Demà l’Ara Tu publicarà una entrevista amb l’actriu Carme Machi. El periodista Carles Soldevila, autor de l’entrevista, ens avança avui en la seua columna l’admiració que sent per l’actriu, malgrat discrepar de la seua visió de la realitat catalana (òbviament, una cosa no lleva l’altra). Diu fins i tot que ara coneix els seus motius per defensar aquell manifiesto “federalista” espanyol. I afirma estar «convençut que, amb gent com ella, ens hi entendrem, parlant». Es congratula el periodista que la “polèmica” s’ha acabat.
S’ha acabat, sí; i l’ha guanyada Carmen Machi. L’ha guanyada perquè Toni Albà ha hagut de demanar disculpes. Carmen Machi, en canvi, no ha demanat disculpes per haver donat suport a un manifest plagat de mentides i de tòpics catalanofòbics. Ben al contrari, es vanta l’actriu que amb la polèmica ha tingut el teatre ple.
No sé si després de l’entrevista amb el periodista català l’actriu espanyola haurà entès, malgré lui, que els catalans són tope guay i Catalunya és molt diferent de com la pinten a Espanya; tan diferent que obliga a callar els seus per complimentar els contraris. Que els psicolègs posen nom a aquesta conducta patològica.
Amb tot, jo crec que voler convèncer els espanyols de coses tan desorbitades per a ells com el dret de decidir o de conservar la llengua pròpia és tan inútil com llavar-li el cap a un tinyós. Com pot algú pretendre convèncer una gent que s’inventa notícies, que manipula la veritat, que amenaça amb invasions militars, que en comptes de “seduir” i pactar, s’imposa? Temps perdut, tasca inútil. Els espanyols són com són, supremacistes i totalitaris. Ho són els centralistes, els autonomistes i els federalistes, sense excepció. I les excepcions que puga haver-hi, que no negaré jo que n’hi ha, són tan excepcionals que només serveixen per confirmar la regla amb rotunditat. I ni tota la ingènua bona voluntat (per dir-ho amablement) de tots els Capdevila del món podran fer canviar les aversions i les fòbies anticatalanes de totes i tots els Machi d’Espanya.
S’ha acabat la polèmica. Toni Albà s’ha disculpat. Ha perdut per K.O. Machi aixeca els braços victoriosa davant el teatre ple. Capdevila i tots els Capdevila l’aplaudeixen des dels seus periòdics. Nosaltres ens retirem, vençuts. Alguns, d’entre el públic que omple el teatre o llegeixen Capdevila, criden, convençuts: «Visca Catalunya Lliure!» I en aquestes circumstàncies sona com un escarni, com un eco de burlesca. O com un exercici col·lectiu d’estultícia absoluta. Perquè només els necis es tiren terra als ulls i pedres a la pròpia teulada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
una posició que sembla demagògica
que amb la independència de Catalunya
junt l’actual crisi no havera omplert
el teatre amb èxit aquesta temporada.
Som un país malalt! Un país rebordonit i pel de molls, és per això que els espanyols sempre ho han tingut tan fàcil per subjugar-nos.