«A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya ha irromput un nou grup polític: Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía. S’autoproclama “no nacionalista”, “bilingüista” i adalil contra la corrupció dels polítics del Principat, segons ells més preocupats pel debat estèril de les essències nacionals que no pels problemes de la gent. No negaré que el descrèdit de la classe política actual (en general) és espectacular, per cortesana i autista. Però malfiem-nos, per experiència, dels qui se’ns presenten amb intencions regeneracionistes, tot erigint-se com el revulsiu més eficaç i més honest que la política i la societat necessiten. Si parem atenció als qui conformen aquest nou partit, hi trobarem intel·lectualets jimenezlosantistes, enrolats d’ultradreta clàssica i, sobretot, abrandats ultranacionalistes espanyols. Escoltades i llegides les seues proclames electorals, hi trobem profundes coincidències entre aquests presumptes regeneradors de la política i aquells apolítics d’antany. Estem històricament escalivats d’aquests redemptors de la corrupció política, d’aquests ardits sentinelles de la integritat d’Espanya: són la mateixa cosa, se’n diguen ara Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía com abans Gloriososo Movimiento Nacional: falangistes, requetès i tota la rància i denostable rècula.» Publicat al desaparegut periòdic L’AVANÇ i en aquest blog el 18/11/2006.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!