Cucarella

quina ràbia, quina impotència…

Haig de dir que tinc tendència a situar-me al lloc de la víctima tant si és afectada d’un qualsevol crim com si el criminal ha estat abocat a la comissió d’un qualsevol fet delictiu per una situació socialment injusta o potser víctima d’una  discriminació intolerable per definició.

La  tortura  és una xacra  que redueix l’ésser humà  a  una  consideració pre-humana i a les autoritats que la consenteixen i emparen a enemics socials de primer ordre. l’Entitat política i jurídica de la qual són representants aquests personatges, s’ha de combatre sense miraments i a tota ultrança perquè no garanteix res més que llur pròpia pervivència instal.lada en la més dura immoralitat.

Els fets que han motivat tant el mail obert de can vilaweb com la denúncia de l’estimat Cucarella han estat també motiu de recent tractament per un jornaliste incorruptible, Iñaki Iriondo, el treball del qual m’he permès traduir i deixar a l’abast de qui vulga llegir-lo

No
és gens fàcil que prospere una denúncia de tortures. El procés judicial es
converteix en una veritable carrera d’obstacles que passa per la impossibilitat
d’identificar als torturadors, la falta d’investigacions independents,
l’absència de col·laboració per part de les forces policials implicades, la
dilació dels casos i un sense fi d’impediments que fan que la majoria de les
denúncies no prosperen. Però quan ho fan i el judici conclou amb una condemna
als torturadors, sempre en els trams mínims contemplats per a aquest delicte,
no és estrany que el Govern de torn acabe indultant als seus funcionaris,
sobretot si els detinguts eren independentistes bascos.

Un
estudi publicat al desembre de 2004 per Amnistia Internacional assenyalava que
entre 1980 i aquest any s’havien produït unes 450 sentències relatives a
tortures, de les quals poc més de 90 eren condemnatòries. En total, en aquest
període de temps, havien estat condemnats uns 220 agents. Segons anàlisis
realitzades per aquest diari, de tots aquests condemnats no arribaran a 40 els
agents implicats en detencions d’independentistes bascos i almenys 27 d’ells
van acabar sent indultats. D’uns altres no se sap si van arribar a complir la
condemna, ja que en més d’un cas s’ha comprovat que funcionaris que havien
d’estar inhabilitats per a l’exercici del seu càrrec seguien treballant en
altre lloc o fins i tot havien estat ascendits.

La Guàrdia Civil mai va prescindir, per
exemple, dels serveis del capità José Pérez Navarrete, el seu company José
Antonio Hernández del Barco i els agents Emilio Parar Moreno, Alejandro
Iglesias Blanco i Julio Saavedra Mariño. Tots ells van ser condemnats per
tortures a Juana Goikoetxea en 1987
a quatre mesos de presó i quatre anys d’inhabilitació. Al
febrer de 1993 van ser indultats pel govern de Felipe González. El ministre de
Justícia, Tomás de la
Quadra-Salcedo, va justificar l’indult concedit als guàrdies
civils amb l’argument que «el discurs de la reinserció» ha de ser global. El
titular de Justícia va afegir que després de gairebé dotze anys que aquests
agents han seguit destinats en els seus mateixos llocs [després de torturar a
Goikoetxea] no tindria molt de sentit aplicar la pena d’inhabilitació
professional a la qual van ser condemnats.

Hi
ha també qui ha estat indultat fins i tot en dues ocasions. Els guàrdies civils
José Domínguez Tuda, Manuel Macías Ramos i Antonio Román Ríos van ser
condemnats en 1990 per tortures als germans Victor Jesús, Joxe Mari i Lucio
Olarra i a Iñaki Olaetxea, i indultats a primers de 1991. A l’any següent, el
22 de setembre de 1992, el mateix José Domínguez Tuda, era condemnat novament,
en aquesta ocasió per tortures a Jokin Olano de 1983. Al març de 1995, el
ministre Juan Alberto Belloch tornava a indultar-lo per aquest delicte, igual
que a l’agent Manuel Barroso Caballero, condemnat també pels maltractaments a
Olano. El llavors ministre de Justícia i Interior va dir que els dos guàrdies
civils indultats «han demostrat en els últims onze anys de servei en tasques
d’investigació del terrorisme que estan efectivament reinserits». Cal
assenyalar que el tribunal que els va condemnar es va mostrar contrari a la
concessió de l’indult.

