Republicans i Independentistes

El terme crisi, etimològicament parlant, vol dir purificació. Els temps de crisi estan caracteritzats per la turbulència, per la intensitat. Són temps d’una gran fecunditat, ja que la crisi acaba fent emergir un paradigma nou. La paradoxa rau en que, mentre estem immersos en la crisi, se’ns fa molt difícil conceptualitzar aquest nou paradigma. Però hi és. Latent.

La majoria de les ciències socials (econòmiques, polítiques, sociològiques) analitzen la realitat fent servir el concepte de cicle. Aquests cicles tenen dinàmiques i durades pròpies, però sempre acaben i comencen en un cert moment de crisi. La paraula crisi, doncs, no té d’entrada un valor pejoratiu. Al contrari, la crisi és un moment d’oportunitats per al creixement i per al progrés. Un moment que cal aprofitar des d’una perspectiva positiva.

En aquest sentit, podem afirmar que la política catalana va viure una crisi importantíssima a finals dels anys 70. La transició política va posar en qüestió l’esquema autoritari i centralista de la política de la dictadura franquista, en uns anys d’intensa ebullició d’idees, d’il·lusions, de propostes polítiques. De tot aquell "batibull" en va sortir el marc polític i institucional actual, amb uns llargs períodes d’estabilitat social i política a casa nostra. De fet, els 23 anys del pujolisme no han estat altra cosa que el paradigma que va emergir i es va consolidar a Catalunya com a fruit de la crisi del postfranquisme i la transició.

23 anys després, la dinàmica històrico-político-social del nostre país ens ha portat a un nou escenari de crisi. La fi del pujolisme, a partir de finals del 2003, inaugura una nova crisi, en el sentit positiu del terme, de la qual encara no hem sortit. I, per aquesta raó, continuem vivint la política catalana des d’una certa sensació de confusió, de no tenir clar cap a on anem. Tornem a estar immersos en un nou "batibull", del qual se’ns fa difícil de treure l’aigua clara.

Estic convençut que el nou discurs "nacionalista" de CiU o el patriotisme "social" del PSC no són res més que respostes insuficients, transitòries, a la necessitat d’un nou paradigma polític a Catalunya. Tant un com l’altre, apunten en la direcció del canvi, però ho fan amb timidesa o amb recança. En canvi, podem trobar altres "signes dels temps" que ens hi adrecen de forma més clara. La consolidació d’un espai polític clar i propi per a l’independentisme republicà, l’extensió d’una consciència sobiranista transversal, especialment entre les generacions dels 20 als 40 anys, el consens social al voltant de l’espoli fiscal i de l’escanyament del creixement econòmic del país a causa d’unes infraestructures insuficients… Tot apunta en una mateixa direcció. Tot apunta en la direcció d’un canvi institucional i polític que ens porti a una relació bilateral amb l’estat espanyol des de l’exercici de la pròpia sobirania. Tot apunta a fer realitat el que aquell 18 de febrer, prop de xxx.xxx persones demanaven, "el dret a decidir", marxant de la plaça Espanya per arribar a la plaça Catalunya. I no només metafòricament.

Sembla clar que el que en sortirà de tot plegat no serà, de ben segur, un règim "autonòmic" com el que hem tingut fins ara i com el que, amb petites modificacions, prefigura el nou Estatut. Tot apunta a que aquest Estatut, no durarà 20 anys. Ni potser 10. Potser durarà, només, el temps que triguem a "resoldre" aquesta "crisi" i a fer emergir el nou paradigma polític i institucional que Catalunya està "incubant".

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!