castellers i una cobla tocant La Santa Espina». La paella li diu al caldero: fuig que mascares! Com si els seus espanyols de l’ànima no foren mestres en l’art del patrioterisme «de botijo y pandereta», puix que no saben organitzar un acte, siga en territori peninsular o estranger, sense abús patriòtic de toreros, places de bous i sevillanes.

I arribe on pretenia d’arribar: a «l’escàndol» Sànchez-Pinyol. Dic escàndol però és una altra tempesta en un gibrell. Ja en tinguérem d’altres quan Maria de la Pau Janer i Ferran Torrent es presentaren al Premi Planeta. Tots dos hi quedaren finalistes. Hi guanyaren escriptors espanyols de «pura cepa». No podia ser d’una altra manera… L’autor de Sedaví va dir, crec recordar, que intentava aconseguir nous lectors. No sé si els que va guanyar en espanyol van compensar-li els que va perdre en català. Ei!, si és que en va perdre, que això ho saben ell i l’editorial i no pas jo, que parle d’oïda. En qualsevol cas, no ha estat aquest l’argument que ha esgrimit Sánchez-Pinyol per a «defensar-se». Ha explicat que va començar a escriure la novel·la en català, però la història no avançava, que va fer la prova d’escriure-la en espanyol i, vejats miracle!, la novel·la va fluir com l’aigua cavallera. Misteris de la rebel i capritxosa inspiració artística.

Amb tot, el nostre stablishment cultural català s’ha posicionat majoritàriament – «comprensivament»– a favor dels arguments de Sànchez-Pinyol. No debades és un escriptor reconegut pel públic i per la crítica i traduït a diverses llengües. Porta posada, doncs, una gruixuda armilla antibales. Si la novel·la serà un èxit o no, ja ho veurem. Els espanyols no la llegiran gaire, això per descomptat. Ells són prou més coherents que no nosaltres: ¿com van a comprar i llegir una novel·la que els critica i damunt, per a més escarni, escrita en català? La flagel·lació sadomasoquista és consubstancial a la identitat catalana, no pas a l’espanyola. Em sembla més coherent l’autoodi de manual de doña Laura Freixas que no les explicacions agafades amb pinganelles de Sànchez-Pinyol.

Qui siga lladre, que siga valent. És voler dir, que si Sànchez-Pinyol haguera dit «l’he escrita en espanyol perquè m’ha donat la gana!» i punt, els qui el criticaríem l’hauríem criticat igualment, els seus «amics» s’haurien estalviat cartes de suport i de comprensió d’enrevessadíssima coherència, i tots plegats una altra discusió inútil entre apocalíptics i integrats.

A mi, però, m’assalten preguntes bandoleres. Aquesta novel·la, «Victus», tot i el punt de vista catalaníssim –això diu l’autor–, ¿podrem considerar-la «literatura catalana», podrem considerar-la com a tal en el cas d’una traducció a posteriori de la mà fins i tot del mateix Sànchez-Pinyol? ¿La presentaran arreu del món sense cremor d’incongruència com a literatura catalana si està escrita en la llengua de Marsé, Freixas, Goytisolo i Galinsoga? Kafka, Nabókov, Beckett… I per què no Flann O’brien?

Algú s’atreveix a descriure què és la literatura catalana? Quin és, posem per cas, el seu abast geogràfic? Cal diferenciar entre escriptor català i escriptor en català? Amb quin criteri? Existeix la literatura catalana com a àmbit literari abastable, comprensible, definible? O hi ha un model diferent i adaptat de literatura catalana per a cada cas, per a cada voluble i torturada consciència? Em fa l’efecte que la literatura català també té un seriós problema d’identitat. I aquest problema em sembla a mi que no el resoldrà la independència.

Publicat a Llibertat.cat.