Moltes
vegades ha estat fins i tot la
Fiscalia la qual s’ha mostrat favorable als indults. Així va
ocórrer, per exemple, amb el tinent coronel Rafael Massa i altres huit guàrdies
civils que van ser condemnats per les tortures a Tomás Linaza malgrat tots els
impediments que per al judici va posar el Ministeri de l’Interior de José Luis
Corcuera. Tot i la petició, només va ser indultat José Martín Llovet, per la
seva edat, encara que Massa va ascendir tot i la condemna. Finalment, tots ells
van ser absolts, perquè en 1999 el Tribunal Suprem va acabar considerant prescrit
el delicte a causa de els canvis legislatius que s’havien produït des que en
1981 es van produir les tortures i des que en 1990 es va donar la primera sentència.

En
1999 el primer Govern de José María Aznar va indultar als guàrdies civils José
María Cuevas, Antonio Lozano García i Miguel Angel Sanchéz Corbí, que dos anys
abans havien estat condemnats per les tortures infligides en 1992 a Kepa Urra. La petició d’indult va partir del Ministeri de Justícia.

L’indult
més massiu es va produir al desembre de 2000, quan van ser indultats ni més ni
menys que un total de 15 membres de les Forces de Seguretat de l’Estat. Entre
ells estaven Julio Ferro i María Jesús Fanecas, condemnats per la denúncia
interposada per Ana Ereño; Anibal Machín, Juan José Fernández i Abel Alberto
Núñez, condemnats per les tortures a Enrique Erregerena; Isidro Martínez,
Emilio Mariño i Carlos Prieto, condemnats pels maltractaments a Juan Carlos
Garmendia; José Luis Fraile i Luciano García, trobats culpables de torturar a
Mikel Ruiz Maldonado; Pedro Laíz i Paulino Navarrès, que van participar en les
tortures a Kepa Otero i José Ramón Quintana; i José María Rodríguez i Damián
Vinayo, que van torturar a Javier Fernández.

El
llavors ministre de Justícia, Angel Acebes, va justificar la seva decisió
assegurant que totes aquestes persones indultades per delictes de tortura
havien estat condemnats per casos de «escassa gravetat» (minúcies com aplicació
de descàrregues elèctriques en penis, collons i cap, simulacres d’execucions
amb pistola o per forca, cops continuats…) i en els quals la seva
participació havia estat «circumstancial o fins i tot indirecta». Va detallar
que els fets indultats serien constitutius de falta, però passen a tenir
consideració de delicte per haver estat realitzats per autoritat o funcionari
públic, «encara així, són sancionats amb la pena d’arrest major, que té una
durada d’un mes i un dia a sis mesos».

L’actual
Govern de José Luis Rodríguez Zapatero no ha indultat a cap torturador
relacionat amb l’ independentisme basc ni ha tingut oportunitat de fer-ho, ja
que gairebé totes les condemnes són per casos d’un període en el qual les FSE
no adoptaven «precaucions» com les de tapar els ulls als detinguts amb caputxes
o antifaços. Des de llavors, els processos i les condemnes són molt més
difícils.

A
més, per a quan Rodríguez Zapatero va arribar al poder, la pràctica totalitat
dels condemnats per tortures ja havien estat indultats o havien acomplert amb
les seues lleus condemnes en condicions de veritable privilegi, sortejant la
majoria de les vegades l’ingrés a la presó i sense arribar a ser suspesos de
les seues ocupacions, ni perdre les oportunitats de promoció professional.

En
qualsevol cas, no cal oblidar que un dels episodis de maltractament més
descarnats que s’han conegut a Euskal Herria corresponen als patits per Joxean
Lasa i Joxi Zabala, segrestats i morts per agents de la Guàrdia Civil i que foren
 soterrats a casa nostra (L’Alacantí). Encara
que la sentència no va incloure el delicte de tortures a ningú se li escapa
l’ocorregut. I el principal condemnat per aquells fets, el general Rodríguez
Galindo, passeja en l’actualitat lliure i tranquil·lament per Saragossa, com ha
estat recentment fotografiat per una revista. Va Ser condemnat a 71 anys de
presó en 2000 i el Suprem li va incrementar la pena en altres quatre anys en
2001. Al setembre de 2004 Institucions Penitenciàries, que dirigeix Mercedes
Gallizo, li va permetre seguir complint la condemna fora de presó pel seu estat
de salut i uns mesos després el Jutjat de Vigilància penitenciària li va
concedir el tercer grau.

Aquestes
formes de procedir de les autoritats espanyoles han estat reiteradament
denunciades per Amnistia Internacional i pel comitè contra la Tortura de Nacions Unides.
De fet, aquest últim organisme es va pronunciar específicament sobre l’indult als
torturadors de Kepa Urra, assenyalant que «tindria l’efecte pràctic d’atorgar
impunitat a la tortura i encoratjar la seva repetició», i que amb aquesta
mesura de gràcia Espanya «ha infringit les seves obligacions de prevenir i
sancionar els actes de tortura».

