Republicans i Independentistes
Bloc personal de Carles Macian
QUI CONEIX LA HISTÒRIA POT EVITAR REPETIR-NE ELS ERRORS
El període de la Generalitat republicana només va durar 8 any. Va començar, es va desenvolupar i va acabar en mig de grans convulsions. La Generalitat "monàrquica" ja porta 26 anys de singladura i ha tingut la sort de viure una època molt més tranquila.
Segur que la història comparada no és una disciplina gaire científica, però…
Una mirada a vol d’ocell sobre la història de la Generalitat republicana ens permet extreure algunes conclusions interessants al respecte de l’actual situació política.
Ningú pot negar que l’any 1931 va obrir un període inusualment fructífer de reconstrucció nacional. Desgraciadament, va ser tan fructífer com breu i, el que és pitjor, el fruit va ser trepitjat i llançat al fang de la història pel feixisme espanyol. Si fem memòria, la força política que va impulsar aquesta etapa de redreçament nacional va ser ERC, una ERC més àmplia que la que tenim avui en dia, amb la confluència d’amplis sectors del catalanisme, el republicanisme, l’obrerisme (industrial i rabassaire), el federalisme… Aquesta conjunció, governava amb el suport d’altres grups menors d’esquerra i catalanistes (la Unió Socialista de Catalunya, per exemple). En front del catalanisme social, teníem el regionalisme de dretes, la Lliga Regionalista que es va reconvertir en Lliga Catalana, aliada conjuntural de la dreta pura espanyola, que li oferia suports polítics i/o militars quan eren necessaris per a defensar els seus interessos econòmics i socials (per exemple, en el cas de la Llei de Contractes de Conreu)
La fi de l’oasi català republicà es va precipitar l’any 36, amb la confluència de múltiples factors, tant interns com externs. D’aquests darrers no ens en podem fer responsables directes: la sublevació feixista i militar contra el legítim govern republicà i la posterior confrontació bèl·lica, no s’hauria produït pas en l’àmbit d’una Catalunya independent, separada de la dinàmica diabòlica de la política espanyola, aquella que Machado descrivia amb la imatge de "les dues Espanyes que et gelaran el cor". El país, -tot el país-, va ser víctima de la violència política desfermada en el baix ventre espanyol però, tot i que aquesta fos la causa determinant de la fi d’aquest breu període de reconstrucció nacional, no hem d’amagar el cap sota l’ala. Ens cal fer, també, una mirada crítica sobre la dinàmica política i social del propi país. Una mirada crítica sobre l’actitud de les dretes i les esquerres catalanes en aquella etapa.
Amb la perspectiva del temps, és fàcil identificar els errors estratègics d’una i altra banda. El més greu de tots va ser la pràctica inexistència de l’espai de centre polític. La dreta era massa dreta i l’esquerra, en promig, estava massa escorada a l’esquerra. Potser el país no tenia una massa crítica suficient situada al mig, potser les classes mitges no van tenir prou gruix com per a atreure cap al centre de la plaça pública les tendències extremes. Potser, també, la Lliga i Esquerra no van ser capaces de moderar les tendències extremistes, fins i tot antidemocràtiques, que s’anaven enfortint a la dreta i l’esquerra del nostre sistema polític. Un segon error va ser la manca d’entesa nacional per als grans temes. Lliga i Esquerra van ser enemigues gairebé irreconciliables (recordem els crits de Visca en Macià i mori en Cambó, o l’actuació de la Lliga amb la Llei de Contractes de Conreu i el 6 d’octubre de 1934). Lliga i Esquerra no van saber trobar mai els punts de contacte mínims per a definir un projecte de país conjunt, des de la discrepància ideològica i tàctica – si és vol-, però amb horitzons compartits. El vol gallinaci del regionalisme covard i classista de la Lliga i una certa mala consciència "d’esquerres" entre els republicans, van acabar generant dos mons separats, gairebé irreconciliables. Les candidatures de les eleccions del febrer del 36, amb el Front d’Esquerres d’una banda i el Front Català d’Ordre per l’altre costat, sentenciaven aquest allunyament, que es va fer irreversible i mortal a partir del 19 de juliol de 1936.
L’esclat de la sublevació militar i feixista, d’una banda, i de la revolució social cenetista, de l’altra banda, van acabar trencant Catalunya en dues meitats. I les ferides encara duren ara. Encara hi ha catalans i catalanes amb la por interioritzada als "rojos" d’Esquerra i, no cal dir-ho, a la repressió franquista davant la qual els de l’altra banda tancaven els ulls o, fins i tot, aplaudien entusiàsticament.
Com he dit al principi, la història comparada no deixa de ser un amateurisme sense base metodològica. Tot i així, no estaria de més que tots plegats féssim una repassada a aquesta història passada però recent i, mutatis mutandi, féssim lectures actuals. El que ens convindria a tots plegats, especialment a tots els que ens autoqualifiquem de "nacionals catalans", ja siguem nacionalistes, sobiranistes, catalanistes, independentistes o com ens vulguem autoanomenar, seria valorar les conseqüències nefastes de no tenir un projecte de país compartit a llarg termini entre dretes i esquerres. Un projecte que arrossegui al centre de la plaça pública les tendències extremes, socials o nacionals, buscant el comú denominador del catalanisme integrador. Sense renunciar, però -cadascú des de la seva perspectiva-, a governar des dels propis criteris ideològics i seguint tàctiques diferents. Però compartint una estratègia nacional comuna a llarg termini.
Qui no coneix la seva història, està condemnat a repetir-la.
Qui la coneix, pot evitar la repetició dels errors.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
percebre la història com el resultat de la "lluita de classes". La història "comuna" entre Catalunya i Espanya és el resultat directe de la supremacia castellana a la península. L’estranya i curiosa coincidència entre faieros i falangistes (i no sols en els colors de les seues banderes) es troba en la voluntat "comuna" d’anorrear Catalunya.
Pel damunt de la lluita de classes hi ha la lluita per l’hegemonia castellana contra Catalunya, amb la constatació del secular genocidi que encara patim.
Les "polítiques socials" no aturaran el genocidi catalanofòbic.