Cucarella

Fa dies que em burxa un cert desfici: a les dates que som i jo encara no he pogut anar a fer espàrrecs. Quan veig algú que se’n torna amb un generós falcat a la mà, frise d’enveja.

A mon pare també li agradaven. Quan teníem el casup de Bixquert (vall entre la serra Vernissa i la serra Grossa, a l’altra banda del castell de Xàtiva, avui avivada de xalets) la meua primera tasca en alçar-me diumenge era fer un primer manoll per a una truita en família. Mon pare se’n delia, per menjar-ne i per fer-ne, tanmateix una greu malaltia bronquial li impedia de fer caminades, menys encara podia enfilar-se i esgolar-se pels màrgens si volia obtenir els més esvelts espàrrecs que sobreeixien, estirats i ufans, entre el matoll de l’esparraguera. Així que quan mon pare tenia notícia que els primers espàrrecs ja feien un pam, no s’engronsava gens per tirar-me l’hamet: he vist en tal que en portava una manollada… Quin esmorzar, impagable, una bona truita entre el pa i un got de vi!

Solia fer-ne molts pel rodal de la finca el Mistero, terra blanca d’eixut secà on llavors proliferava l’albercoquer. Tot sovint segaven els màrgens i això feia que els espàrrecs hi rebrotaren tot seguit, a borbollons, ben visibles i abastables sense la botja punxonosa que sol ocultar-los. D’aquell indret en parlava un parell de setmanes arrere la revista El Temps, a propòsit dels desgavells del «rei Rus», alcalde de Xàtiva, president la Diputació de Valencià i capo provincial del PP. En aquella finca va consentir el projecte de construcció d’una urbanització de xalets, destinada sobretot a incauts estrangers. El desbaratat projecte, com altres del petit Gadafi de Xàtiva, va fracassar molt abans que esclatara la crisi. Se’n van construir unes poques, de cases, i s’hi feren els principals vials, a més de part de l’enllumenat. Avui, però, hi onegen, estripades, les banderoles de la constructora i es descoloreixen al sol els rètols de venda d’una caixa d’estalvis entre alguns dels xalets que arribaren a enllestir-se. Són ben bé la majoria, les parcel·les que resten per construir, blanques d’aquella terra d’albercoquers entre les voreres a penes trepitjades. Però entre tan desolat abandó, exemple palès de cobdícia i corrupció, no hi creixen ni velles ni novelles esparragueres.

Potser algú dirà, si no en pots fer, d’espàrrecs, compra-te’n. Cert és que podria fer per comprar-ne, no debades de sempre hi ha hagut qui els ha venut per a pagar-se el cigarret, i ara, que ens han colgats en aquesta crisi o excusa per a eixarretar-nos més, l’espàrrec aporta algun euro, que si bé no salva ningú almenys tapa algun clevill. Fet i fet, jo també n’he collit per a vendre’ls. No pas per necessitat, però. No devia tenir gaire més de deu anys que ja en feia per a pagar-me l’entrada a les sessions contínues del Salón Setabense, petit teatre de la plaça la Bassa que derrocaren en els anys 70 del segle passat. De la clientela que solia comprar-me’ls, només recorde la senyora Rosario, que vivia en la casa cantonera amb Cantal Gentil. Hi havia almenys dues dones més que me’n compraven. Però no les recorde. Gràcies a elles, durant el mesos de l’espàrrec jo podia anar al cine amb regularitat. Tot això que l’hi dec. I el record dels esmorzars amb mon pare. Ara, si en faig, esmorze sol, puix que entre els de ma casa a ningú no els fa goig l’espàrrec. Però enguany encara no n’he fet. Potser avui en faré, si es manté aquest sol entre pluges encara unes hores més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!