Mirant els diaris del dia, sembla que la paraula estratègia estigui completament fora de lloc. En la negociació del futur govern de la Generalitat de dalt, s’està parlant de poder, carteres, programes i, sobretot de garanties de convivència. En definitiva, de tàctica. Espero i desitjo que els negociadors estiguin desplegant la millor tàctica possible, però el que Catalunya necessita per sobre de tot és visió estratègica.
La voràgine negociadora per a formar un nou govern no és el millor moment per a fer cap mena de reflexió estratègica. De fet, els partits polítics acostumen a aprofitar moments de més calma per a obrir aquesta mena de debats. A casa nostra, el darrer debat estratègic es va obrir a la Conferència Nacional de Manresa, l’any 2000 i es va tancar al Congrés Nacional de Lleida, l’any 2004. El resultat va ser l’opció estratègica per un acord d’esquerres, que es va concretar en el Pacte del Tinell i que hauria d’haver donat com a resultat final la incorporació del PSC a l’esquerra nacional i la seva participació en l’elevació significativa del sostre d’autogovern.
La valoració de l’assoliment o no dels objectius estratègics d’una organització no és tasca simple. En el cas que ens ocupa, 4 anys potser són insuficients per a fer-ne balanç i, a més a més, hi ha arguments favorables i contraris a una valoració positiva de l’èxit d’aquesta opció. Cal, doncs, que Esquerra faci una reflexió serena sobre el seu marc estratègic i, òbviament, ara no es donen les condicions temporals, materials i ambientals per a fer-la en condicions. Resta pendent per a més endavant.
Faig aquesta observació amb un cert to elegíac. Crec que és una llàstima resignar-se a la contínua fugida dels moments apropiats per a la reflexió estratègica, ni que ens ho autojustifiquem sota la pressió de la fera tàctica. Sóc conscient que les urgències concretes ens encadenen a la lluita de cada dia, a la batalla que se’ns planteja a cada moment i que no és possible reflexionar sota la pluja de foc de la política diària. Com diria el clàssic: "Primum manducare, deinde filosofare".
Però ens cal trobar els moments per fer-ho. Si no, acabarem pagant-ho molt car.
La situació política del país em suscita una reflexió paral·lela. Trobo a faltar visió estratègica en la política catalana. Trobo a faltar líders polítics que tinguin el país actual al cap i que siguin capaços d’articular discursos viables sobre el país que desitgen. Trobo massa lideratges tàctics, de regat curt, que no aixequen la vista més enllà de la pilota i de les cames del rival. Potser, l’única excepció és en Josep-Lluís Carod-Rovira. I no n’hi ha prou amb un de sol.
Des del meu posicionament polític, republicà i independentista, crec que Catalunya necessita una reflexió estratègica que posi bases sòlides, realistes, al procés cap a la plena sobirania. Crec que aquesta reflexió no la pot fer un sol partit polític, ni tan sols crec que la puguin fer els partits polítics sols. Si una lliçó hem d’extreure de la legislatura 2003-2006, és que cal fer avançar el país des de la transversalitat política i des de la implicació social. Els exemples han estat clars, en positiu i en negatiu. En positiu, l’Estatut del 30 de setembre i la manifestació del 18 de febrer. En negatiu, la subhasta madrilenya de les rebaixes d’en Mas, Montilla, Saura i companyia i el model de participació ciutadana del "Bus de l’Estatut".
El fracàs de l’Estaut, l’aparició dels Ciutadans Boadellistes, l’abstencionisme creixent, l’amenaça de la sociovergència… Tot plegat, massa elements per a seguir fent la viu-viu per la política tàctica i no plantejar-se una reflexió global de país, una reflexió a 20-30 anys vista, amb l’horitzó de la plena sobirania, és a dir, amb l’horitzó d’un Estat Català lliure, sobirà, independent, unificat, republicà i social. No podem esperar gaire temps més, no més de 2-3 anys, a iniciar-la. Tampoc val la timidesa o la cobardia. Crec que ERC, com a única força parlamentària clarament sobiranista, i el teixit social que es va mobilitzar el passat 18 de febrer, han d’obrir el joc i fer-ho de forma valenta, sense pors, i amb generositat, anant més enllà de les fronteres partidistes.
Si no ho fem, passarà de llarg el tren de la llibertat nacional i, Déu vulgui que m’equivoqui, molt probablement serà l’últim.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El frau dels dirigents politics catalans que no tingut el valor de defendre el país i parar els peus i plantar cara als dirigents politics espanyols. (L’unic que en era capaç de plantar cara a l’Estat espanyol era el Jordi Pujol, tot i les seves limitacions ideològiques).
Arzalluz i Ibarretxe els haveren posat al seu lloc, són d’un altra talla.
Fer Pepe Montilla 128è President de la Generalitat… us heu begut l’enteniment. Espero que es confirmi per trencar el meu carnet i sol·licitar la baixa. Seguiré lluitant per l’independentisme des d’on em deixin fer-ho. Salut !
Jo no trencaré cap carnet, però aquest cop m’ho han d’explicar molt ben explicat, i de moment no ho fan. Per començar, què és això de vicepresident?, un càrrec que no recull l’ordenament jurídic català. I per què no pot ser Carod conseller primer, si a més és un càrrec inclòs al nou Estatut? Primera baixada de pantalons? Repeteixo, esperem que ens ho expliquin TOT molt bé. Donem un (altre) marge de confiança, no ens posem nerviosos.