Lentitud:
Quan hi ha judici, passen una mitjana de 12 anys des dels fets i la primera
sentència

En
moltes ocasions, les autoritats governatives esgremeixen l’absència de causes
que prosperen judicialment per a desmentir l’existència de tortures i atribuir-ho
tot a consignes d’ETA. No obstant això, organismes de prestigi com el Comitè
per a la Prevenció
de la Tortura
i Amnistia Internacional, atribuïxen aquesta falta de judicis al mal
funcionament dels propis poders de l’Estat. En concret, denuncien els obstacles
que es posen a la presentació de denúncies -com les querelles presentades des
del Govern contra els qui refereixen maltractaments-, el fet que la
investigació de l’ocorregut recaiga sobre el mateix cos acusat, la falta d’un
procediment adequat, la no recabació de proves suficients i fins i tot parlen
de la intimidació dels denunciants.

Segons
un informe fet públic per Amnistia Internacional, si els processos s’allarguen
enormement en les denúncies enquadrades en casos de delictes comuns, resulta
evident que «les majors dilacions es donen en els casos de tortura o
maltractaments denunciats per persones detingudes en el marc de la investigació
de `delictes de terrorisme’. La durada mitja d’aquests processos és de 12 anys
i 8 mesos (encara que poden allargar-se fins als 15 i 20 anys), mentre que en
els processos de tortura o maltractaments ocorreguts en el curs de la
investigació de delictes comuns és de 6 anys i 3 mesos».

Allò
curiós és que aquest retard, que gairebé sempre és atribuïble als obstacles que
es posen a l’avanç del procés des dels cossos policials o els seus superiors
polítics, juga després a favor dels denunciats, ja que són moltíssims els casos
que han acabat eximint-los de responsabilitat perquè el delicte havia prescrit
o rebaixant la seva condemna aplicant com etenuant la «dilació indeguda» del
cas.

Oficial:
Arregi va tenir una detenció violenta, però estava bé. Després «va sofrir un
mareig» i va morir.

Joxe
Arregi va morir en l’Hospital Penitenciari de Carabanchel el 13 de febrer de
1981 nou dies després d’haver estat detingut a Madrid. Les fotografies del seu
cadàver mostraven un cos blavos, mòlt a colps i amb cremades en els peus. El
part mèdic del moment del seu ingrés en l’hospital indica que arriba amb
hematomes en els ulls, muscle dret, cares internes d’ambdós braços, grans
hematomes als malucs, vessament conjuntival en l’ull dret, ferides per cremades
de segon grau en les plantes dels peus, estat estuporos, disnea intensa, dolor
abdominal difús i un pulmó entollat.

La
primera versió del Ministeri de l’Interior assenyalava que el detingut havia
entrat ja en les dependències policials amb hematomes de pronòstic lleu, i en
els dies següents es va mantenir normal, fins que el dijous tingué «un mareig»
i va ser traslladat a l’Hospital Penitenciari. El director general de la Policia, José Manuel
Blanco, va declarar el mateix dia de la seva defunció a Ràdio Nacional d’Espanya
que el detingut mai va ser objecte de maltractaments durant els interrogatoris als
quals va ser sotmès. En una entrevista a la Cadena Ser, el llavors
ministre de l’Interior, Juan José Rosón, va manifestar que «l’informe dels
metges de la Direcció
de Seguretat és que, com a conseqüència del procés de la seua detenció, va
rebre colps, colps abundants; jo he de recordar que va ser molt accidentada la
seva detenció. Hi ha un part mèdic el dia 4 en el qual es reflecteix que a
l’ingressar en les dependències policials, ell anava amb una sèrie de
contusions. Això és el que assenyalen els serveis mèdics de seguretat. En dies
successius, a partir del dia 4, va ser reconegut; segons diuen els serveis
mèdics, no va haver cap alteració, i els informes no feien preveure res. El dia
12, és a dir, ahir, es va notar que tenia algun problema de respiració. El
metge que el va atendre informà en un part que incitava a pensar que tenia un
procés neumònic. La resolució dels metges va ser enviar-lo al centre
hospitalari del centre penitenciari de Carabanchel».

