Xevi Safont-Tria: ?Som del carrer ?i al carrer ens devem?


Xavier Safont-Trias,
 ?regidor a Mataró (Maresme) des de 2007
 
[“La component sentimental de la CUP és el respecte a aquesta terra i a la seva gent”]
 
Bio | Mataró, 1969. 42 anys. Pagès. Casat, amb dos fills i un tercer de la seva companya actual. “Vaig iniciar la militància política el 1986 a l’Institut, on vam organitzar la Coordinadora d’Estudiants Independentistes del Maresme (CEIM) per mobilitzar-nos per l’ensenyament del català al País Valencià. Vam moure moltíssima gent. Fora de l’institut vam contactar amb l’MDT i gent de Barcelona. Allà vam fundar Maulets, amb la Núria Cadenes, i petits nuclis a Barcelona i Girona. I des d’aleshores no hem parat. Maulets ha sigut una escola de formació. A més, vaig iniciar la militància a la Unió de Pagesos arran de les expropiacions de la C- 32. També sóc membre de l’Assemblea Pagesa.

Motivacions | “Em podeu preguntar si estava preparat per fer de regidor: no, no ho estava. Tampoc estava preparat per ser pare”.

[Fotografia | Oriol Clavera
Entrevista realitzada la tardor de 2011 a primera línia de mar de Mataró] 


 
[Un pagès a l’Ajuntament]
Com arrenca la CUP de Mataró?
D’una travessa del desert, la dels 90. La dinàmica a Mataró ha estat sempre vinculada a l’acció. Vam ser part de les persones que vam impulsar el procés de Vinaròs, on es va consensuar, com a mínim, la idea que la CUP era un instrument vàlid. Pensàvem: l’esquerra independentista necessita un referent polític, amb capacitat real per a la lluita ideològica, la mobilització al carrer, així com d’incidència institucional. Ens va fer néixer la necessitat. Si t’ho penses massa, no ho fas. Aleshores, militants de Maulets i gent que havia marxat d’ERC per discrepàncies polítiques, tirem endavant la CUP tres mesos abans de les eleccions de 2003. Vam treure un resultat prou digne però no hi vam entrar. I a les següents aconseguim un regidor: 2.174 vots. Un èxit.
I el 2007, què et trobes quan prens l’acte de regidor?
Que coneixíem el nostre món i poca cosa més.
I l’Ajuntament de Mataró, què és?
Entre altres coses, una empresa amb mil persones assalariades.
Per on vau començar?
El més encertat que vam fer va ser asseure’ns amb persones que eren puntals a la ciutat. Referents per a l’esquerra en general. Parlo d’urbanistes, militants veïnals, sindicalistes i gent apreciada: els vam plantejar que Mataró es mereixia una alternativa política. A priori, no estaven dins la nostra òrbita. Però el fet de parlar amb sinceritat, exposar què volíem i disposar-nos a aprendre, va generar una dinàmica de confluència intensa, que ens ha portat fins on som. Avui són molts qui donen suport explícit a la CUP i ens ajuden moltíssim en la política diària. O sigui, vam tenir la virtut, penso, de començar trencant prejudicis, anul·lant etiquetes de certes persones, i seient a un taula.
Que cercàveu?
Una alternativa política al catalanisme folklòric de CiU i als vicis de l’esquerra tradicional.
Què vols dir, quan parles de vicis de l’esquerra oficial a l’àmbit local?
La contradicció i abisme permanent entre discurs i praxi. Una esquerra que, de forma reiterada, gira la cara a allò que pregona. D’aquí el descontentament generalitzat, el sentiment de frau cap a uns partits que es deien d’esquerres i governaven empassant-se gripaus, una esquerra sense ideologia arrossegada per la socialdemocràcia.
Un pagès de la CUP a l’Ajuntament…
M’agrada la meva feina al camp i no vull deixar-la. Per la meva vinculació a la Unió de Pagesos i l’Assemblea Pagesa, hi ha un vincle real i de confiança entre la pagesia i la CUP. I l’històric Pep Riera de la Unió de Pagesos està en les nostres llistes electorals.

