Demà farà vuit dies que Carod va fer una conferència al Palau de la Generalitat, “El relat del canvi”. Una conferència oficial sobre el canvi originat a Catalunya per l’acció de govern del segon tripartit i una justificació personal del canvi sofert pel mateix Carod.
Carod no deixa de predicar la bona nova d’aquell canvi, es nega a escoltar el que creu i diu la ciutadania i fins i tot es fa el sord davant el rebuig de part dels electors d’ERC a la repetició del tripartit justificant -la amb l’afirmació que “és l’unica opció que redueix a la irrellevància política els postulats polítics de l’espanyolisme a Catalunya”.
Carod s’aferra a una tesi salvadora : ERC- Carod ha transformat el PSC en un partit catalano-nacional fent-se el desmemoriat, no recorda que al Congrés els 25 diputats socialistes catalans han donat suport a totes les iniciatives del PSOE, també les que menyscaben les competències de la Generalitat com la LLei de Dependència, el nou règim de finançament català que no respecta l’establert a l’Estatut i ben recentment la Llei de Ports que s’aprovà amb els vots del PSOE-PSC i els del PP per tal que el Govern espanyol en recuperés competències.
I no s’ha preguntat tampoc Carod si el Govern de què ell forma part no ha fet espanyolisme en un tema sensible com el de les Creus de Sant Jordi…
Carod nega la força vertebradora del nacionalisme quan cerca excuses improcedents i perilloses dient que ERC ha fet amb el tripartit “un gest històric de vertebració nacional … per la unitat civil del nostre poble” . “Calia que tothom percebés que el país és de tots… Catalunya es ja de tots.” I ho rebla: “a partir d’ara ja no tindrà sentit la distinció entre catalans i altres catalans”.
És a dir, només té força vertebradora nacional aquella que inclou el PSC… un argument amb què es justifica l’acord PSOE-PP al País Basc i la demanda per alguns d’un govern català sociovergent. Carod amb les seves paraules ha devaluat i devalua el concepte “nacional” i exclou la força naturalment i genuïnament vertebradora d’un possible govern nacionalista, CiU-ERC.
I transparent fou la seva afirmació retòrica que “els gestos nacionalistes no són sempre els més nacionals”. Les consultes, plataformes, manifests independentistes són gestos menys nacionals que el que va fer ERC- Carod possibilitant el govern socialista català.
Però quan la retòrica, com és en el cas “del relat del canvi”, suplanta la política deixa despullat el pensament veritable, la necessitat personal per en Carod de seguir en un govern tripartit-socialista que el porta a negar cap altra possibilitat de majories parlamentàries “Només l’existència d’una majoria plural d’esquerres esborra qualsevol capacitat d’influència de l’espanyolisme polític a Catalunya, impedint que pugui constituir majories”.
Una justificació injustificable. El relat del canvi d’en Carod és el relat socialista del “canvi necessari i higiènic” que hi exclou els companys de viatge. Per a aquest discurs no calia ERC, Mascarell ja l’havia escrit abans i abans l’escrigué Obiols. En Carod només l’ha subscrit reconvertint-lo en el relat retòric del seu propi viatge polític.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No sóc votant del senyor Carod ni del seu partit -ja ho saps-, però els reconec un catalanisme constructiu, positiu, inclusiu, d’amor a Catalunya (i l’amor no va mai amb l’odi), ben a l’inrevés d’algun nacionalisme de complex de superioritat, de diferència, d’ètnia, d’odi als altres i de no mirar pels catalans més dèbils. En aquest sentit, comprenc que vulguin marcar diferències; crec que, de fet, les diferencies hi són.