El
recurs a la «detenció violenta» ha estat oficialment emprat en multitud
d’ocasions, causes vistes en judicis en els quals finalment els agents han
estat condemnats per tortures. Per exemple, en el cas de Kepa Urra, l’agent que
el va dur des del pis en el qual va ser detingut fins a la Comandància de la Guardia Civil va
explicar que ni ell ni els seus companys van colpejar al detingut, sinó que van
haver de forcejar amb ell perquè es va mostrar agressiu durant el trasllat i es
va resistir contínuament. Quant a les erosions que presentava Urra, el forense
oficial les va atribuir a les esberles, cristalls i esgardes procedents de la
voladura de la porta durant la detenció. Però el tribunal no va creure aquesta
versió, sinó que va concloure que en el camí entre el  lloc de la detenció i la caserna de La Salve el van traslladar a un
solar on «el van despullar, el van colpejar amb un objecte no identificat i el
van arrossegar pel sòl» perquè s’identifiqués, digués el lloc on es trobava un
zulo amb armes i donés els noms dels seus companys.

Els
tribunals també van fallar en el seu moment a favor de José Ramón Rojo, Patxi
Palacios i Xabier Arriaga, qui van denunciar que durant la detenció van sofrir
colps, amenaces de mort i aplicació d’elèctrodes. Com a conseqüència d’aquests
maltractaments, Rojo va haver de dur un collet i li van trencar una costella. Els
guàrdies civils, per la seva banda, van relatar que les detencions de Rojo i
Palacios van ser violentes perquè van oposar resistència, mentre que Xabier
Arriaga es va mostrar «col·laborador». En la seva sentència, els magistrats «donen
per segur» el fet que cap dels tres arrestats presentava lesions abans de ser
detingut i que aquestes lesions «no poden ser explicades» com a conseqüència de
les detencions que consten que no van ser violentes.

Per
cert, tant en aquest cas com en l’anterior, el referit a Kepa Urra, la Fiscalia no va acusar a
cap dels guàrdies per entendre que no va haver-hi cap delicte, donant per bona
la seua versió dels fets.

En
el seu moment, Juan Carlos Garmendia va denunciar haver estat torturat durant
els interrogatoris als quals va ser sotmès en les dependències de la Guàrdia Civil a
Donostia, on va sofrir lesions en parpelles, regió frontal i occipital, llavi
superior, canells i trencament dels ossos propis del nas, ferides de les quals
va trigar a guarir 90 dies. Durant el judici, un dels agents, Isidro Martínez
Villota -que després va ser condemnat i més tard indultat-, va explicar que
durant els interrogatoris van ocórrer «un parell d’incidents», en un dels quals
el detingut es va autolesionar els canells amb les esposes i, en un altre, li
va mossegar en un dit, «es va pegar contra una taula i va caure a terra».

No
és aquest l’únic detingut que ha sofert «accidents». El cap José Domínguez
Tuda, responsable dels interrogatoris va declarar durant el seu judici per
tortures que les lesions que presentava José María Olarra les hi va produir «al
caure en la dutxa» en la comandància de la Guàrdia Civil de
Donostia, i va afirmar que «no existeixen maltractaments».

Els
forenses: Experts revelen la «debilitat» dels informes mèdics de l’Audiència Nacional

La
imatge del cap tot blau i inflat de Unai Romano està íntimament lligada a la
idea de la persistència de la tortura en una bona part de la societat basca. No
obstant això, l’Audiència Provincial de Madrid va ordenar l’arxiu de la seua
denúncia donant per bona la versió policial que Romano s’havia autolesionat. Aquesta
versió contava amb el suport d’una forense que va manifestar que «no són
infreqüents aquestes lesions en els calabossos quan els detinguts intenten
autolesionar-se per a procurar-se qualsevol substància o que se’ls atenga». Unai
Romano va presentar per la seua banda un complet informe, signat per
l’especialista Francisco Etxeberria, que descartava que les lesions que
presentava poguessin estar originades per un únic colp, assenyalant que «l’existència
de hematomes distribuïts de forma generalitzada revela diversos colps». Francisco
Etxeberria s’estenia en altra sèrie de consideracions tècniques que avalaven
les paraules del denunciant, però tota la seva experiència com a forense
acumulada durant llargs anys d’exercici va ser deixada de costat pel jutge assenyalant
que hi havia «contrainformes més objectius que no sustenten aquesta versió».

