Cucarella

Mentre no es reconega, oficialment, que tenim dos llengües, una preparada per a participar en els jocs olímpics, de tan sanota i forta que està, i l’altra en coma, no hi ha res a fer. I clar, reconéixer això suposa fer lleis no que tracten les dos per igual a nivell de drets i obligacions, sinó que discriminen positivament el català. El català necessita unes atencions especials que no necessita el castellà, però com van a reconéixer això si el que volen és desconnectar la maquineta que el manté viu?.

Actualment al País Valencià ni tan sols es fan complir les lleis del 50-50: no és obligatori el català per accedir a la funció pública, els xiquets que demanen estudiar en valencià no ho poden fer, i on està la justícia?, en moltes escoles concertades s’estudia en castellà i tampoc passa res, etc. I si ja no es fan complir les lleis ‘merdoses’ que tenim, ara van a canviar-les a pitjor, i vindrà el plurilingüisme i, en dos generacions sent generosos, adéu al valencià.

Catalunya està, o estava, prou millor en eixe sentit. Però la sentència, exàctament, és un desastre: clar que no avala l’actual model educatiu català. I molt intel.ligentment ha fet com si el respectara. Perquè Catalunya no és el País Valencià, a nosaltres no ens tenen por, ja ens han medit, i no donem la talla. Dir obertament que el castellà també serà vehicular és abocar Catalunya a la independència, i amb aquesta sentència els té allà quetets i conformadets.  El curs que ve en seran 300, 3000 ó 50000. És un gran triomf per a les famílies eixes que a este pas tindran un monument al costat de La Cibeles. 

Jo aspire a un País amb dues llengües, no per integrar castellanoparlants i sumar, sinó perquè jo tinc dos llengües, i estime les dos, i no m’agradaria triar-ne una i perdre l’altra, per què?. Les llegües no estan en conflicte, què saben elles de conflictes?, elles són molt més hippies que tot això, i saben de tolerància, de convivència, d’enriquiment mutu. Malgrat la sociolingüística, no s’ha de tindre por a que una llengua es menge l’altra si els parlants coneixen i estimen les dos. Són les persones les conflictives i les que creen conflictes des de l’odi, des de la intolerància, des de la por a respectar els diferents. I tampoc es tracta de voler un País lliure amb televisió i diari en castellà, amb funcionaris que parlen castellà, i amb alumnat que estudie castellà. Clar que no. Es tracta d’un país en català, on el castellà es mantinga, al costat del català, just al costat o un peliu darrere. I per arribar ahí fa falta gent concienciada i molta molta discriminació positiva cap al català. I els valencians estan a anys llum d’eixa concienciació: intenta una manifestació per la llengua i, llevat d’alguns mestres i altres docents, cap més. I menys ara que la prioritat és arribar a final de mes i donar de menjar als fills. Estem ben ben fotuts.