[La CUP i Mataró]

I com us ho vau fer?
Vam arrencar creant moltes estructures organitzatives, però es van demostrar poc estables. La política municipal és molt exigent, molt constant, i és difícil exigir-li a la militància de base aquesta constància i aquest nivell d’entrega. Vam canviar tanta estructura i vam apostar pel capital humà propi i el del carrer: saber, segons el tema, on calia anar a buscar informació, consell i complicitat. Hi guanyes perquè tens un contacte més directe amb els conflictes diversos de ciutat, i generes vincles de confiança.
Però hi ha estructura mínima de la CUP? Quanta gent sou?
Sí, esclar. Una vintena de militants que paguem quota. Que sovintegem les reunions, una desena. I clar que participen: en política municipal hi ha grans temes que necessiten d’un posicionament i una reflexió profunda en assemblea. Amb els anys hem creat un discurs propi.
I com us organitzeu?
En dos nivells. Hi ha el Secretariat: s’encarrega exclusivament de la tasca municipal. I després hi ha l’Assemblea de la CUP: treballa la feina al carrer. Dues potes i un sol projecte.
Amb noves complicitats?
Sí. Moviment veïnal i esquerra social històrica han acabat confluint a la CUP.

Quins eixos principals us mouen?
Uns serveis públics de qualitat i gestionats des de la pròpia administració. Un model urbà habitable, que defensi l’espai agrícola i el front marítim, que habiliti el dret a l’habitatge fora del cicle financer-especulatiu. I la defensa de les condicions de vida dels treballadors i treballadores. També oposar-nos obertament a les ordenances del civisme contra l’espai públic.
Molt d’atur?
Mataró té l’índex d’atur més elevat de les ciutats catalanes. Per tant, un conflicte obert. El nostre paper és doble: visualitzar les contradiccions del sistema capitalista i generar una represa de l’esperit mobilitzador, una reacció social, un retorn a la consciència de classe. O això o el risc elevat de temptació xenòfoba i populista de fer-nos combregar amb que els culpables són els més castigats. També plantegem avançar cap a un model socioeconòmic alternatiu: esperonar el cooperativisme, noves formes de consum, de consciència ecològica. Passos per avançar cap a un model, diguem-ne, postcapitalista. I en una ciutat com Mataró, amb forta tradició cooperativa.
En relació amb el dret de l’habitatge, què hi proposàveu?
Des del tripartit s’apostava per la construcció de pisos de protecció oficial. Nosaltres, no. Opinàvem que Mataró ja havia crescut prou i que allò que calia era comprar pisos aïllats, en barri conflictius, on hi ha els índexs d’immigració més alts. Comprar pisos degradats en males condicions, reformar-los i llogar-los a preus assequibles. Fer parc públic. Aconseguim dues coses: dignificar els barris i aturar que la gent jove marxés. Trencar la guetització.
Polítiques, doncs, de recuperació de sòl públic.
Oi, tant. Com en la zona agrícola de les Cinc Sènies. Als anys 60, molta gent hi va comprar per especular; ara hi ha molt de terreny erm en mans d’immobiliàries i de bufets d’advocats que estan esperant l’ocasió per urbanitzar. La nostra proposta és destinar anualment diners públics per recomprar i destinar el sòl a activitat agrícola.
Què aporta la CUP a l’Ajuntament?
Un discurs nou –ideològic– i un pràctica diferent. La d’altaveu de moltes persones i col·lectius que fins ara eren invisibles. Som un contrapès, se senten vigilats. Hem fiscalitzat la tasca municipal. Tothom diu que, abans, els plens eren molt més ràpids i sense debat. D’ençà que entra la CUP, es genera un discurs alternatiu que tothom escolta. Vam ser oposició real al PSC, ho reconeix gairebé tothom. Hem canviat dinàmiques, hem sensibilitzat, hem generat nous discursos i noves perspectives. Nosaltres som carrer i al carrer ens devem. Hem visualitzat el discurs de l’Esquerra independentista, que abans estava en cercles molt reduïts, vinculats a l’agitació i la militància.
Diries que us veuen com una amenaça?
Sí. No només els hi hem fet por, sinó que ens adonem que, quan ataques el poder de veritat, responen amb joc brut. No callem, però: la CUP hem dut als tribunals l’alcalde, el regidor d’urbanisme, el secretari i l’arquitecte municipal.
Com s’ha acabat, això?
No massa bé. Fiscalia va denunciar l’alcalde per un delicte contra el patrimoni. Hi va haver judici, però el vam perdre, tot i que l’argumentació del jutge era molt feble. Una estafa jurídica. Ara només queda la instància contenciós-administrativa, que té un procés molt lent. Veurem. Ho tirem endavant, per ara. Hem tingut paralitzada una operació de molts milions d’euros durant un any i això els ha posat molt nerviosos. Amb un sol regidor els hi pots tombar tot, fins i tot el seu pressupost municipal, que depenia d’aquestes operacions urbanístiques. La reflexió és que amb poca força, però amb voluntat, a nivell municipal es pot aconseguir molt.
Quin tractament teniu a la premsa local?
