Cucarella

La presidenta de l’organització terrorista mundial FMI, Cristine Lagarde, ha insistit a dir que per a eixir de la crisi cal retallar salaris i reduir cobertures socials. Afirma que només així, treballant més per menys i sense drets, s’activarà l’ecomomia. I jo pense: aquesta gentola com la Lagarde (i els del BCE i els de la UE i totes les altres organitzacions per un estil) o són molt inútils o molt fills de puta. Una cosa o l’altra, però en grau superlatiu.

Insisteix la pècora de la Lagarde amb les teories econòmiques del cèlebre rector de Sollana, aquell que quan va ensenyar el burro a no menjar se li va morir de gana. Així i tot, el rector, quan li preguntaven pels avenços de la seua teoria de retallar-li la ració alimentícia al seu ruc, se’n devania: “Cada dia li lleve una garrofa, i l’animal aguanta i treballa ferm”.

El també cèlebre Milton Friedman, economista amic de dictadors, per tant gran fill de puta, devia conèixer les teories d’extrema austeritat del rector de Sollana. No debades són les que apliquen els seus deixebles, o sequaços, com la Lagarde i companyia. Nosaltres, com el ruc, patint idèntica doctrina, treballem i aguantem ferms. L’animal i nosaltres, la mateixa consideració de bèsties de càrrega.

Un altre tal d’aquesta idea de retallar salaris i drets als treballadors, va ser un Henry Ford, fàbricant de cotxes, que va ser pioner en la substitució de robots per operaris. Diuen que veient treballar les màquines disfrutava l’empresari capitalista com un porc en un fangar. Xalava tant que no va poder estar-se de refregar-li per la cara aquella felicitat a un dels sindicalistes més actius que li donaven febra amb revindicacions salarials i socials. El va convidar a contemplar in situ aquell prodigi de la tecnologia. I mentre li’l mostrava, li endossava el sermó: “Veus, aquests operaris no demanen augment de salari, ni fan vacances, ni demanen millores socials…” Llavors el sindicalista li va xafar la guitarra quan li va dir: “És cert. Però no compren cotxes”.

O siga que si és perquè són més inútils que Pota, caldria que algú diguera a la Lagarde i companyia que com més retallaran, menys comprarem, i si no comprem no sabem quina economia volen ells que reviscole. Quan l’ensenyaran a no menjar, se’ls morirà de gana. Ja sabem, doncs, a quin abisme ens porten aquesta colla d’inútils amb els qui els fan cas i costat.

Però potser no són tan inútils, i actuen com actuen perquè en realitat són uns sacres malentranyats, uns gran fills de puta, vaja!, o còmplices, molt servils i ben pagats, dels fills de puta. I ara és quan explique el cas d’aquell xiquet a qui la mestra li va preguntar que què voldria ser quan fóra fadrí. I el xiquet li aboca, clar i convençut: “Fill de puta! Jo, de fadrí, vull ser fill de puta!” La mestra, davant aquella resposta tan radical i convençuda, es queda desconcertada, amb el cap a carrerons. El xiquet se n’adona i li fa l’explicació a la consternada docent. “Mire, mestra, mon pare, que està en l’atur de fa anys i encara paga hipoteca, quan veu passar un cotxàs em diu: Mira, fill, quin cotxàs porta el fill de puta eixe! Eixe fill de puta té tres cases, dos xalets i un apartament a la platja! Eixe fill de puta té més milions que pesa…! Així que jo, mestra, de fadrí vull ser fill de puta i tindre tot això que només tenen els fills de puta”.

El cas és que el món està plagat de fills puta. Fills de puta que no tenen ofici ni benefici. Només diners. Els inverteixen ací i allà i en guanyen més a manta, a cabassos, a punta-pala. I cobdiciosos com són, mai no en tenen prou. Recel pur i desmesurat. Per això ens retallen els salaris, ens redueixen les cobertures socials i ens desmantellen els serveis públics, perquè els fills de puta i els seus sequaços puguen guanyar molts més diners encara. Ja ho he dit en diverses ocasions que si els fills de puta volaren jo em faria caçador. I em compraria una escopeta repetidora.