Cucarella

Benvolgut Vicent,

t’escric per a donar-te notícia, si és que al Parnàs teniu interès de conèixer les coses delirants que ací s’esdevenen, dels darrers tuactes que han afectat el teu nom i la teua fama. Dis-me cabasset femeter si el meu excès de zel destorba la teua tan ben guanyada glòria parnassiana.

Et faig sabedor, benvolgut Vicent, que una banda de desGAVellats, units, tots a una veu, en el bram desbaratat de «no mos fareu catalans», l’han mampresa amb els monuments que et recorden empastifant-los de blau. Color que, com tu saps, pren el cervell humà quan es descompon per reacció feixista, just abans de convertir-se, definitivament, en suro total.

Pel rodal d’ací, canal enllà, un desficaciat, de qui no cal que en conegues el nom ni l’origen, va voler tenyir-te d’ignomínia, o això es pensava ell, acusant-te —ja veus quin rot— de «catalanista a más no poder». Pensa el lladre que tots roben, i crida a sometent, esquallat de por: «Que vénen els hòmens honrats i els acompanyen jutges com cal!». En aquest dissortat país nostre són molts els qui s’han escoltat, i se l’han cregut, el clam enganyador dels lladres i l’han espampolat. Valga la metàfora. I per fiar-se d’ells ens han deixat arruïnats a tots. Sense metàfora. Així, els valencians ja no tenim sant Vicent Ferrer, predicador i miracler, de sant patró protector, sinó el despullat Sant Paulí, eixe que per tota vestimenta porta la que li han deixat posada els lladres: una mà a la bossa i l’altra la florí.

Qui siga burro que l’albarden. Perquè com tu prou bé saps, Vicent, l’anticatalanisme ha estat l’artilleria dialèctica dels més profunds antivalencians, gent de got i ganivet que dirien els nostres avantpassats: sompos, sacres, gentola artera i sense escrúpols. Vergonya, cavallers, vergonya!, els reclamaríem, si valguera la pena. Però no trobarem la virtud entre les cuixes de Messalina. D’on no hi ha, no se’n pot traure. Perquè ni en tenen ni la coneixen.

Amb la capa torera de l’anticatalanisme han enganyat tant com han volgut, als que s’han deixat enganyar com a caragols, és clar, que n’han sigut molts: moros, cristians i avellanencs, i a muntó de xonetes també. Cada volta que els imputen d’algun delicte de corrupció o els sondejos apunten pèrdua de massa electoral, criden a sometent en valencià displicent: «Mos volen catalanisar!» I llancen l’anatema en castellà astringent: «¡Ese es catalanista a más no poder!». Bona cosa de valencians, naturals i residents, rebordonits i metecs, s’escaroten tot d’una, i s’entretenen a assenyalar els «valencianos traidores», i mentre la tropa està entretinguda apedregant l’enemic —o siga apedregant-nos— ells, els generals, els sompos-sacres, croats a tota ultrança de l’España Puramente Constitucional, continuen fent rodar el seu negoci.

No són cants de sirena les veus que sedueixen els valencians, sinó brams d’ase, ai!. Si tingueren orelles per a escoltar i ulls per a veure, d’adonarien de seguida que aquests que se les pinten de defensar «nuestras señas de indetidad», que reproven el nostre catalanisme alhora que reneguen de la nostra originària catalanitat com un pecat immund, tots aquests que ens assenyalen com a traïdors, no han practicat en sa vida ni el practiquen ara, l’exemple de la valencianitat. Per això no coneguem ningú, d’entre tots ells, tan escamosos amb la seua “valencianía”, que conreen minsament, esporàdicament, la literatura, la música o qualsevol altra art o disciplina científica en la llengua d’Ausiàs March, en la llengua en què tu vas escriure els teus versos, en la llengua dels valencians; ni el llistat de comprar, fan! Nosaltres sabem, Vicent, quines «señas de identidad» són les seues. I no són, ni de bon tros, les nostres. Només busquen el profit de la guerra. Són més falsos que l’ànima de Cotino.

Oh clar país que ara volen obscur

homes obscurs de tenebrosa lletra

i el fan funest amb baralles i plets!

Acabe la crònica, Vicent. Insistiré a dir-te, com cada any, que no t’oblidem, que rellegim i rellegirem, ara i sempre, devotament, delitosament, els teus irrebatibles versos.

Cant de Vicent

Xàtiva, 10 d’octubre de 1013