L’elecció de Montilla com a candidat del PSOE de Catalunya a la presidència de la Generalitat és un error estratègic d’un aparell partidista massa tancat
L’efecte Montilla està produint una sacsejada profunda de la política catalana. Més que una aposta pròpia del PSC, la presentació de Pepe Montilla com a candidat a la Presidència de la Generalitat ha estat una decisió directa del president espanyol, Rodríguez Zapatero, en connivència amb l’aparell dels capitans del PSC. Una decisió, creuen ells, destinada a canviar el mapa polític de Catalunya.
El primer "dany col·lateral" ha estat la defenestració política de l’encara president del PSC i de la Generalitat, Pasqual Maragall i, amb ell, de les darreres restes d’un suposat catalanisme resident a certs sectors del PSC. Canviar Maragall per Montilla vol dir que l’equip de campanya sociata aposta per la mobilització del vot d’origen espanyol que a les generals vota PSOE i a les catalanes no vota. Una aposta arriscada, si tenim en compte que, encara ara, ningú ha pogut comprovar empíricament aquest "dogma de fe" de l’aparell nicaragüenc. Més aviat al contrari, en el darrer referèndum de l’Estatut, l’electorat PSOE del cinturó metropolità no va sortir de casa per a donar suport al microEstatut de la Moncloa, tot i l’esforç ingent de mobilització que va fer l’aparell socialista. I, si hem de fer cas a les enquestes que s’estan publicant, sembla ser que es tornarà a produir aquesta mateixa situació en les eleccions de l’1 de novembre.
Què està fallant a Nicaràgua? Per què s’han equivocat els capitans? L’aparell del PSOE de Catalunya ha pres una decisió en clau interna, sense valorar correctament el comportament del seu electorat. Els capitans, amb Pepe Zaragoza al davant, han cregut que era arribada la seva hora, que calia que un dels seus fes el pas endavant i optés a la màxima magistratura de la nació (o de la regió, des del seu punt de vista provincià) És per això que han presentat el seu candidat amb l’eslògan "Ara és l’hora dels catalans", un eslògan que pretèn dir en realitat "ara és l’hora d’uns altres catalans", dels fills de la immigració i que, tal i com està redactat, en realitat resulta una frase totalment insultant. Si ara és l’hora dels catalans, fins ara, de qui havia estat l’hora? Dels alienígenes? Pujol, Maragall, Carod, Saura, etc. no eren catalans, doncs?
Els capitans creuen que ara és l’hora que un candidat a la Presidència de la Generalitat presenti com a mèrit principal el seu lloc de naixença. I, potser, sigui aquest l’únic mèrit. Montilla no pot presentar un full de serveis gaire reeixit. Com a ministre espanyol no ha jugat a favor de Catalunya en temes clau (opa d’Endesa, aeroports, línia MAT). Com a dirigent socialista, ha estat còmplice de l’esquilada de l’Estatut del 30 de setembre. Montilla no ha excel·lit ni com a gestor ni com a patriota. Què li queda per dir, doncs?
Montilla és "uno de los nuestros". Montilla és el primer de l’escala "xusquera" del PSC que ha arribat al "generalat" i ara ha arribat la seva hora de fer el cim. Montilla es desganyita recordant a tort i a dret que és un català nascut a Iznájar (Còrdova), que ell també va ser un immigrant i que vol que la resta d’immigrants espanyols, majoritàriament andalusos i extremenys, que el van acompanyar en aquell penòs viatge durant els anys 50, 60 i 70, ara li facin confiança i el votin. Per què? Perquè jo sóc un dels vostres, jo també són immigrant. Tot i que els arguments de campanya seran, de ben segur, tots uns altres, l’argument subjacent, l’argument implícit és aquest.
El punt feble d’aquesta estratègia no és altra que el punt central que venen repetint una i altra vegada els seus "dissenyadors". Si alguna cosa no volen precisament els immigrants espanyols és que, després de 40 o 50 anys de viure i treballar a Catalunya, encara se’ls estigui recordant que són de fora. I que ho faci, precisament, un com ells. El gran error estratègic és pensar que a Catalunya, els autòctons de sempre i els al·lòctons arribats fa 50 anys formen dues "comunitats" diferenciades, amb interessos diferenciats i comportaments electorats diferenciats. La ratlla no passa, doncs, entre catalans i espanyols. Fa temps que aquesta ratlla està tan difuminada que s’ha de fer arqueologia sociològica per trobar-la amb nitidesa. Si hi ha ara una ratlla a la societat catalana, una ratlla que es pot convertir en una escletxa insalvable si no fem alguna cosa, és la ratlla entre els "d’aquí", siguin catalans o espanyols, i els "de fora", els nous immigrants. Aquesta és la ratlla real de la nostra societat i no la ratlla que els capitans del carrer Nicaràgua han volgut veure per a justificar una decisió purament interna, "aparatera". Ningú vol ser immigrant. Deixar la pròpia terra és dolorós. Que t’estiguin sempre recordant en la terra d’arribada que ets estranger també és dolorós. I el dolor no és, de ben segur, la millor motivació per anar a votar.
Per cert, la meva sogra és cordobesa, nascuda en un poble molt proper al de Pepe Montilla. Porta vivint a Catalunya més de 40 anys i parla un andalús tancat que, de vegades, costa d’entendre. Però, en cap cas, vol que ningú li recordi que és "estrangera", que és de fora. Quan torna al poble li costa indentificar-se amb els que va deixar allà, ella ja no és dels seus!. Ella se sent catalana, com les seves filles i els seus nets i no vota ni ha votat mai en clau etnicista espanyola. Ella vota l’esquerra que millor defensarà els seus interesos, l’esquerra que defensarà que la seva pensió pugi d’acord amb els preus que troba al mercat de Cambrils i no al de Còrdova, l’esquerra que defensarà que el tren que agafa per visitar-nos funcioni de forma civilitzada, l’esquerra que plantarà cara als "senyoritos" i al del bigoti. Lògicament, la meva sogra vota Esquerra Republicana de Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!