És desigual. Quan anem forts en temes calents, els mitjans s’arronsen. N’hem fetes de grosses: hem presentat 9 contenciosos administratius, sobretot per temes urbanístics. Només nosaltres ens hem oposat al devastador model del macro centre comercial, a que El Corte Inglés se situés en un espai que estava protegit i catalogat. I hem defensat que hi ha alternatives de consum vinculades al comerç local.
I a tu qui et controla, on rendeixes comptes?
L’assemblea. Assumeixo que em puc equivocar i assumir-ho et fa més conscient de que pots rebre crítiques. No hem tingut mai problemes, ens tenim confiança. Quan he de prendre decisions urgents, només ho faig si intueixo quina seria l’opinió de l’assemblea. Si veig que no està clar, m’aturo i ho consulto. Aquest és el tarannà.
Com penses que es veu la CUP des de fora?
Quan parles de 2.500 vots i 20 militants, hi ha una desproporció molt gran.?Vint que treballem molt. Hi ha un nivell de militància molt alt. Ens veuen, ho comparteixin o no, com a persones coherents. I valentes per plantar cara. Hi ha hagut moments molt difícils, se’ns ha criminalitzat amb allò típic que estem en contra dels llocs de treball, en contra del progrés… Si no hagués estat per la xarxa social, ens haurien fulminat.
Hi ha espais socials crítics a la ciutat?
Hi ha un local de la CUP i Maulets té un espai okupat. Ens plantegem, però, construir un espai alliberat que serveixi per dinamitzar políticament i culturalment la ciutat. Un espai físicament potent, neuràlgic, polivalent, on conflueixin l’independentisme i els sectors crítics i alternatius de la ciutat.
Hi ha una CUP del Maresme?
Fins les passades eleccions, en l’àmbit comarcal, teníem un funcionament molt deficitari. Ara, però, som al consell comarcal, a set ajuntaments amb regidors, i tenim una alcaldia. La realitat obliga. Ara estem molt més organitzats, com a assemblea comarcal. El vincle comarcal era, abans, Maulets, i ara ho és la CUP.
Al Maresme, la forma de fer i ser del pagès és una actitud moral, una manera molt pròpia d’estar lligat al territori. Ho diem per introduir el tema del racisme, la xenofòbia, la demagògia dels tres regidors de PxC… Això no és propi del Maresme, no és propi d’aquesta terra.
Hi ha un component emocional que ens lliga al territori, que fins fa pocs anys era majoritàriament agrícola. És el component sentimental de respecte a aquesta terra. Si no et pots identificar amb un territori, difícilment et pots identificar amb la seva gent. A Mataró, hi ha una bossa de persones desarrelades, exvotants del PSOE com a marca espanyolista. Gent planificadament desarrelada: ha arribat un punt que això ha explotat i ha donat pas a partits xenòfobs que bramen amb un discurs demagògic, que tergiversa la realitat i que criminalitza els més febles.
I com es contraresta?
Anant a l’origen. Aconseguint que aquesta sector social s’impliqui socialment i culturalment. Hi ha un component ideològic i, sobretot, cal no oblidar-ho mai, un component emocional que, en qualsevol procés històric, és la clau. Si emocionalment no senten que pertanyen a aquesta terra, difícilment estimaran la gent que l’habita. Avui, qualsevol confrontació social que no sigui de classe, és funcional als interessos del sistema i involucionista.
PxC té estructura?
Ni estructura ni formació política, però han vingut a quedar-se: són uns desvergonyits i hi ha sectors socials que donen suport a aquesta mediocritat. En el fons, és una herència postsocialista: votants seus clientelars, als quals van mantenir en la despolitització i la desculturització, i ara tot se’ls hi gira. Se’ns gira.
Representa un problema per a la unitat de les classes populars catalanes?
Representa una realitat més complexa i crispada. El PP té una deriva molt perillosa: el fet d’haver-hi PxC ha tibat, per competència electoralista, l’agudització del seu discurs xenòfob. Per tant, tindrem un PP molt més agressiu i molt més perillós. Tindrem un problema seriós si no tenim una alternativa política organitzada.
I com fer-ho?
Primer de tot, desemmascarant una PxC no només per xenòfoba, sinó, també, per espanyolista: parlen d’integració els que rebutgen la nació catalana. Avui, però, amb el rerefons de la crisi, ha quedat clar que qui no té pàtria és el capital. Grècia: els diners fugen i el que es queda és la gent. Qui realment tenim pàtria som els treballadors, els que quedem i defensem el territori. És el polvorí de les desigualtats i les retallades el que alimenta aquestes actituds demagògiques, primàries, primitives, tribals: jo tinc dret a la vida, i tu, no.
I la relació amb el 15M de Mataró?
Hi ha hagut contacte i relació. És gent coneguda, de la pròpia esquerra independentista i tot. A un any vista, ha generat consciència crítica però no disposa d’instruments per esdevenir una alternativa transformadora. Li manca una crítica revolucionària a l’Estat espanyol, basel de sistema capitalista que nega el dret a l’autodeterminació als Països Catalans. A l’Estat espanyol, ha estat un moviment oxigenat pels mitjans de comunicació que es pot fer créixer tan ràpid com fer-lo desaparèixer.