Tant
experts en medicina legal com Amnistia Internacional han posat en dubte no
només l’aptitud dels forenses que intervenen en els casos de tortura, sinó
també la seva actitud. La
Comissió de Drets Humans del Parlament de Gasteiz té en el
seu poder des del 18 d’abril de 2002 una còpia autoritzada d’un article
publicat per la revista «Journal of forensic Science» -principal revista de
medicina forense dels Estat Units d’Amèrica- en la qual es qüestionen els
informes redactats en els casos de detinguts per «delictes de terrorisme». L’informe
va ser remès a la Càmera
autonòmica pel servei de Patologia Forense de l’Institut Basc de Medicina Legal
i el seu primer signant és el doctor Hans Dramminsky Petersen. En l’article
s’analitzen retrospectivament 318 documents medico forenses, pertanyents a 100
detinguts sota la legislació antiterrorista, elaborat per mèdics forenses de
l’Audiència Nacional de Madrid. En 71 d’aquests informes, pertanyents a 44
persones, consta que el detingut va al·legar maltractaments. Els colps, amb 60
casos, i l’aplicació de «la borsa» amb 24, van ésser els més freqüents. En 101
informes consta que en l’examen físic es van apreciar signes recents de
violència. L’anàlisi compara la qualitat dels informes amb les normes mèdiques
internacionals aconsellades en aquests casos, i s’observa que en la majoria
d’ells faltava informació significativa en la història del maltractament o
tortura donada pel detingut i en la descripció de l’examen mèdic. Del total de
314 documents analitzats, només hi havia 34 conclusions. La valoració feta pels
autors de l’article fou que 10 de les conclusions eren inacceptables des d’un
punt de vista científic i que en altres 16 conclusions les premisses donades
eren insuficients. Aquesta observació va fer concloure als experts la
«debilitat» dels informes mèdic forenses analitzats i apuntaven cap a la
necessitat de millores en el paper dels forenses de l’Audiència Nacional
espanyola en el compliment de la seua funció mèdica com «salvaguarda» dels
drets humans dels detinguts.

També
Amnistia Internacional ha qüestionat l’actuació dels forenses. D’una banda,
denuncia que els exàmens dels detinguts es realitzin en presència d’agents
policials. «Tal situació -assenyala AI- és contrària a les normes
internacionals, doncs el més probable és que intimidi a la víctima i aquesta no
s’atreveixi a parlar dels maltractaments i les causes de les lesions», amb la
qual cosa l’informe mèdic serà incomplet i inexacte. Però l’organisme
internacional s’alarma al comprovar, a més, que «alguns jutges creien que era
obligatori que durant l’examen mèdic es trobassen presents agents de policia
(per si hagués risc de fugida o d’agressió al personal mèdic) i fins i tot
arribaven a afirmar que processarien als agents per negligència si deixaven al
detingut només amb el personal mèdic».

En
altres casos investigats, Amnistia Internacional ha comprovat també que
l’examen mèdic va ser inadequat per falta de diligència del forense. L’organisme
posa dos exemples. En un d’ells, el metge no va preguntar a un detingut -que
després va requerir assistència hospitalària al ser posat en llibertat- per les
lesions que presentava ni va informar dels presumptes maltractaments. El jutge
va preguntar al forense per què no havia informat dels mateixos i el metge li
va respondre que no li importava com s’havien produït les lesions, doncs podria
ser igualment un violador ferit per la seva víctima. En altre cas relatat, un
detingut va ser dut a l’hospital perquè l’examinessin i el metge li va
preguntar en to degradant «Et passa alguna cosa greu o has vingut a fer una
passejada i a fer-nos perdre el temps?». El detingut va assenyalar on li feia
mal però el doctor li va dir que no li passava res, i el van tornar a dur a
comissaria. La seva denúncia de maltractaments no va poder prosperar perquè
ningú no havia certificat de cap lesió física.

Recentment,
quan el jutge Baltasar Garzón va decidir autoritzar que els detinguts siguin
examinats també per un metge de la seva confiança -tal com recomanen protocols
internacionals per a la prevenció de la tortura-, la pràctica totalitat dels
forenses de l’Audiència Nacional van signar una carta de protesta que van
remetre als òrgans de govern de la institució assenyalant que la mesura suposa
posar en qüestió el treball que realitzen per a avalar el bon estat de salut
dels detinguts després de la seva estada en dependències policials. Des de la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura els van respondre
que «precisament, tal vegada el seu treball hauria de consistir no a avalar el
bon estat de salut dels detinguts, sinó a acreditar l’estat de salut dels
detinguts, sigui aquest bo o dolent; i, en el cas que aquest sigui `dolent’,
descriure’l (lesions que presenta, malalties que pateix…) i indicar les
causes i origen del mateix; tasca que, segons reiterats informes
internacionals, no fan».

Saragüell xato que tanta lletra cansa i no hi ha ningú que la llegeixi, total per dir que son torturadors, d’acord !! i quan el Bush es va passar pel forro la ONU tots a callar per por.