[A voltes amb el país que se’ns queda]
Com definiries al segle XXI la unitat popular?
Un projecte encara per construir, fins i tot per definir. N’estem posant les bases. L’Esquerra independentista ha de ser prou intel·ligent: en aquest projecte, no hi sobra ningú i encara hi falta molta gent. Hem d’aspirar a anar molt més enllà. La CUP ha de ser referent mobilitzador, institucional i ideològic. La unitat popular també la defineix el país: són les consultes sobiranistes o les vagues generals.
I amb quines complicitats?
En qualsevol política d’aliances, hi ha d’haver uns mínims clars. Els nostres? Acceptació del dret a l’autodeterminació i unes gruixudes línies vermelles en l’àmbit social. La nostra tasca, de fet, és traçar aquest línies vermelles. Podem anar a reclamar a Madrid –si cal– la fi de l’espoli fiscal, però a condició que, a la tornada, reclamem la fi de l’espoli intern, que és el frau fiscal empresarial català: 16.000 milions.
El sindicalisme en seria clau?
Una de les principals mancances del país és no disposar d’un sindicalisme nacional i de classe. No serà fàcil tenir-lo ni revertir l’actual situació. Però s’ha de fer.
Què pretén la unitat popular?
Mobilitzar al carrer, treballar a nivell institucional, generar discurs i dinamitzar la confrontació, assentant les bases del nou marc jurídic i d’un nou model de país. Anar fent les maletes, que marxem d’Espanya. No fer res, no serveix: anem a una confrontació i ens hi porten. Viurem un salt qualitatiu de l’espanyolisme i d’agudització de la crisi social, enmig d’una Espanya en fallida política i econòmica. La repressió hi serà, i si no disposem d’un coixí sociològic més gran que el propi de l’Esquerra independentista, ens fulminaran.
Desconfies d’una sortida pacífica?
Si no hi ha una voluntat massiva, col·lectiva i ferma, l’Estat farà servir les seves armes i les portarà fins a les últimes conseqüències.
I quin paper hi ha de jugar l’Esquerra independentista?
La independència ja és avui l’eix principal de la política catalana. Ens cal tenir veu pròpia per poder incidir, però només tenim altaveus en l’àmbit local. A nivell nacional arribem a poca gent. Aquest ha estat un problema tàctic de l’Esquerra independentista. Per lluites internes, per sectarismes i per mancances pròpies. I la principal mancança és no tenir direcció política.
L’admetria?
El debat no està en si l’admetria o no l’admetria, sinó en qui n’assumeix el paper.
La CUP ha de ser una mena d’intel·lectual col·lectiu?
La CUP està cridada a ser un espai de referent de masses al carrer, a nivell institucional, a nivell de mobilització, i a nivell de discurs ideològic. Cal direcció, pot ser dins la CUP o externa, a condició que hi hagi una dialèctica permanent. No podem caure en l’error dels 80 de partits dirigistes més que dirigents, que feien discurs i estaven completament allunyats de les dinàmiques de base.
Com veus el país, en quina cruïlla?
Hi ha un ampli espectre social decebut amb unes polítiques autonòmiques que, de sobiranisme, no en tenen res. Decebut per les retallades contra allò que creiem intocable. Decebut per les agressions judicials a la llengua. Decebut de veure com la voluntat popular, amb l’Estatut, enfila l’escorxador. I alhora tenim una classe treballadora delmada per la crisi i múltiples precarietats que l’atomitzen. La feina de l’EI és quallar aquestes dues realitats: esquerranitzar el sobiranisme, sobiranitzar les esquerres.
I el cicle d’espais sobiranistes?
En termes generals, menyspreen l’Esquerra independentista i la seva contribució històrica. Les classes mitges decebudes amb el pujolisme, que podien ser independentistes de base, però de forma culturalista més que no pas política, no volen sentir gaire a parlar de l’EI: la consideren immadura, sectària i frontal. Ells volen gradualisme, reconeixement internacional com a matalàs: l’ideal dolç de ser independentistes i a la vegada no rebre mal. Així estem: preval l’anhel d’independència però domina la idea de no prendre cap risc. Ho volen tot.
La CUP ha d’anar al Parlament?
I per què no? A fer d’altaveu, a dur-hi un discurs que no existeix, a desmuntar el pessebre i el país de fireta, a demostrar els plantejaments d’un projecte coherent amb el seu país i la seva gent. L’experiència de Mataró ens ha servit per visualitzar que, amb un sol regidor, pots alterar tota la política. Però si la CUP hi va, li caldrà elaborar discurs en mil matèries, afers que ara se’ns escapen de les mans perquè no disposem de competència tècnica ni tenim recursos per abordar-los.
Què en penses del pacte fiscal?
No deixa de ser una reformulació de l’autonomisme per readaptar-se a Espanya. El que activa el canvi que li cal al país serà el pacte fiscal? Au va! Aquí hi ha dos eixos de mobilització: sobiranisme i indignació, que, aparentment, no convergeixen gaire. El nexe de connexió és la CUP. La garantia que tot segueixi igual, en una correlació de forces com l’actual, és que ho gestioni CiU.
Enmig d’un temps de fraus?
Amb una majoria sobiranista defraudada amb els estatuts i una majoria treballadora ofegada per la crisi, cal respondre amb intel·ligència a totes les necessitats. Necessitem pensar en termes polítics. Ens calen anàlisis més profunds i una estratègia a llarg termini. Què les classes populars comencin a tenir consciència política del seu poder real obliga els altres a definir-se. Prou de jocs pseudo-sobiranistes, de ‘la puta i la ramoneta’, que frustren endins i enfora. Ara toca plantejaments ideològics rupturistes i clarificar i ampliar la base social que ho empenyi, el coixí social que ho forci. Tàcticament, anem a la confrontació ideològica.
Defectes, limitacions, febleses de l’Esquerra independentista. Massa feina i fem tard??
Arrosseguem encara tics marginals, gairebé juvenils. Això ho veus l’Onze de Setembre. No es planteja mai una manifestació amb voluntat inclusiva i massiva.
Deies al principi que ja havíeu fet la travessa del desert…
Hi ha una generació que ens hem mantingut a dins de l’EI i no hem fet el salt a cap buit. No hem triat ser cooptats. Ens hem mantingut al marge del pessebre. Això és el que aguanta la CUP. A Mataró, ja no té una imatge adolescent, som un espai madur. Perquè al territori ja no som ‘adolescents polítics’. Arrelem terra endins, quadrem el cercle i trenquem un frau històric. Per això ens retrobem i aprenem d’en Pep Riera, que ve la de la lluita contra el franquisme i manté l’esperit de l’Assemblea de Catalunya. És molt significatiu: es reconeix en nosaltres i nosaltres en ell.
Com combines ser regidor i ser pagès?
Estic en dedicació parcial. En ciutats com Mataró és una opció intermèdia que no recomano. Podria viure com a polític, però soc pagès. Quan deixi la responsabilitat, com a molt tard a la fi d’aquesta legislatura, vull trobar-me una terra amb cara i ulls.
No et planteges ‘professionalitzar-te’. I després?
No. Tinc molt clar que soc pagès. I ho vull seguir sent. Després militant de la CUP i pagès d’agricultura ecològica.
Un ‘maulet’ com tu, quan va ser la darrera vegada que va cridar “Visca Terra Lliure”??
Doncs fa cinc dies, el 9 d’octubre. A València. Que consti.
[En dues paraules]
Un fet històric | Els fets d’octubre de 1934, políticament molt interessant.
?Un referent polític? | No en tinc… potser l’esquerra abertzale en conjunt.
Un lloc al món | Les Cinc Sències, l’espai més agrícola de Mataró.
?Una pel·lícula | La baralla d’Alger.
Una cançó | Qualsevol de Roger Mas.
?Un llibre?| Tristos tòpics, de Lévi-Strauss.

[Amb monosíl·labs]?
Vas votar al referèndum de l’Estatut? Sí, vaig votar no.?

Vas votar a les autonòmiques del 2010?? Sí, a un partit minoritari perquè no entrés PxC.
Vas votar a les generals del 2011?? No. 
Heu tingut consulta per la independència?? Sí.
Hi has participat?? Sí.

Hi vas ser en alguna plaça el 15M?? No.
Vas secundar la vaga general del 29-S? Sí.

?Vas secundar la vaga general del 29-M? Sí.

?Tens twitter? Sí.? [@safonttria]
Tens facebook? En tinc, però l’empro poc. [Xevi Safont-Tria]

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *